Benvinguts al Nord

2017-10-13 10:51

Bienvenue chez els Ch'tis és el títol original de la comèdia francesa de Dany Boon estrenada el 2008. El llargmetratge és una àcida paròdia de la vida a les regions septentrionals de França, a Nord - Pas de Calais. Sota elles, en el Somme hi ha la florida regió de Picardia i els amargs records de la guerra a les trinxeres.

Al Flandes francès es distingeixen en la distància, ja abans d'arribar a destí, els beffroi, els recarregats i robustos campanars característics de la zona que feien funcions de torre de guaita, campanar i on es dipositaven els tresors i els arxius municipals. El de Bergues, la segona ciutat després Dunquerke, d'aquest Flandes francès, és particularment atractiu, data del segle XIV tot i que, com altres, va ser destruït pels alemanys a la Segona Guerra Mundial i reconstruït el 1961. Encara se celebren concerts de carilló, com el que sonava en el llargmetratge de Boon. A propòsit d'aquest s'organitzen a la ciutat visites als escenaris del rodatge de Benvinguts al Nord, els Ch'tis Tours, començant pel mateix campanar, les oficines de correus, els molls del canal d'aigua que recorre la ciutat i l'ajuntament. El casc antic de la ciutat té una curiosa forma circular que possiblement respongui a una fortificació primitiva, ja que les muralles de les quals encara conserva importants trams s'estenen per un perímetre exterior que va ser dissenyat per Sébastien Le Preste, marquès de Vauban, el cèlebre arquitecte militar francès. També crida l'atenció a Bergues la torre de l'abadia de Saint Winoc, una esmolada agulla de teules de pissarra.

A la costa, aquest Flandes francès s'uneix al belga en les interminables platges exposades al vent que no dubten a aprofitar els chars à voile, els carros de vela, que arriben a velocitats properes als 135 quilòmetres per hora. Just al límit belga hi ha les poblacions de Bray - Dunes i Zuydcoote que apareixen a la novel·la gràfica d'Hugo Pratt, Les Cèltiques, en el capítol titulat en català Teatre de varietats entre Zuydcoote i Bray - Dunes, originalment Burlesque entre Zuydcoote et Bray - Dunes.

En el següent departament, Pas de Calais, és precisament la ciutat que li dóna nom la que monopolitza el pas cap a Gran Bretanya a l’estar en el punt més estret del Canal de la Manega. En altres temps ho eren les barcasses que la unien amb Dover, o en les narracions de Dickens: A Tale of Two Cities, Història de dues ciutats. Actualment és el ferrocarril d'alta velocitat el que les uneix sota terra. Més a l'oest està Boulogne sur Mer que, quan Roma la denominava Bononia, va acollir la flota que hauria d’envair Britannia l'any 43. De fet la planta del nucli antic de la ciutat, la Ville Haute, correspon a la de l'antic campament romà que li va donar forma i al qual pertanyen els fonaments de la muralla medieval. Molts anys més tard, concretament el 17 agost 1850 hi moriria el general José de San Martín qui habitava a la ciutat des de 1848. La casa que va ocupar en el 113 de la Gran Rue, és actualment el consolat argentí. Quan la nit del 15 juny de 1944 tres cents aparells de la Luftwafe van bombardejar Boulogne en el curs de l'última gran guerra van aconseguir destruir una base submarina instal·lada a dos cents metres de l'estàtua del Libertador, no va quedar res dempeus excepte aquesta. Encara avui en diuen el miracle de l'estàtua de Sant Martí. També han arribat sencers fins als nostres dies els accessos al Vieux Boulogne, el casc antic, les portes des Degrés, des Dunes i la Porte Gayole amb les seves dues torres.

A l'interior del departament, a Arras, on encara hi ha qui parla el dialecte picard com en el veí departament del Somme, destaquen les seves places unides per la rue de la Taillerie. La Grande Place és una gran esplanada de dues hectàrees a la qual treuen el cap les façanes flamenques, alguna del segle XV com el Hôtel des Trois Luppers de 1467, amb els reblons en gradient de pissarra que aquí anomenen pas de moineaux. Encara que cadascuna d'elles té els seus detalls ornamentals que la diferència de les veïnes. La place des Héros, de menors dimensions, té habitatges del mateix estil. Per sobre l'Hôtel de Ville, a la mateixa plaça, ressalta el beffroi del segle XV. Rere d'aquest l'antiga abadia de Sant Vaast acull en l'actualitat el Museu de Belles Arts i la Mediateca municipal. Arras posseeix també una fortalesa, la ciutadella, obra del prolífic arquitecte militar Vauban, que va ser construïda per protegir la ciutat dels espanyols estacionats a Flandes, però, en no haver estat mai atacada va guanyar el sobrenom de la belle inutile, la bella inútil.

Amiens, capital de la regió de la Picardia, és cèlebre per la seva gran catedral, la major de França doblant en volum a Notre Dame a París. Va ser aixecada en un període de temps relativament breu, entre 1220 i 1269. En la seva façana principal es desenvolupa, esculpida en pedra, una extensa narració de la Bíblia. L'escriptor anglès John Ruskin li va dedicar una àmplia descripció en la seva obra titulada precisament The Bible of Amiens, publicada el 1885. El 1904 Marcel Proust visitaria Amiens per poder traduir el text de Ruskin al qual va sobrepassar en extensió en el seu pròleg. La catedral d'Amiens guarda una relíquia de Sant Joan Baptista, la part frontal del seu crani, el cap que li va ser servit en safata de plata al rei Herodes de Judea. Un canonge de Picquigny, Walon de Sarton, la va portar el 1206 des de Constantinoble després de la quarta croada, oferint-la al seu bisbe Richard de Gerberoy. A l'interior de la catedral el paviment forma un gran laberint a terra. El seu centre convergeix en les quatre figures que representen els responsables de la construcció, els arquitectes Robert de Lozerques, Thomas i Renaud de Cormant i al bisbe Évrard de Fouilloy. A l'edat mitjana els pelegrins que acudien a venerar la relíquia del Baptista recorrien de genolls el traçat del laberint per obtenir-ne  indulgències.

Amiens, la Venècia del nord, té el seu petit Amsterdam al barri de Sant Leu, antic reducte de tintorers travessat pel riu Somme i diversos dels seus canals. A l'àrea propera a la catedral i al llarg del Quai Belu s'alineen les terrasses dels restaurants. Amiens també posseeix beffroi, una massissa torre de temps de Lluis el Gros, Lluis VI de França, que comparteix espai a la place au Fil amb un mercat a l'aire lliure.

Deixant enrere la capital picarda i seguint el curs del Somme en direcció a la Costa d' Òpal, s'arriba a Abbeville que posseeix dos magnífics exemples de temples gòtics, l'església del Sant Sepulcre i en un cridaner estil flamíger la col·legiata de Sant Vulfran. A Argoules, els Jardins de Valloires exhibeixen cinc mil espècies de plantes i arbustos en un ampli espai de vuit hectàrees en les que res no s'ha deixat a l'atzar, ni la selecció de les varietats ni l'emplaçament escollit perquè creixin. Aquí es poden veure i olorar múltiples varietats de les famoses roses de Picardia.

Rue, ciutat fortificada que una vegada va tenir port de mar, deu el seu nom a Ry, a Jutlandia, d'on procedien els víkings que van assolar la zona i que van acabar establint al segle IX un assentament. S'explica que l'any 1101 va arribar al seu port un dels tres crucifixos miraculosos que es van trobar a la muntanya del Gòlgota, al costat de Jerusalem. Dos van ser portats a Itàlia i a Normandia. Un tercer va quedar aquí, a l'església de Sant Wulfy. El creixent nombre de pelegrins que acudia a veure el crucifix va obligar a ampliar el temple amb la capella del Sant Esprit. A la rue des Soufflets, davant l'atri de l'església es troba una casa medieval d'entramat de fusta, probablement la més antiga, no només de Rue sinó de tot el departament.

El Somme troba el mar formant unes àmplies aiguamolls que s'estenen durant quilòmetres. En alguns llocs les aigües, adormides, tornen indolentment el reflex del paisatge que es dibuixa sobre elles. No semblen les teles que van pintar els impressionistes sinó més aviat tenen l’extraordinària cura i el detall que caracteritza l'hiperrealisme. Al nord de la boca està Le Crotoy, una petita població en la que val la pena aturar-se a degustar els seu marisc. Al davant, a l'altra riba, Saint Valery sur Somme va fer fortuna amb el comerç de la sal, es deia que els seus magatzems eren els majors i més sòlids de tota França. A Saint Valery i altres ports pròxims, es va reunir l'any 1066 la flota de Guillem el Conqueridor abans de dirigir-se a Hastings, a l'altre costat del Canal. A la Ville Haute es conserven part de les fortificacions, la porta de Nevers i la de Guillaume amb les seves dues majestuoses torres cilíndriques. En aquest recinte va estar presonera Joana d' Arc a 1430, de camí al seu calvari a Rouen.

A la Costa d’Òpal hi ha les estacions balneàries que es van posar de moda entre els burgesos parisencs ja al segle XIX. Ault s'obre al mar sobre els seus escarpats penya-segats de guix blanc que ressalten sobre el color del mar a la tempesta. A Mers les Bains els abruptes abismes de Ault es transformen en platja amb les seves corresponents casetes de bany. Aquesta és l'última població de Picardia abans que a Le Tréport, passat La Bresle, anunciï terres normandes.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies