Arribar i Moldre

2013-10-22 18:52

La meva primera peregrinació va ser absolutament accidental. Deixava Madrid sense tenir ni la més remota idea de cap a on anar. Així que em vaig acomiadar dels amics de la capital i vaig anar cap a l'estació de Chamartín com podia haver anat a Atocha. No hi havia intencionalitat alguna, de la mateixa manera que tampoc n'hi va haver escollint la destinació. Va ser una cosa tan simple com pujar al primer tren, que no fos de rodalies, que partís, sense importar cap a on. Vaig despertar a Santiago de Compostel·la.


Em vaig instal·lar en una petita pensió en la rua del Hórreo, molt propera al casc antic monumental. Era tan senzilla com barata. La llum era una simple bombeta, però tenia una d'aquelles boniques balconades de vidriera tan típiques de Galícia. No hi havia lavabo, un petit moble de fusta amb un gibrell de plàstic i un bol de porcellana encaixat feien el cas. Anava a llegir a les terrasses de les cafeteries prop de la plaça Fonseca. Podia passar hores assegut veient passar la gent o simplement passejant pels acollidors porxos dels carrers del casc antic a les tardes de pluja. Vaig passar dies repetint les mateixes accions, els mateixos gestos, tornant als mateixos llocs, caminant i desfent els mateixos recorreguts. Un bon dia vaig anar-me'n i des de llavors, i fins i tot ara, he sentit una certa nostàlgia per aquelles repeticions, pels passejos, per la vidriera ... i per un gibrell de plàstic.

Passades tres dècades, el paviment dels carrers que recordava mullats per la pluja, els petits establiments i bars, havien canviat, la gent probablement també havia canviat. Quedava la pluja. Es van multiplicar les botigues de records i les efígies de l'apòstol s'exhibien a centenars en els aparadors al costat de petxines, bastons i una infinitat de parafernàlia jacobea.

Encara més ha canviat des que el sacerdot de Sant Fiz de Solovio va veure un estrany astre brillar durant varies nits consecutives sobre un roure de la muntanya a Burgo de Libredón, al mateix temps que escoltava melodies celestials. Per aquesta causa el lloc acabaria anomenant-se Camp de l'Estel, Campus Stellae. Informat Teodomiro, bisbe d'Iria Flavia, va anar a comprovar amb els seus propis ulls el meteor un 25 de juliol de l'any 813. Personat en la roureda va ensopegar amb les restes del germà de Joan, el Baptista, fill de Zebedeu i Salomé: el que quedava del cos de Santiago el Major en un petit mausoleu. La notícia va córrer com la pólvora i tots es van posar a donar ordres. El rei d'Astúries, Alfons II el Cast, va ordenar immediatament que es construís una església per honrar a l'Apòstol. El Papa Lleó III va ordenar el trasllat de la seu episcopal d'Iria Flavia a Compostel·la. Almansor va ordenar el saqueig de Sant Yaqub en Jalikijah.

La versió oficial sobre com va arribar l'Apòstol fins a Galícia es va construir sobre la llegenda dels set homes que van evangelitzar Hispània. Serien ells, o alguns d'entre ells, els que van traslladar el cos i el cap del sant des Jaffa, a la costa palestina, fins a Iria Flavia. Passarien vuit-cents anys fins que el reconegués el bisbe Teodomiro.

La baixa edat mitjana va viure un fenomen comú en els nostres dies: el turisme i el comerç de records. Aleshores coneguts com peregrinacions i relíquies, encara que sense arribar a les dimensions actuals. El fet va ser impulsat en els anys propers al mil·lenni de la mort de Jesucrist. Primer cap a Jerusalem, a Terra Santa, durant les croades i l'establiment dels Estats Creuats, per visitar el lloc més venerat pel cristianisme: el Sant Sepulcre on Crist va ser inhumat. Després Roma, seu del papat i on jeuen les exèquies dels únics apòstols martiritzats a Occident: Sant Pere i Sant Pau. La tomba de l'Apòstol s'afegiria a la llista de destinacions amb dret a butlla. Als monarques cristians del nord de la península els convenien arguments davant l'extraordinària puixança d'Al Andalus, així van promoure el culte i van obrir el pas als pelegrins, construint ponts, camins i allotjaments que facilitessin el desplaçament dels creients. Només faltava una guia. A l'espera de l'arribada de National Geographic o la del Routard o la Michelin, a mitjan segle XII, es va completar el Liber Sancti Jacobi, més conegut com Codex Calistinus o Còdex Calixtí, pel pontífex Calixte II, promotor de l'obra que havia d'orientar els pelegrins en la ruta jacobea.


El volum, una joia il·lustrada entre els incunables de l'època, consta de cinc llibres i dos apèndixs. S'hi recullen les litúrgies al culte del Sant, els miracles a ell atribuïts, la narració de la translació del cos, la història de les conquestes de Carlemany, promotor últim de la via franca i finalment, Iter pro peregrinis ad Compostellam, la guia del pelegrí.

En aquesta s'indiquen els camins i els noms dels pobles per on discorre la ruta, indica hospicis i descriu la gent que es poden trobar, enumera els noms i llocs dels Sants que s’ha de visitar al llarg de l'itinerari i finalment descriu en detall la mateixa ciutat de Santiago.

El Còdex Calixtí va ser copiat diverses vegades, en versions més o menys reduïdes o més o menys extenses. La més completa és sens dubte la que es conserva a l'arxiu de la Catedral de Santiago que va ser sorprenentment robada el juliol de 2011. Robatori del Segle: va titular El Correo Gallego. El Còdex no havia abandonat la càmera de seguretat, on es guarden els volums més valuosos, des que va ser exposat, les dues últimes ocasions, el 1975 i 1993. Un any després del robatori, també al mes de juliol, va ser recuperat en les rodalies de Santiago. Havia estat sostret per un electricista empleat a la Catedral, pel que sembla amb problemes de cleptomania, ja que durant els vint anys que portava treballant al temple havia arribat a acumular un milió dos-cents mil euros en metàl·lic, potser netejant el raspall, i un impressionant cúmul d'objectes diversos que atresorava en un garatge.

Altres còpies completes del Còdex es guarden a la British Library de Londres, a la Ciutat del Vaticà, a la Biblioteca Universitària de Salamanca i a la Biblioteca Nacional de Madrid.

Les primeres onades de pelegrins europeus van començar a arribar al segle X. De fet la primera notícia prové del bisbe de Le Puy, Gotescaldo, qui va fer el viatge en 951. Generalment empraven els passos dels Pirineus, a Roncesvalles i al Summo Portus o Somport, per accedir a la península. Ambdues rutes confluïen a Puente la Reina i des d'allí seguien per la més comunament coneguda com el camí francès. A les ciutats que travessava es van construir hostatgeries i es van obrir comerços. Els pelegrins tenien pràcticament garantit el refugi en etapes de quatre a cinc llegües, és a dir entre 20 i 25 quilòmetres, abans que arribessin a assolir el cim de la Muntanya del Goig, des d'on obtenien la primera visió de la ciutat de l'Apòstol.


Santiago es va convertir en una ciutat cosmopolita, on era possible veure i sentir a gent vinguda de diferents llocs del continent parlar en diferents idiomes. Sobre alguns confessionaris s'informava mitjançant un rètol en un cartell les llengües en era possible exercir el sagrament: pro linguis gallica, itala, germanica et hungarica. El Camí també va atreure a comerciants, s'obrien hostatgeries i el gremi dels concheiros, precursor de les actuals botigues de souvenirs, va arribar a tenir afiliats més de cent tallers on els pelegrins adquirien les petxines de vieira que cosien als seus vestits. Com avui en dia, els carrers de PlaterÍas, Azabachería i Caldereria bullien de transeünts en un anar i venir constant. De vegades, la ciutat de Santiago podia esdevenir perillosa. No eren rares les baralles entre pelegrins de diferents nacionalitats. Les morts violentes a l'interior de la catedral van arribar a ser tan habituals que el 1207 es va aprovar que les misses no fossin suspeses per aquesta causa. Es treia de la catedral el cadàver de l'infortunat i amb una mica d'aigua beneïda es purificava de nou el lloc. Tampoc faltaven meretrius que temptaven als nouvinguts ni desaprensius i estafadors que intentaven aprofitar-se'n.

Mentrestant la catedral que albergava les relíquies de l'Apòstol, evolucionava. A la primera capella va seguir una petita església aixecada l'any 829, a la qual va seguir l'ampliació preromànica ordenada pel rei Alfons III. Tres anys abans del mil·lenni l'asseifa d'Almanzor va aplanar el terreny per a una nova reconstrucció en arrasar Santiago, portant-se les campanes fins a Còrdova per a major humiliació dels regnes cristians. La catedral romànica es va començar a construir el 1075 i no seria consagrada fins 1128. A finals del segle XII el mestre Mateu inicia la cripta i el Pòrtic de la Glòria. El temple no va deixar de patir transformacions i ampliacions. El claustre és de principis del segle XVI i la façana barroca principal, del XVIII. La relíquia de l'Apòstol reposa en una urna de plata cisellada sobre un altar de marbre. La tradició obliga a ascendir les escales que hi ha sobre la cripta i que porten a la part posterior de l'altar major, allà on hi ha l'estàtua de Santiago. Un cop allà s'abraça i es besa l'efígie.

Les peregrinacions van declinar al segle XIV, amb el desplaçament de l'atenció dels regnes cristians cap al sud de la península durant la conquesta de territoris musulmans i la crisi causada pel cisma protestant. Units a períodes de pesta, guerres i fams van portar al Camí al desús i gairebé a l'oblit. No seria fins al XVII en què, lentament, renaixeria el costum de fer el viatge de peregrinació. A finals del segle passat la situació va canviar. El 1973 només es va constatar la presència de 37 pelegrins. Vint anys més tard, el 1993, amb l'inici de la promoció turística de la ruta i la coincidència de l'any Xacobeo, aquells en què la festa de l'Apòstol coincideix en diumenge, es va atreure fins a la capital gallega a més de 99.000 persones. Des de llavors la progressió de les visites ha estat contínua i des del 2006 no ha baixat de cent mil anuals, amb el rècord de 2010, també any jacobeu, en què es va arribar a les 272.000.

Els pelegrins segellen durant el camí un quadern que certifica el seu pas al llarg del recorregut. Al final les autoritats eclesiàstiques expenen la dita Compostel·la, el certificat de que s'ha completat el pelegrinatge i que donava dret a una reducció del període de temps que l'ànima hauria de passar al purgatori. Actualment cal acreditar per obtenir-la el recorregut a peu dels últims cent quilòmetres o de dos-cents si s'ha arribat amb bicicleta. Antigament la petxina de pelegrí constituïa un testimoni cert d'haver completat el viatge, d'aquí que s'hagi convertit en símbol del Camí de Santiago. Precisament en francès el nom del mol·lusc és coquille de Saint Jaques, petxina de Sant Jaume.

Actualment el purgatori es passa a terra, a les instal·lacions aeroportuàries, abans d'arribar al cel. De nou a terra, des de Lavacolla, l'aeroport de Santiago, en menys d'una hora es possible arribar a la plaça de l'Obradoiro, creuar el Pòrtic de la Glòria, fins a la cripta on cal arribar i besar el Sant. Arribar i moldre.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos