Danau Toba

2013-05-31 20:13

La impressió que dóna creuar el llindar de la porta de l'avió és la de rebre una sonora bufetada a la cara. Noqueja. Deixa els sentits atordits a causa del contrast entre les hores passades amb aire condicionat a la cabina i una realitat que supera els quaranta graus i el vuitanta per cent d'humitat. Baixar les escales no ho soluciona. És Medan, a Sumatera Utara, el nord de l'illa de Sumatra.

Medan estava massa al sud de Banda Aceh per haver sentit els efectes del sisme submarí del dia de Sant Esteve del 2004. Els seus estralls van provocar el final dels enfrontaments entre un debilitat GAM - Gerakan Aceh Merdeka- la guerrilla d'Aceh, l'antic sultanat i província rebel que durant anys va estar reclamant la seva independència, i les tropes de Jakarta. Més de dues-centes mil persones van morir o van desaparèixer engolides per les aigües.

                      
A la carrera entre l'aeroport i la no gaire llunyana estació d'autobusos es pot arribar a temps de pujar al que es dirigeix cap ​​a Prapat, al costat de les ribes de Danau Toba, el llac Toba, una enorme massa d'aigua en el centre de Sumatra que fins i tot té una illa interior, Pulau Samosir, coronada per un altiplà que arriba als mil sis-cents metres. Com les nines russes, és una illa dins una illa dins... l'enorme caldera d'un antic volcà. Al costat del mercat de Prapat hi és l'embarcador. Des d'allà surt més o menys periòdicament algun transbordador que travessa les aigües per arribar a Tuk Tuk, a Samosir. Tuk Tuk disposa de la major part d'allotjaments de l'illa, fins i tot s'ofereixen en lloguer les enormes cases Batak que recorden una nau invertida.

Samosir i les terres que envolten el llac Toba són la llar de diversos clans Batak: Karo, Pakpak, Simalungung, Toba, Angkola i Mandailing. Es creu que són descendents de la població protomalaia que va habitar els contraforts de l'Himàlaia al nord de Birmània i Tailàndia. Havien estat caçadors de caps i conseqüentment temuts pels seus veïns i pels primers mercaders i evangelitzadors occidentals que van arribar als seus territoris. Encara es pot veure a l’aldea d’Ambarita el bloc de pedra on els seus presoners eren decapitats i el cercle de seients de granit on es reunia el consell. Ara ningú perd el cap i el llac concentra moltes de les seves ocupacions, començant per la pesca. Com les cases Batak de Ambarita, les de Simanindo estan decorades amb motius geomètrics i vegetals generalment tricolors. Un grup d’habitatges tradicionals s'ha convertit en un museu. Hi ha pedres per moldre, canoes i objectes que van ser d'ús comú. Una de les cases va ser habitada pel rajà Simalungun i les seves catorze esposes. Deu cranis de búfals, amb les corresponents banyes, ornen, com si estiguessin enfilats un sobre l’altre, la façana i representen a deu generacions de la dinastia.


Per tota l'illa hi ha restes d'antigues tombes, de sepulcres esculpits i de mausoleus tribals. A Tomok, la major localitat de Samosir, hi ha el sarcòfag del rei Sidabutar, un dels últims rajàs animistes. El seu rostre està esculpit sobre la làpida. Prop li acompanyen una vintena d'estàtues de pedra formant un cercle.

Un parell de monòlits blanquejats assenyala el punt a la carretera per on passa la línia de l'equador terrestre que separa grosso modo les terres dels Batak de les dels Minangkabau. Tot situant un peu a cada hemisferi no se sent res especial més que la calor.

Els Minangkabau, el poble del búfal victoriós, conserven algunes de les seves tradicions i creences animistes tot i ser profundament musulmans i són una de les escasses societats matrilineals que existeixen. Procedeixen de les terres altes de Sumatra occidental, on després del declivi de l'Imperi Srivijaya van formar el seu propi regne entre els segles XII i XIV. La seva arquitectura tradicional es diferencia de la Batak per les teulades superposats de gruixudes capes de fulla de palma de les rumah gadang, les grans cases comunals, com la de Pandai Sisek, envoltada de grans extensions d'arrossars. La forma de les teulades vol recrear les banyes del búfal. Tal com ho fa Jam Gadang, la torre del Rellotge, a Bukittinggi, la principal ciutat Minagkabau, plàcidament replegada entre les muntanyes Merapi, Singgalang i Sago. Com el seu nom indica, Bukittinggi significa turó elevat, gaudeix d’una temperatura agradable per la seva latitud gràcies a estar situada gairebé a mil metres sobre el nivell del mar. Bukittinggi es va formar al voltant de la fortalesa holandesa que es va construir en 1825 al turó Jirek, Fort de Kock. La ciutat va ser la base dels holandesos a Sumatra durant l'època colonial. També ho va ser dels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Aquests van llegar un complex de búnquers i túnels subterranis, Lubang Jepang. A un extrem de la principal avinguda, jalan Ahmad Yani, i al costat del Big Ben local, Pasar Atas concentra a tots els mercaders de la regió en les seves cites setmanals.


Als afores de la ciutat Ngarai Sianok ha estat considerat el Gran Canó d'Indonèsia. Té quatre quilòmetres de longitud, atractives cascades assequibles al bany i una espessa vegetació tropical. Més al sud Pandai Sikat és una petita localitat famosa per les seves teixidores i els seus teixits Kain Songet, teles ricament brodades amb fils d'or i de plata que s’empren com sarongs o mocadors.

Noranta quilòmetres al sud de Bukittinggi la ciutat de Padang ofereix l'extraordinària oferta culinària dels Minangkabau. El menjar Padang excedeix els límits de la ciutat i és conegut per tot Indonèsia, a Malàisia i a Singapur, encara que òbviament és més assequible, per la varietat, gaudir-ne a Sumatra. La llet de coco i el bitxo vermell són presents en nombrosos plats. El costum a l'ús vol que, en lloc de la carta, el cambrer serveixi sobre la taula un petit plat de cadascuna de les especialitats. El client és lliure de seleccionar-ne aquells que li vinguin de gust i només pagarà per aquells que hagi encetat. L'especialitat més destacada és el Rendang, un estofat de carn, que pot ser de búfal, picant. Veritablement picant, no es regateja pas amb el bitxo.

A l'est de l'illa, Pekanbaru, el nou mercat, és a l'interior però el riu Siak és navegable. Pel seu port s'exporta el carbó i el cafè de Sumatra. Syarif Kasim II va ser l'últim sultà de Siak i l'últim que va cedir el seu poder a la República d'Indonèsia. Pekanbaru és també la capital de Riau i la porta a l'estret de Malaca i a Singapur.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos