Belfast - Béal Feirste

2014-03-17 12:56

La ciutat es desperta en un dia que clareja poc ennuvolat. Fa un temps acceptable que farà innecessari obrir el paraigües, encara que no arribarà a brillar el sol. The Sun, el diari, està doblegat sobre l'única taula del Caffe Italia. Només passar la primera pàgina ja hi ha bones notícies. A la tercera està Samantha, és de Manchester i properament apareixerà en algun calendari. L'amo del cafè serveix diligentment els esmorzars, tot casolà. Serveix al escombriaire que embolicat en la seva armilla reflectant estava recollint amb una punxa trossos de paper i burilles. Serveix a una secretària quarentona que amaga veloç entre les mans el cappuccino calent.


Gordon street, aquí on el cafè, és un petit carrer completament cobert de maons. Hi ha obra vista a les façanes de la dreta i en les de l'esquerra. Els lluminosos de les discoteques suggereixen l'activitat nocturna. De dia semblen transformar-se en atrafegats magatzems i ocupades oficines. Belfast desperta i la remor del trànsit envaeix els carrers.

Béal Feirste va ser una vegada el gual sorrenc de la boca del riu. Això significa en gaèlic però és també una ciutat dinàmica en contínua transformació. A part de ser un tòpic és una realitat i la prova està en l’eclèctica arquitectura que ha conservat escasses mostres del seu passat, alguns edificis victorians i eduardins, com el seu magnífic ajuntament o la torre del rellotge de l'Albert Memorial, referència indispensable per orientar-se.

La llum es va fer a Belfast el 1895, multiplicant l'activitat industrial de la ciutat. El tèxtil i les drassanes eren les principals fonts d'ocupació, però no les úniques. Cantrell & Cochrane, Grattan & Co, Ross's o Royal Belfast Ginger Ale and Aerated Water Works eren tres de les principals factories d'aigua mineral i refrescos gasificats. Ross’s reclamava per a si haver creat el gintònic amb les seves aigües carregades de quinina. Hi havia te, Lipton, i tabacs, Gallaher’s, cerveseries, Caffreys o McConnell 's, el senyor Johnston triomfava a Ann street amb la seva botiga de paraigües i els tramvies rodaven sobre els rails a Castle Junction, allà on Royal Avenue es troba amb Castle place.


Entre els edificis que han sobreviscut, al marge del monumental consistori a Donegal square, està la Custom House, les duanes, prop de l'esmentada torre, inclinada per cert, l'Albert Memorial. Als voltants de l'ajuntament l'Ulster Hall, antic palau de la música, ha vist en el seu escenari combats de boxa i concerts de rock. La Grand Opera House va veure actuar a la gran Sarah Bernhardt, mentre davant, el victorià Crown Liquor Saloon, inaugurat el mateix any en què va arribar la llum, està decorat amb un mosaic representant a la corona britànica, que segons diuen, el propietari, republicà , va voler col·locar a terra perquè fos trepitjada. A prop, a Fountain street, hi ha la Linen Hall Librery, fundada el 1788 és la biblioteca pública més antiga de Belfast. Té la col·lecció més important que existeix de documentació sobre els anys dels disturbis. També conserven, enquadernats, els números del Belfast Newsletter, el diari més antic del país.

Una mica més al nord, abans d'arribar al barri de la Catedral, sembrat de petits restaurants i animats pubs estan The Entries. De fet aquesta és la part més antiga de la ciutat ja que la resta va ser molt danyada pels bombardejos alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Aquí, entre High street i Ann street hi ha un conjunt d'estrets carrerons i foscos passadissos que connecten ambdós carrers i conserven alguns dels locals amb més solera: The Morning Star, Pöttinger’s Entry, The Globe o White’s Tavern.

Al sud, al barri de Queen's hi ha la Universitat i els Royal Botanic Gardens. A l'est, el palau de Stormont, allunyat de tot, acull al parlament nord-irlandès. Als jardins, abans d'arribar a l'entrada s'aixeca l'estàtua del líder unionista Edward Carson qui fa un ostentós gest que, en la distància, podria ser fàcilment malinterpretat.


Belfast ha passat de la tradició de la barca del Uí Neill llançant la seva mà roja al novíssim museu del Titànic. A prop dels molls que el van veure partir en el seu primer, únic i incomplet trajecte, s'ha construït un enorme conjunt museístic dedicat completament al transatlàntic, amb una façana que recorda amb nitidesa la seva proa construïda a escala real. En el seu interior es recrea des de la seva construcció a les drassanes Harland and Wolff fins als últims moments que es van viure a les fredes aigües de l'Atlàntic Nord.

El centenari del Titànic ha potenciat la transformació del barri de les antigues drassanes. A més del museu s'han construït nous habitatges, un complex comercial, l'Odyssey Arena i altres equipaments que han donat una nova vida a la desembocadura del riu Lagan. Aquest ha estat sanejat fins al punt que els salmons han tornat a nedar en les seves aigües. Una estàtua representant un exemplar de deu metres, que han anomenat the Big Fish, cobert d'imatges i textos relacionats amb la història de la ciutat, ho celebra. A prop d'aquesta, entre el Waterfront Hall i el riu, una altra estàtua vol representar una figura femenina al·legoria de la reconciliació, la pau i l'esperança. No escapa a la sorna irlandesa, la qual l'ha transformat en The Girl with the Ball, la noia de la bola, o The Thing with the Ring, la cosa aquesta de l'anell.


L'escriptor de la ciutat Robert McLiam Wilson la va usar com a escenari de les satíriques trames de les relacions dels seus personatges, protestants i catòlics que creixen en l'ambient propici sorgit durant els últims anys del conflicte. Com els extremistes no tenen sentit de l'humor l'autor va acabar amenaçat de mort per radicals d'ambdós bàndols. La seva novel·la, Eureka Street, arrenca en una passejada nocturna per Lisburn road.

Els anys dels disturbis, The Troubles, van passar una cara factura als ciutadans de Belfast. De les 3376 víctimes que va causar el conflicte 1647 habitaven a la ciutat. Tot i que la violència sectària es centrés en alguns barris obrers de l'est i entre Shankill i Falls road a l'oest. Encara avui en dia disset murs separen barris que van estar enfrontats. Els diuen eufemísticament Peace Lines, i continuen tancant les portes al trànsit rodat a les sis de la tarda. Els seus sis metres d'alçada dificulten més que considerablement el llançament d'objectes o artefactes.

La Reina va visitar Sandy Row, bastió lleialista, el 1966, i encara queden per fixar la memòria i les idees retrats seus al costat de l'omnipresent, al barri, Union Jack.

Durant els pitjors anys l'Hotel Europa va allotjar a la majoria de periodistes que van cobrir el conflicte. Era una caixa de ressonància perfecta així que aquest hotel situat a Great Victoria street, de quatre estrelles, inaugurat el juliol de 1971, es va convertir en l'allotjament que va patir més explosions de bombes en l'època, incloent-hi a les estadístiques a Beirut, la capital libanesa, en plena guerra civil.

Sobre Cave Hill, el turó que domina la ciutat, es distingeix des de la desembocadura del Lagan als diferents pinacles que esquitxen el perfil urbà, la catedral de St Ann i els escassos edificis que es projecten cap a les altures. S'aprecia que no hi ha vencedors ni vençuts. Aquí, segons el poeta local Derek Mahon, hi havia el final de cada carrer. The Hill at the top of every street.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos