De Machado a Brassens

2015-11-02 10:43

La frontera pirinenca va presenciar el pas de desenes de milers de persones que fugien de la barbàrie totalitària. Massivament cap al nord després de l'ocupació de Barcelona. Ocasionalment cap al sud quan aquesta mateixa barbàrie es va estendre per gairebé tota Europa, encara que en aquest últim cas fos per fugir del foc per caure a les brases.

Abans que les tropes del General gallec desfilessin per la Diagonal de Barcelona milers de refugiats es van desplaçar a la recerca de la frontera que posés fi a la seva persecució. La van trobar prop de les aigües del Mediterrani, més enllà del racó que forma el Cap de Creus, el qual sembla crear la il·lusió d'un refugi segur després de les interminables corbes de la carretera que porta cap a França. A centenars, a milers, carregant les seves escasses pertinences a coll i arrossegant de la mà als fills van traspassar aquest límit imaginari que semblava separar dos mons. No obstant això, aquest ocasional refugi conduïa a una França pretesament lliure però sotmesa als designis dels criminals uniformats de Berlín. Els republicans que van aconseguir creuar la seva particular meta van ser amuntegats en els campaments de les costes del Rosselló, particularment en el de la platja d'Argelers, on avui se'ls recorda amb un monòlit en què es pot llegir A la mémoire des 100.000 Républicans Espagnols, internés dans le camp d'Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi. (A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats al camp d'Argelers, després de la RETIRADA de febrer de 1939. La seva desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya de 1936 a 1939. Home lliure, recorda-ho) .

Entre ells hi era el poeta sevillà Antonio Machado qui després d'haver pernoctat en un cotxe de ferrocarril al túnel de Cervera va arribar a Cotlliure el 29 de gener 1939 acompanyat de la seva mare Ana Ruiz i el seu germà José amb la seva dona. Van ser allotjats en dues habitacions del primer pis de l'Hotel Bougnol-Quintana. El 18 de febrer li va ser diagnosticada una pneumònia i va morir quatre dies després, Dimecres de Cendra, al capvespre. Tres dies més tard va morir la seva mare. Tots dos reposen des d’aleshores al cementiri de la població, sota una làpida amb l'epitafi Ici repose Antonio Machado mort en exil le 22 févrer 1939. Se li van trobar unes notes gargots sobre un paper arrugat a la butxaca…estos días azules, y el sol de la infancia…

Poc més d'un any més tard, al setembre de 1940, el filòsof alemany Walter Benjamin intentava recórrer el camí invers fugint de la mateixa barbàrie i tractant d'arribar a Portugal per, des d'allà, reunir-se amb el seu col·lega Theodor Adorno a Nova York. Com els refugiats republicans va anar a parar a les brases. La petita població costanera de Portbou, un nus ferroviari al costat de la seva homòloga francesa Cervera de la Marenda, per l’obligat canvi de trens a causa del diferent ample de via, es va convertir en etapa quasi necessària. Benjamin i el grup de persones que l'acompanyava anaven a ser retornats per les autoritats franquistes a la França Lliure de Vichy a causa de la manca de visat de sortida. Benjamin va morir el 27 de setembre a l'Hotel de França, suposadament es va suïcidar amb una sobredosi de morfina encara que no falten les teories que atribueixen la seva mort a agents estalinistes o algun dels seus propis companys de fuga. Va lliurar una última carta datada el 25 de setembre a Henny Gurland, la fotògrafa que formava part de la comitiva i, en última instància, adreçada a Theodor Adorno: En una situació desesperada, no tinc més remei que enllestir. La meva vida acabarà en un poblet dels Pirineus, on ningú em coneix. Et demano que transmetis la meva salutació al meu amic Adorno i li expliquis la situació en què m'he trobat. No em queda prou temps per escriure totes aquelles cartes que hauria volgut escriure. Les seves despulles van acabar al petit cementiri de Portbou i avui un memorial realitzat per l'artista israelià Dani Karavan en el cinquantenari de la seva mort, conserva el seu record.

Sobre la làpida d'Antonio Machado, a Cotlliure, cada any s'acumulen petites notes i escrits que recull des de 1977 la Fundació de la localitat que porta el nom del poeta. També un carrer el du, aquell pel qual va ser portat el seu fèretre fins al petit cementiri. Cotlliure és un altre poble que va ser pesquer i que s'ha reinventat amb el turisme. Això no li desproveeix ni d'encant ni l'interès per retre homenatge a Machado. La població es reparteix entre dues platges separades per l'imponent Castell Reial al costat del quai de l'Almirauté, una prolongació de la riera que baixa de les muntanyes quan cau la pluja i que mentrestant proveeix refugi a les llanxes de la guarnició militar que ocupa el castell i als automòbils que estacionen més amunt. El Château va pertànyer als Comtes de Rosselló abans que a la Corona d' Aragó i als reis de Mallorca. Els visitants es deixen veure i s'escampen per les terrasses del bulevard du Boramar portant la vista cap a l'horitzó proper i a l'esquerra cap al particular campanar i rellotge de Nostra Senyora dels Àngels. Més enllà, cap al espigó que guarda la badia, es destaca la petita capella de Sant Vicenç. Després del bulevard està l'embolic de carrerons plens de comerços dedicats íntegrament als visitants, des artesania a productes i vins locals. A la regió es produeixen vins dolços fortificats en graduació: els Banyuls i els Rivesaltes, sense oblidar els robustos negres de Corberes.

Seguint l'autopista que creua les seves vinyes, el Castell de Salses establia la frontera entre França i el Rosselló, abans que aquest fos annexat pel Tractat dels Pirineus de 1659. Des de la carretera el castell apareix com una gran mola massissa que tendeix cap al vermelló en els extrems del dia. La seva aparença actual es deu a la remodelació feta al segle XVI que incloïa elements que ja tenien en compte l'ús de l'artilleria. Tres espais concèntrics porten a una àmplia plaça d'armes, a la casa del governador, a la capella de Sant Sebastià i al palau del rei d'Aragó. Avui alberga al Museu d'Història.

Al costat dels estanys salats que antigament menaven cap al port de Narbona està Sigean, coneguda avui pel Parc Animalier, la reserva d'animals africans i que té per veí el jaciment iber dels elisiacs de Pech Maho, els objectes allà descoberts s'exhibeixen a l’entranyable Musée des Corbières, a la plaça de l'Ajuntament.. Diuen que els carrers de Sigean posseeixen un cert aire italià, potser sigui per algunes cases com la Maison Ferrier, on van pernoctar els reis Lluís XIII i Lluís XIV al segle XVII, o potser per racons com Le Coin du Petit Sal, un antic dipòsit municipal ja esmentat en un document de 1462.

L'autopista segueix la ruta que en altres temps recorria la Via Domitia , la calçada romana que unia Roma amb la península travessant la Provença i el Rosselló. Una mostra del seu traçat està al descobert a la plaça de l'Ajuntament, a Narbona, rere de la catedral de Sant Just i Sant Pastor i abans d'arribar al Canal de la Robine. Narbo Martius, capital de la Gallia Narbonensis, va ser fundada al segle II aC. S'hi van instal·lar els veterans de la Desena Legió. També va tenir el seu període d'ocupació àrab entre el 715 i el 759.

A la desembocadura del riu Hérault els antics grecs van fundar Agathé Tyché, Agde, una dependència de la colònia focea de Massalia, Marsella. Avui, en el mateix riu se succeeixen les terrasses flotants dels restaurants del moll Commandant Mages, gairebé sota l'ombra que projecta el campanar de la catedral de Saint Étienne, que més que un campanar és una torre fortificada, tal com les parets de la església que es perden en la seva solidesa cap a les altures. Agde posseeix un bon nombre d'antigues cases senyorials dels segles XVI i XVII, hôtels, disseminats entre els carrers del casc antic, el que van protegir unes muralles de les quals queda un tram al costat de la rue 4 de Septembre. La Maison Consulaire, que allotja al consistori, mostra una façana renaixentista suportada per un pòrtic amb arcs que de tant en tant acull un mercat; l'antic Hôtel de la Charité alberga al Musée Agathois Jules Badou, amb vint i sis sales dedicades a mostrar la història de la ciutat; l’Hôtel Alberet té a l’entrada una curiosa decoració inspirada en motius perses. Hi ha més, les cases de Viguier Guérin, Boisseson, Malaval Laffont...

Més al nord, passats Besiers i Agde, una estreta franja de terra tanca el gran llac salat que és l’Étang de Thau. Nombrosos criadors proveeixen el marisc més apreciat de la regió: les ostres que es consumeixen sobretot als restaurants i berenadors al costat del port de Bouzigues. Bouzigues és una població tranquil·la que sempre ha viscut de les vinyes i dels productes del mar, el seu és un mar reposat, a resguard de les tempestes de llevant. A la primavera els seus carrers es veuen regalats per les aromes i els colors de les flors que s'enfilen portes i balcons a les rodalies de l'església de Sant Jaume o al petit jardí que s'amaga darrere on hi ha la Verge de la Roca. Des d'aquí es perfila el Mont Saint Claire, el cim de l'espai de terra, que més sembla una illa, on hi ha la ciutat de Seta. I viceversa, des del mirador del Belvedere s'obté una idea precisa de Bouzigues i els vivers de marisc rere de la cornisa de terra de Salaruc les Bains que s'endinsa en la llacuna.

Seta acull en el seu si les restes dels seus fills pròdigs. Al cementiri de Py, orientat cap a Thau, reposa Georges Brassens, el cèlebre chansonnier de qui en múltiples ocasions Paco Ibáñez va versionar en castellà les seves peces més conegudes: Les Copains d' Abord, La Mauvaise Reputation, Mourir pour des Idées. Brassens va voler ser enterrat a la seva vila natal, sota l'ombra d'un pi i entre el cel i la terra, gairebé amb vistes al mar. Desitjava que els transeünts pensessin que passava la mort com si estigués de vacances.

A l'extrem oposat, en el Cementiri Marí, hi ha la làpida que cobreix Paul Valery, el poeta que havia escrit sobre aquest mateix cementiri:  Temple du Temps, qu'un seul soupir résume / À ce point pur je monte et m'accoutume/ Tout entouré de mon regard marin / Et comme aux dieux mon offrande suprême/ La scintillation sereine sème / Sur l'altitude un dédain souverain. (Temple del Temps, que un sol sospir resumeix / En aquest moment pujo i m’acostumo / Embolicat en el meu mirar marí / i com als déus la meva ofrena suprema / el centelleig serè sembra / un sobirà desdeny des de l'altura.)

Precisament al carrer que porta el seu nom està l'ajuntament, davant d'una ombrejada plaça sembrada de plàtans. Alguns carrerons que no són més que escales porten fins als molls propers al port i al costat del canal que recorre el centre de la ciutat acaronant amb els seus intensos reflexos banda i banda.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos