Una illa al Carib

2012-10-10 08:40

- Mi amol, cómo eres! De verdad que te quiero. Me gustas mi amol.

La mulata intentava obrir-me la bragueta. Per cada dos botons que aconseguia descordar jo només encertava a embotonar-me un. Insistia en fer-s'ho amb mi, i jo -Einstein ja deia que l'estupidesa humana no té límits- em negava reiteradament. De tota manera segueixo convençut que el major interès que jo  despertava en la mulata estava a pocs centímetres de la bragueta. Concretament a la butxaca. I més concretament en l'últim bitllet de 20 dòlars que em quedava.

I és que l'economia cubana de carrer a mitjans dels vuitanta tot i basar-se en el suport econòmic de la Unió Soviètica i no haver arribat encara a les crisis dels balseros dels noranta ja experimentava una forta atracció per la divisa nord-americana. De fet un turista que canviés dòlars per pesos cubans tant en el mercat oficial com en el mercat negre no deixava d'estar fent el passerell. El dòlar es canviava legalment a un per un amb el pes. Al mercat paral · lel es podien aconseguir entre 5 i 12 pesos per dòlar. El problema subsegüent era què dimonis fer amb la divisa nacional obtinguda. Parlant de plata i en plata: res. Els bars que havia freqüentat Hemingway havien sobredimensionat el preu de mojitos i daiquiris que tan àvidament havia consumit l'escriptor nord-americà en els anys cinquanta. A més, és clar, cobraven en dòlars. A la plaça de Montserrate, al centre de Havana Vella era preferible submergir-se en el desangelat ambient del Piña de Plata pocs metres més enllà, que acompanyar al Hemingway de bronze que es resistia a abandonar un dels extrems de la barra del Floridita. Pels mateixos diners, prescindir de la companyia del nord-americà proporcionava 4 daiquiris en lloc d'un.

Què fer dels pesos? No recordo quant vaig canviar. Encara que hagués estat poc era, en qualsevol cas, massa. Baixant pel carrer paral · lel a O'Reilly hi ha una llibreria on també es podien trobar discos i cintes de música popular cubana. Acceptaven pesos cubans! Aquí vaig poder adquirir alguna cinta de Celina amb Frank i Adalberto, o de Carles Pobla o de l'Orquestra Revé. També algun exemplar sobre el pensament econòmic del Che Guevara ... o entre mig pes i pes i 10 centaus Conquista y Colonización de Cuba i Comercio clandestino de esclavos.

Tampoc els taxistes acceptaven d'un estranger el pagament en pesos. Moure’s per l'Havana muntat en un d'aquells meravellosos clàssics dels anys 40 o 50 era com viatjar en el temps i, per poc interès que es tingui en l'automoció, era inevitable seguir amb la mirada el desplaçament del que en qualsevol altra part del món serien peces de museu. Va ser el bloqueig nord-americà després de la revolució dels barbuts el que va permetre a Cuba convertir-se, paradoxalment, en el major museu rodant d'automòbils nord-americans dels anys cinquanta. Trenta anys més tard de l'intent contrarevolucionari de Bahía Cochinos, o platja Girón, els Chevrolets, Buicks, Cadillacs, Plymouth i Chryslers seguien rodant com nous, o gairebé, pels carrers i carreteres de l'illa caribenya. Uns 150.000 vehicles nord-americans circulaven quan va triomfar Fidel. I ho segueixen fent encara els prop de 60.000 que estan en circulació ... encara que sigui amb motors romanesos, canvis de marxes fabricats per Toyota, o el que calgui. La manca de recanvis es va suplir amb la imaginació i l'enginy dels mecànics cubans.

Si hi ha alguna cosa d'agrair a l'Almirall, a Cristóbal Colón, és que en el seu segon viatge, el 1494, portés amb arrels de canya de sucre, que segons ell mateix dirigint-se als Reis Catòlics, va dir que unas poquitas que se pusyeron han prendido (sic). En 1594 el governador de l'illa, Juan Maldonado Barnuevo, informava a la corona que ...la fertilidad de la tierra es grandísima y que de una vez que se planta la cana en muchos anos no ay que tocar a ella mas que cortar la y sacar el fruto biendo como ay canaberales de quinze y veinte anos... (sic). Amb els anys aquestes poques que van prendre van donar origen a una de les principals indústries de la illa. Cunyayas, trapiches, enginys i finalment centrals van treure el seu suc a la canya de sucre, l'element indispensable per elaborar mojitos i daiquiris, o per consumir sol: el rom.

I prenent aquest rom es sentia sonar:

Entonces todo el mundo con mucho suin dise.../ azúcar.../oye cómo dise mi coro.../ azúcar...

oye mama cómo suena ese coro.../ azúcar.../a los trombones yo lo saludo primero.../ azúcar...

la gente quiere que la rumba siga que no pare.../ azúcar...

-Bravo, bravo...otra...guapas! Es va sentir des de l'última fila de butaques. Un grup de salseros i ballarines mulates estaven acabant la seva actuació a l'escenari. Fins aquí res d'extraordinari si no fos pel timbre de veu de l’exaltat espectador. Era el fill d'un amic que en aquells dies tot just tenia tres anys. No vam ser els únics que ens vam girar. Ni va ser l'únic públic a qui va sorprendre el xaval. En una altra ocasió va estar a punt de tornar boig al cambrer de la barra de la piscina de l'hotel. El pobre home no encertava a saber cap on mirar cada vegada que sentia exclamar vehementment: - Un sumo piña! El cambrer mirava al seu voltant i no veia ningú. - Un sumo piña! Repetia la veu. Finalment va encertar i va mirar darrere de la barra, cap avall. Una mirada que es dirigia al cel va coincidir amb la del cambrer i va repetir: - Un sumo piña! Vaig estar a punt de demanar un altre, pensant que li afegissin una espurna de rom, però al mateix temps vaig desistir. Tenia les mans a les butxaques i vaig notar que no hi havia ni un miserable bitllet de 20.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos