El Gran Canal

2017-08-04 09:47

Els passatgers, després d'haver triat el baixador adequat a Piazzale Roma, aborden amb la precaució indispensable la passarel·la que els puja al vaporetto. D'allà surt la línia 1, la que recorre sense presses l'aparador de totes les vanitats que van créixer sobre el reflex de les aigües de la gran avinguda aquàtica que serpenteja entre els barris venecians.

Abans que emergissin els palaus no era més que una de les vies de navegació més segures de la llacuna, ja que era una de les grans amb una amplitud que oscil·la entre els trenta i els setanta metres i una profunditat de cinc. Quan els habitants de Torcello i Malamocco van decidir mudar-se, van escollir les illes que l'envoltaven i van establir un primer assentament a la zona que van anomenar Rivo Alto. A la república marítima les acomodades famílies enriquides pel comerç van optar per ostentar el seu benestar en les façanes que donaven a la gran artèria veneciana. De fet les entrades principals d'aquestes mansions són les que donen a l'aigua i no els accessos de carrers laterals o posteriors.

El vaporetto que ha partit de Piazzale Roma deixa enrere la part menys noble d'aquesta avinguda marítima, allà on hi ha l'únic vincle que la uneix a terra ferma, el Ponte della Libertà, per on també hi circulen els trens que arriben a la Ferrovia, a l'estació de Santa Llúcia. Hi ha tres passos de vianants que creuen el Gran Canal tot i que en realitat són set els ponts. Tres d'ells tenen el seu origen en el Ponte della Libertà, els dos primers dirigeixen el trànsit rodat cap, i des de, el Piazzale Roma, el tercer porta als ferrocarrils de mercaderies cap a Tronchetto, el port. Existeix, des de 2008 un quart pas de vianants, una cara, pretensiosa i polèmica passarel·la relliscosa que uneix l'estació d'autobusos amb la ferroviària i que fins i tot va aparèixer al programa de televisió de Discovery Max titulat Grans fracassos de l'enginyeria.

Al llarg dels gairebé quatre quilòmetres de recorregut treuen el cap a aquesta líquida avinguda deu esglésies i no menys de dos centenars de palaus que es projecten orgullosament sobre les aigües que, travessant cinc dels sis sestiere de la ciutat, mostren, d'una manera aleatòria, la successió d'estils arquitectònics desenvolupats al llarg de la història d'una opulenta República. Des del vèneto-bizantí propi dels segles XII i XIII amb marbres policroms, reflex de la seva tirada per Orient; el gòtic-venecià d'aires flamígers amb els característics arcs polilobulats, l'exemple més rellevant es troba a la Ca 'd'Oro; el Renaixement de finals del segle XV, més sobri, com en els palaus Corner Spinelli, Grimani di San Luca o la Ca' Dario; l'exuberant barroc del qual no falten exemples de la mà de grans mestres com Baldassare Longhena, fins al neoclassicisme present gairebé en el mateix inici del canal, a San Simeon Piccolo, imitació del Panteó de Roma, a prop de Sant Simeon Grande, ambdós suposadament units per una antiga aposta formulada a Antioquia sobre una clavícula de Salomó. Al davant hi ha, des de 1846, l'estació ferroviària de Santa Llúcia, tot i que l'actual edifici és de 1954. Per a la seva construcció va ser necessari demolir alguns palaus i l'església on reposaven les restes de la santa. L'estació es va quedar amb el nom i la parròquia de San Geremia les relíquies.

Al costat de la Ferrovia es troba el primer pont que mereix tal nom, és el pont de pedra d’Istria dels Scalzi, que pren el de la veïna església homònima, obra de Longhena per a la Comunitat Romana dels Carmelites Descalços. El pont va ser construït el 1932 i substitueix l'anterior, de ferro, estesa pels austríacs en 1858. Passat el pont, sempre navegant en direcció a Sant Marc, se succeeixen alguns palaus notables: Calbo Crotta, Flangini, Gritti, Zen... abans d'arribar a l'esmentada San Geremia, on, des del canal, és visible la inscripció que recorda que aquesta és la nova residencia de Santa Llúcia: Lvcia, vergine di Siracusa, martire di Cristo, in qvesto tempio riposa. All’Italia al Mondo implori lvce pace. Aquí s'uneixen a les aigües del Canal Gran les del Canal de Cannaregio.

Aviat apareix, a la dreta, la magnífica façana del Fondaco dei Turchi, en els seus orígens alberg i magatzem dels mercaders otomans i que actualment és la seu del Museu d'Història Natural. Davant es troba San Marcuola, l'església i el primer dels cinc traghetti que enllacen les dues ribes. El traghetto és un popular servei que realitzen els gondolers per creuar el canal en aquells trams que estan allunyats dels ponts. En un recorregut tan breu, el passatge fa el trajecte dret. Amb prou feines hi ha temps per seure i aixecar-se.

A la dreta el vaporetto s'atura ara a San Stae, l'església que exhibeix una gran façana barroca obra de Domenico Rossi, molt a prop del palau, també barroc, de Ca' Pesaro, un altre treball de Longhena, avui alberga els museus d'Art Oriental i d'Art Modern.

Mantenint la mirada en la mateixa riba s'arriba al excel·lent, en alçada, Palazzo Corner della Regina, on va néixer Caterina Cornaro, qui acabaria convertint-se, accidentalment, en reina de Xipre i Armènia. Just al costat destaca la façana vermellosa del petit i entranyable palau del segle XIV Ca' Favretto, avui convertit, com tants altres palaus, en hotel. Aquí va viure, al segle XIX, el pintor Giacomo Favretto.

Gairebé sobtadament, en girar la vista cap a l'esquerra, apareix la impressionant Ca' d'Oro, que deu el nom a la decoració daurada que un dia va embellir la preciosa façana gòtic-veneciana farcida de estilitzats frisos vegetals i alguns animals fantàstics. L’últim propietari va ser el Baró Franchetti qui va donar a la ciutat el palau i el patrimoni que avui es pot visitar a la Galeria Franchetti, en el mateix edifici. Des dels seus balcons es veuen, a l'altre costat del canal, els edificis de les Fabbriche Vecchie i Nuove i de la Pescheria, que acull als matins al mercat de peix fresc.

Canviant la mirada novament de riba s'alça el Fondaco dei Tedeschi, la versió alemanya i hongaresa del Fondaco dei Turchi, posteriorment convertit en oficina central de correus. Gairebé immediatament després hi ha el segon pas, es tracta del famós Pont de Rialto, que quan inicialment va ser construït en fusta era llevadís per permetre el pas de les embarcacions que s'endinsaven al canal. L'estructura de pedra va ser creada entre 1588 i 1591 per l'arquitecte Antonio da Ponte. Fins l’any 1854 va ser l'únic que unia les dues ribes. El pont té dues fileres de comerços que es perllonguen al llarg de tota l’estructura i que actualment estan completament dedicats al turisme. A banda i banda de Rialto s'obren sengles fondamenta, molls, que antigament van dedicar l’activitat al comerç de vins i de ferro, d'aquí els noms: Riva del Ferro i Fondamenta del Vin.

La successió de grans mansions sembla interminable: el palau Loredan, Farsetti, Grimani, Contarini delle Figure, Balbi... i Ca' Mocenigo, pertanyent a la família que va donar set dux a la República i on es van allotjar, en diferents èpoques, Giordano Bruno, el filòsof que va acabar, l'any 1600, a la foguera de la inquisició a Roma i, entre 1818 i 1821, Lord Byron, de qui es diu que es capbussava diàriament a nedar al canal. Després segueix Ca 'Foscari, un palau gòtic del segle XV que acull la universitat del mateix nom. En el mateix tram de corba segueixen els palaus de Ca' Giustiniani, Grassi i Ca' Rezzonico. El Palazzo Grassi, neoclàssic, dissenyat per Longhena i completat per Giorgio Massari, s'ha convertit en una àmplia sala d'exposicions i galeria d'art. Ca' Rezzonico, davant, un treball més dels dos arquitectes, acull al Museo del Settecento Veneziano. Aquí va morir el 1889 el, poeta britànic Robert Browning.

Gairebé tancant la corba apareix el tercer pont, el pont de fusta de l'Accademia, per la Galleria dell'Accademia, una de les principals pinacoteques d'Itàlia que ocupa l'antiga església de Santa Maria della Carità i els edificis de la Scuola homònima. Des d'aquí, sobre el pont, es pot apreciar una de les perspectives més conegudes de Venècia, el tram final del Gran Canal amb el Palazzo Cavalli-Franchetti just al costat, el descomunal, per les dimensions, Palazzo Corner, no en va anomenat Ca' Grande. A la riba dreta el Palazzo Vernier dei Leoni acull la col·lecció de pintura de Peggy Guggenheim. El palau, inacabat, va ser iniciat el 1748 per l'arquitecte Lorenzo Boschetti, artífex de San Barnaba, església famosa pel seu protagonisme en un dels llargmetratges d'Indiana Jones. Al maig de 1949 la col·leccionista nord-americana va adquirir la mansió als hereus de la comtessa Castlerosse, darrera propietària. Peggy Guggenheim va instal·lar aquí la seva extraordinària col·lecció de pintura contemporània que inclou obres de Kandinsky, Klee, Marc Chagall, Picasso, Dalí, Picabia, Ernst i el sempre fantàstic L'empire des Lumières, de René Magritte.

Contigu, encara que separat pel riu delle Torreselle, s'alça Ca 'Dario, un palau renaixentista amb uns vistosos marbres del que es diu que està maleït a causa de la mort violenta dels seus últims propietaris. A l'altra riba hi ha la parada de Santa Maria del Giglio, on es tendeix cada 11 de novembre, durant la celebració de la festivitat de la Salute, un pont votiu sostingut sobre barcasses, per escurçar els fidels, el camí de visita cap a la basílica de Santa Maria de la Salute, darrera gran obra de Baldassare Longhena al canal, construïda després de la gran epidèmia de pesta negra de 1630.

Però abans d'arribar a aquesta encara hi ha un parell de palaus destacables per les seves façanes decorades amb mosaics, són Ca' Salviati i el Palau Barbarigo, en la decoració musiva es representa a Miquel Àngel conversant amb Tiziano.

L'últim edifici notable d'aquesta riba es troba a la Punta della Dogana, la duana que fiscalitzava les mercaderies que s'introduïen a la ciutat abans que les naus que les transportaven s'endinsessin al canal. Sobre la torre es va construir una gran penell, l'estàtua de la fortuna, situada sobre un orbe daurat sostingut per dos atlants.

A partir d'aquest punt les aigües del Gran Canal s'uneixen a les del Bacino di San Marco, entre el Palau Ducal i l'illa de San Giorgio Maggiore, l'antiga monumental entrada de la Sereníssima República.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies