Carmen i els Turons de Xocolata

2016-01-15 10:19

Sembla el nom d'un conte i pràcticament ho és. Hi havia una vegada una illa envoltada de més illes on dos gegants enemistats la van emprendre a cops de pedra l’un contra l’altre. Tal era el seu descontentament que la baralla es va perllongar durant dies i dies fins que, finalment, exhaustes, van comprendre que no hi hauria vencedor i van acabar fent amistat. En abandonar l'escenari de la baralla van deixar enrere un enorme caos de pedres soltes que a ulls humans semblen turons.


Una altra versió, més romàntica, defensa que un altre gegant, de nom Arogo, es va enamorar bojament d'Aloya, una simple mortal. La mort de Aloya li va causar tal pena i desconsol que va començar un interminable plor. Quan les innombrables llàgrimes es van assecar va formar el paisatge dels Turons de Xocolata.
Els Turons de Xocolata es succeeixen gairebé infinitament en el paisatge del centre de l'illa de Bohol, a les Visayas Filipines. Diuen que hi ha entre mil dos-cents i mil set-cents monticles de mida molt similar, d'entre cinquanta i cent metres d'altura, escampats en una àrea d'uns cinquanta quilòmetres quadrats entre els municipis de Carmen, Sagbayan i Batuan. El nom s'entén quan arriba l'estació seca a partir de l'abril i l'herba i les falgueres que cobreixen els turons i el territori es marceixen i moren. El paisatge es torna marró en un to proper al de la xocolata acabada de fer, quasi vermellós en les postes de sol i en les albes illenques.

La realitat, més prosaica que les faules, vol que l'origen dels turons, geològicament parlant, es trobi milers i milers d'anys enrere, quan després de la retirada de l'oceà l'erosió de la pedra calcària d'origen coral·lí que cobria el que va ser fons marí va deixar aquestes formacions.


Avançant en el temps fins a 1563 trobem a Miguel López de Legazpi, el conqueridor espanyol, segellant un pacte d'amistat amb el cabdill de la illa, el rajà Sikatuna. Avançant una mica més, fins al dia d'avui, trobem exactament la mateixa escena. Ara transformada en un conjunt immòbil de cossos de bronze que recorden aquest tractat al costat de la platja de Bool, a pocs quilòmetres de la ciutat més gran de Bohol: Tagbilaran. En aquesta última els tricicles motoritzats, aquí anomenats motorelas, que s'usen com a transport públic de proximitat estan decorats com si fossin els omnipresents jeepneys. Per arrodonir l'ornament afegeixen cites bíbliques al conjunt multicolor.

Bohol posseeix i conserva bons exemplars del llegat arquitectònic colonial. A set quilòmetres a l'est de la ciutat, a Baclayon, els jesuïtes van construir una gran església fortificada, la de la Immaculada Concepció, que van ampliar amb un convent el 1872. Té un museu adjunt en què conserven relíquies religioses i llibrets de música eclesiàstica en llatí.

Seguint per la mateixa carretera costanera s'arriba a la desembocadura del riu Loboc, una corrent navegable fins a les cataractes Busay. Algunes empreses faciliten un creuer sobre grans rais de bambú motoritzats i preparats amb sostres de fulla de palma i cadires i taules per oferir un dinar de pícnic als viatgers. El lent recorregut sobre les aigües del riu fa recordar alguns passatges del Cor de les Tenebres de Joseph Conrad, o en la seva versió cinematogràfica Apocalypse Now, amb l'agradable diferència que el que es troba pel camí no són les violentes hordes del coronel Kurtz sinó joves illenques que ballen per entretenir als turistes durant les parades que fa l'embarcació.


Abans d'arribar a Carmen hi ha, a Corella, una zona de protecció del tarsier, Carlito syrichta en el seu nom científic. El tarsier és un petit primat que habita algunes zones de les illes del sud-est asiàtic. Tot just mesuren quinze centímetres, viuen als arbres i la seva cua que els dobla en longitud els serveix per balancejar i saltar entre ells. Tenen uns desproporcionats ulls sortits que criden l'atenció i que semblen estar reclamant que els expliquin un conte, potser alguna variant de les llegendes de Carmen i els Turons de Xocolata.


© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos