A la Vora del Nil

2013-02-11 18:52
M'imagino Naguib Mafuz assegut en una taula del cafè Fishawa. La seva cigarreta entre els dits. Fullejant les seves notes. Una mica més enllà i a la dreta la seva tassa de cafè. De tant en tant aixeca el cap i examina els seus pensaments entre els seus records. Un cambrer, atent, li renova el cendrer. Mafuz baixa el cap i repassa les seves notes, després de fer una calada del seu Kent a mig consumir. Una escena probablement comuna abans de l'atemptat en què un eixelebrat li va lesionar el coll i la mà amb un ganivet en el seu cafè favorit de Khan al-Khalili.

Gairebé un parell de mil·lennis abans que Mafuz s'assegués a la seva taula del Fishawa, Roma va establir una mica més al sud, a la vora del Nil, una fortificació a la qual va anomenar Babilònia, potser plagiant la ciutat acadia de Mesopotàmia. L’emplaçament romà tampoc quedava excessivament lluny de Memfis, antiga capital del Baix Egipte. El primer embat musulmà, pocs anys després de la hègira, es va construir un assentament al què es va posar el nom de Fustat, al qual seguirien Al Askar, un campament militar, i Al Qatta'i, base d'Ibn Tulun, abans que els fatimís fundessin, en el que seria una amalgama de tots els anteriors Al Qahira, la Victoriosa.

També han batejat a El Caire com a Umm al Daria, la mare de totes les ciutats. L'apel·latiu potser no es degui a la seva antiguitat, sinó a les seves dimensions. La ciutat del Nil és la més gran del món àrab i d'Àfrica. Uns vint milions de ànimes s'amunteguen a banda i banda del riu. Quan tot just han deixat de sonar els eterns clàxons dels vehicles a altes hores de la nit ja tornen a sonar amb les primeres llums de l'albada. El trànsit és un infern. Creuar un carrer prop de Meidan Tahrir, al centre, és una qüestió d'ignorància i de fe. Cal ignorar els vehicles i creure fermament en arribar fora de perill a l'altra vorera. Tot i això la megalòpolis egípcia no deixa indiferent a ningú, és una qüestió d'extrems, s'odia o s'estima.

Prop de Meidan Tahrir hi ha el famós Museu Egipci, desbordat per les innombrables peces exhibides i les emmagatzemades, sense lloc per a ser exposades. Algunes d'elles, encara que òbviament una ínfima minoria, són còpies, com la pedra de Rosetta, que va ajudar a Jean François Champollion a desxifrar el llenguatge dels jeroglífics. L'original és al British Museum de Londres. Però el que és realment excepcional és el mateix concepte museístic, característic del segle XIX, i és potser això el que li confereix un encant especial.

Alliberant la imaginació és fàcil sentir antigues presències. La de l'Al-Nāsir Salah ad-Din Iūsuf ibn Ayyub o Saladí, conqueridor de Jerusalem un divendres 27 del mes de Rajab del 583 de l'hègira. A El Caire, pocs anys abans havia aixecat els murs de la Ciutadella sobre el turó de Muzzattam. En el seu interior es construiria posteriorment la mesquita de Mehmet Ali, tota ella en alabastre.

Una altra presència és la del cèlebre viatger de Tànger, Ibn Battuta, qui al segle XIV va descriure en els seus llibres de viatges la ciutat del Nil: trobada de viatgers, parada de febles i poderosos. Trobes tot el que desitges, savis i ignorants, homes diligents o donats a les foteses, de baixa extracció o d'il·lustre naixement, nobles o plebeus, anònims o famosos. El nombre dels seus habitants és tan considerable que els seus moviments la fan semblar un mar agitat .

La de Giovanni Leone de Medicis, Lleó l'Africà, qui va viure durant la fi del domini dels mamelucs circassians, quan el Gran Turc va ocupar la ciutat el 23 de gener de 1517. Amb el poder polític radicat a Istanbul, Egipte va esdevenir una simple província de l'Imperi Otomà.

O la dels viatgers hispans Eduardo Toda, Alí ​​Bei o del canonge Juan Perera, entre d'altres. D'aquest últim es coneix la seva estada al país del Nil a través del cinquè llibre de la Cosmographia Universal del Mundo, de José Sessé, imprès a Saragossa en 1619. Tres segles després de la visita d'Ibn Battuta, Perera coincideix en la percepció de la desmesura de l'urbs. Coetani de Perera va ser el pelegrí, en ruta cap a Jerusalem, Pedro Escobar Cabeza de Vaca qui va escriure sobre les piràmides que: Amb gran raó els posen aquest nom d'una de les Set Meravelles que l'univers món conté, perquè mirar dos enginyis tan grans posats enmig d'un molt ample camp sense que admiració causi, no és possible.

Tota, qui va ser durant dos anys cònsol general d'Espanya a El Caire, va participar a finals del segle XIX en diferents excavacions, va publicar diverses obres d'egiptologia i va recollir una important col·lecció de fotografies i postals del país, algunes d'elles, per cert, restaurades pel fotògraf, Jordi Mestre, a més de nombroses peces avui exposades al Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos