De gaseles i camells

2012-11-23 09:57

Mahdi Benabderramane és llarg. Molt llarg. Si a això li sumem els onze metres de txetx, de turbant, és més llarg que un dia sense pa. Alguna vegada va passejar, a la recerca de te, el seu te, un Gunpowder originari de Zhejiang, pels carrers del barri de Gràcia, a Barcelona. Quan vestia amb americana i corbata no passava res. Quan decidia enfundar-se la gandhura, la túnica blava i el txetx, era simplement espectacular i no podia evitar les mirades de la resta de transeünts. Un tuareg disfressat de tuareg al centre de la ciutat.

Tenia una particular obsessió per aquest tipus de te, el mateix que consumia habitualment al sud d'Algèria, a casa seva. A casa, mantenia els seus costums, el primer que va fer en la seva primera visita va ser preguntar per on surt el sol. Cal esbrinar cap on queda la Meca. La segona comprar ingredients per elaborar un cuscús halal, pel meu desencant. No sóc vegetarià encara però aprecio els seus cuscús. Tercer posar a bullir la tetera i iniciar la cerimònia del te. Això de la cerimònia és literal, es passa la infusió d'un got a un altre una vegada i una altra més. L'objectiu és que en el tràfec es generi escuma mentre es va refredant. Contra més escuma s'obté millor i més apreciat és el resultat. El ritual es repeteix tres vegades. Si cal rebutjar algun és preferible que siguin els primers, que són els millors, sota risc de semblar un maleducat irreductible. El primer te tot just té un pel de sucre, és amarg com la vida. El segon, sensiblement més dolç, és fort com l'amor. Es continua afegint sucre i en la tercera ronda, és per al meu gust, exageradament dolç, com la mort diuen.

Mahdi sempre ha circulat sense companyia a peu per Barcelona, ​​mai ha demanat un mapa, ni una indicació. Mai m'he molestat a preguntar el perquè a algú que viu i circula entre el Tassili Aggahar i el Tassili n'Ajjer, en un desert més gran que la península sencera. Sempre va arribar a casa a l'hora del te.

Allà, entre Djanet i Tamanrasset, crec que puc reconèixer Madhi pel seu port, pel seu bigoti i els seus gestos calculats quan manipula una cigarreta, tot i que amagui la cara rere el txetx. Un costum que, de vegades, crec haver heretat quan porto un jersei o una samarreta i aixeco el coll per amagar si estic somrient o si estic contrariat. El seu nom, Mahdi, مهدي, significa, en àrab, guia, aquell que mostra el camí. És un bon amic, generós i gentil a qui sempre he apreciat. El comprenia perfectament quan em parlava de les gaseles.

- Qu'el belles gazelles, elles ne sont pas comme des chameaux qui les regardent.

Col·loquialment, per a ells, el món es divideix entre gaseles, àgils i esveltes, i camells, lents i maldestres. Dones i homes en un món àrid i inhòspit, però sota un cel límpid i ple d'estrelles en què es circumscriuen les seves danses i la seva música. Escriuen històries sobre la sorra i hi ha signes insospitats en les fulles de les acàcies que orienten als meus amics enmig del no-res.

No es diuen entre ells Tuareg, targui en singular. És un terme, encara que generalment acceptat, relativament despectiu. Són els nobles i lliures Imghad o Kel Tamahag, especialment en el Aggahar. Tuareg prové del participi àrab Tarek, abandonat, per la seva reticència inicial a sotmetre’s a l'Islam. L'altre apel·latiu, tòpic, que els anomena homes blaus es deu al tint índigo dels seus vestits que colorava seva pell.

En una altra ocasió, Mahdi va arribar acompanyat del seu cosí Baly Othmani, intèrpret de cançó Targui. Aquest i els seus companys havien d'actuar en una sèrie de concerts de música ètnica que es van celebrar prop de Barcelona. A casa vam repetir cuscús, cerimònies de te i vam escoltar, en petit comitè, un concert del músic de Djanet dedicat a mitja dotzena d'amics.

Quan els mostrava les fotos fetes a la seva terra, declamaven en veu alta el nom propi de cada lloc i gairebé el d'algunes pedres: Tin Tarabin, Tin Akacheker, Tagrera, El Guessour. I el d'ells mateixos:

- Voilà Mohammed!

 - Celui-ci c'est Amin!!

Un cop em van portar fins a l'ermita del Pare Charles de Foucauld, al massís de l'Assekrem, al nord de Tamanrasset. L'ermita està situada gairebé al cim d'una muntanya, a 2780 metres d'altitud. De nit, tot i estar al desert, fa fred, el suficient per necessitar un bon plumó. La panoràmica de la qual va gaudir el pare, establert allà el 1911, és excepcional. Diuen que veure des d'allà la sortida de sol és un espectacle únic. Llàstima que es fes de dia tan d'hora. Em vaig comprar una postal a Tamanrasset.

A Mahdi li vaig tornar el favor. En una altra visita seva a Barcelona el vaig portar a veure el Santuari de la Verge de Montserrat. Un tuareg a Montserrat.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos