Allà on comença el Mar

2015-01-25 18:06

Finistère no vol dir altra cosa que la fi de la terra, allà on comença el mar. Ho pensaven els romans quan van anomenar així a la regió, que a més creien que acabava abruptament vessant les aigües al buit, poc més enllà, després del horitzó. Ho creuen els francesos que han conservat el nom al departament més occidental de Bretanya. I ho creuen milers de turistes que s'afanyen en els càlids mesos d'estiu en aconseguir una bona plaça a l'aparcament de Pointe du Raz. Surten dels seus vehicles ufans d'haver finalitzat el recorregut, recomponent-se la roba i potser una mica fatigats, mentre la resta de la família s'escampa examinant les botigues de records, el menú de la cafeteria o s'esplaia en els serveis.


Pointe du Raz, per a molts l'extrem occidental de la França continental, gaudeix d'un paisatge digne de postal, de fet allà mateix les venen. També són conegudes les imatges dels fars semisubmergits entre les enormes onades de les tempestes atlàntiques allà on el mar bat amb violència penya-segats i illots, cap a la Ile de Sein. No obstant això el veritable punt més extrem de Bretanya es troba més al nord, més encara de la península de Crozon i passada la ciutat de Brest. Ocult rere la desmesurada popularitat de Pointe du Raz, el tram de costa que va des dels caps de Saint Mathieu fins al de Corsen, en els municipis de Plougonvelin, Le Conquet i Plouarzel, s'emporta la palma. Pointe de Corsen està a 04º47’44” Oest, sempre sense tenir en compte l'illa de Ouessant amb el far de Nividic a 05º08’25”, que es va començar a construir l'estiu de 1912 i no es va acabar fins 24 anys més tard, ni per descomptat els departaments d'ultramar a les Antilles.

La zona va ser objecte de constants visites normandes, no sempre benintencionades. El 1558 un atac anglo-holandès va devastar Le Conquet. Van deixar en peu només vuit cases. Anteriorment, durant el regnat de François I, la vila va tenir un cert renom gràcies al seu centre de cartografia. Els seus tractats de navegació van gaudir precisament d'una bona acceptació a Anglaterra, fins i tot per un tal Francis Drake.

En aquells temps la població va comptar amb la presència d'un missioner polèmic, Dom Michel Le Nobletz, fill d'una família benestant de Plouguernau. Li van donar el sobrenom de beleg foll, el capellà boig, a causa de les seves idees i de les seves pràctiques excèntriques. Per les seves idees no hagués estat res més que un capellà roig denunciant els abusos dels poderosos, els salaris insuficients, els preus abusius dels habitatges i la mala qualitat de les mercaderies. Res ha canviat. Per les seves prediques entre una població analfabeta Dom Michel feia ús de cartells il·lustrats, tableaux de mission, que feia interpretar a cor per les dones que hi assistien. Sermons multimèdia. La seva antiga casa a Le Conquet es va transformar, després de la seva mort, en un petit oratori, avui capella de Notre Dame de Bon Secours. El seu cos va ser enterrat a l'església de Lochrist.


A Plougonvelin, l'antiga abadia, fundada al segle VI, després monestir benedictí de Saint Mathieu Fin-de-Terre estava encara activa. No va ser desallotjada sinó fins als dies de la revolució francesa. L'abadia va custodiar el crani de Mateu l'Evangelista, que segons la tradició oral, va ser traslladat a la fi del segle IX per marins i comerciants bretons des de El Caire, on havia estat inhumat després del seu martiri. Es creu que la relíquia va ser saquejada per pirates que la van portar a Salern, a Itàlia, encara que l'abadia, durant l'edat mitjana i fins al segle XVII afirmava conservar encara el cap del sant, del qual també es diu que es va perdre en el mar, penya-segats avall. Al segle XVII la pesta i la fam va delmar la població de les viles i també la de l'abadia.

Durant la primera meitat del segle XIX la regió va ser visitada per diferents escriptors i intel·lectuals que van plasmar d'una banda les miserables condicions de vida en què estava sumida. Per altra van traçar semblances, tenyides del romanticisme imperant, de la natura i el paisatge que les envoltava. Jean François Brousmiche va ser un empleat d'hisenda a Brest qui hi va viatjar tres vegades entre 1829 i 1831, recollint les seves impressions en Voyage dans le Finistère on compte que la misère semble être partage des habitants de cette pointe avancée de l’Armorique sur laquelle Saint Mathieu et Lochrist son placés. Les enfants s’y roulent presque nus dans les chemins ; ils arrachent à la mer les plus légers débris qu’elle porte à la côte pour alimenter le feu destiné a la cuisson des aliments (La misèria sembla lloc comú entre els habitants d'aquest punta avançada d’Armòrica on estan situats Saint Mathieu i Lochrist. Els nens corren gairebé nus pels carrers, arrabassen al mar el menor rebuig que arriba a la costa per dur-lo a la cuina) i descriu  Le Conquet com una població continuellment battue des vents, dépouillée de tout abri, la ville du Conquet semble une solitude. Sur trois maisons, c’est a peine si l’on en trouve une que soit habitable...est, de plus, la ville la plus mal pavée du Finistère. (Contínuament batuda pels vents, desproveïda de qualsevol refugi, Le Conquet és desoladora. De cada tres cases amb prou feines n’hi ha una que sigui habitable ... a més és la vila pitjor pavimentada de tot Finistère.)

L'historiador Jules Michelet captà instantànies de la natura: quelles monstruoses vagues elle entasse à la pointe Saint Mathieu, à cinquante, à soixante, à quatre-vingt pieds ; l’écume vole jusqu’à l’église ou les mères et les sœurs sont en prières. (Les onades monstruoses s'estavellen al cap de Saint Mathieu, a cinquanta, seixanta, vuitanta peus, la seva escuma vola fins a l'església on mares i germanes eleven les seves pregàries.) Aquestes són reflectides en dos dels seus treballs: La Mer i Voyage en Bretagne.


El creador de Madame Bovary, Gustave Flaubert va arribar a la primavera de 1847, i acompanyat del seu amic Maxime Du Camp, va recórrer a peu Bretanya i Normandia. El seu periple es va plasmar en el llibre Par les champs et par les grèves : Ici se termine l’ancien monde; voilà son point le plus avancé, sa limite extrême. Derrière vous est toute l’Europe, toute l’Asie; devant vous c’est la mer et toute la mer. (Aquí acaba el vell món, aquestes és el seu punt més avançat, el límit extrem. Darrere vostre està Europa sencera, tota Àsia, davant hi ha la mar i tota la mar.) On ne songe pas au désert sans les caravanes, à l’Océan sans les vaisseaux. (No es somia un desert sense caravanes, un l'Oceà sense vaixells). Amb aquests pensaments van tornar, sobre el penya-segat, a Le Conquet. De la vila va escriure que ne vaudrait pas la peine de s’être dérangé pour le voir le voir s’il n’y avait non loin l’abbaye démantelée de Saint-Mathieu. (No valdria la pena molestar-se a veure-la sinó fos perquè té prop la desmantellada abadia de Saint Mathieu.)

El far, construït al costat de les ruïnes de l'abadia pocs anys abans, el 1835, assenyala amb els de la península de Kermovan i el de Pierres Noires, els límits d'aquest particular fi del món. El de Saint Mathieu llueix, gairebé amb orgull, el seu propi nom pintat a la part superior de la torrassa. Els seus centelleigs són visibles a una distància de trenta-cinc quilòmetres.

A mitjans del XIX una gran polèmica va esclatar per la decisió de renovar l'església parroquial a causa de la seva ruïnosa conservació. Aquesta estava situada fins aleshores a la barriada de Lochrist, de fet antic nucli de la població en temps de les incursions normandes i pirates a la costa. Llavors Le Conquet no era més que el petit port. Amb els anys el pes específic entre ambdós nuclis s'havia invertit i Le Conquet havia adquirit una major rellevància. La conseqüència lògica va ser que es va decidir aixecar la nova església en el més habitat. En la construcció del nou temple es van reutilitzar elements i material de l'antiga església i de l'avui desapareguda capella de Saint Christophe. La nova església de la Sainte Croix va ser completada i inaugurada el 1858 pel bisbe de Quimper, i el ressentiment, transformat en batalla de campanars, es perllongaria durant cinc anys. Les restes del capellà boig, Michel Nobletz, també van ser traslladats de Lochrist a la recentment estrenada basílica.

Le Conquet va ser sacsejat a la fi del segle XIX per diverses misterioses morts violentes esdevingudes al Hôtel de Bretagne, a la Grand Rue de la vila. El 12 de juliol 1885 va desaparèixer sense deixar rastre un dels seus hostes, un tractant de cavalls normand anomenat Eugène Emeric, del qual se sabia que portava una important quantitat de diners, uns dos mil francs, bé fora per comprar equins o producte de la venda d'aquests. Sense testimonis, la investigació policial es va esvair en el temps. Dos anys més tard, una tarda de maig, un pagès de Kerzoniou, de nom Jérôme Leizour, va trobar prop d'un camí unes restes humanes. L'informe policial els va reconèixer comme étant celui de Le Hoult Eugène Emeric dit “Courval”, ...né a Sap canton de Vimoutiers dans l’Orne, âgé de 53 ans, fils de défunt Théodore et de Le Charpentier Nathalie Eugénie, époux de Boutellier Désirée Florence...signe Keriguy, maire. Va ser inhumat al cementiri de Plougonvelin. Dos anys més tard la dona de l'hoteler, de la qual s'explicava que era excessivament amant de l'ampolla, va ser trobada penjada a la seva pròpia habitació. Inicialment el seu marit i propietari de l'immoble, Louis Besson, va ser el principal sospitós i va ser acusat de la mort, fins i tot es va especular amb un possible vincle amb la luctuosa desaparició del tractant de cavalls. El procés contra Besson va ser vist per sentència el 18 de febrer de 1900. Un jurat popular, davant les febles proves que l’inculpaven i sense trobar relació amb la mort del viatjant, el va declarar innocent.

Avui en dia el port de Le Conquet, tancat al nord per la península de Kermovan, continua sent un notable centre pesquer, on amarren gairebé una quarantena d'embarcacions. Es captura especialment el tourteau, el bou de mar, que es pesca al temps que raps, ratlles, llobarros, llenguados i rèmols. El port és també el principal enllaç amb les illes de Molène i Ouessant i un bon lloc on degustar l'esmentada pesca. A Saint Mathieu, més tranquil encara si cap, queden unes poques cases veïnes a l'antiga abadia, un hotel, un restaurant i uns serveis públics.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos