El Mar Interior

2013-10-04 10:56

Des de la perspectiva que proporciona l'altura a un satèl·lit Tunísia sembla un país partit en dos. Baixant a vista d' ocell la fractura sembla una espècie de llac o mar interior. L'aproximació a terra el converteix en l'enorme reflex d'un desert salat. Chott el Jerid , Chott el Garsa i Chott el Fejaj formen tres grans depressions i un gran llac salat, del qual, quan arriba l'estiu, amb prou feines queda la sal.

Chott el Garsa és un gran espai erm que abasta el no res entre la frontera amb Algèria i la ciutat de Tozeur, deu estendre’s pel producte de la multiplicació d'una cinquantena de quilòmetres per uns altres vint. Molt més gran, suma uns set mil quilòmetres quadrats, Chott el Jerid és un enorme llac salat, d'una profunditat de vegades menyspreable, que gairebé arriba fins al golf de Gabès. A l'hivern, quan realment conté una mica d'aigua, alguna zona és navegable en bots de poc calat. La resta de l' any la seva superfície és més aviat resplendent, tant com els miratges que provoca la temperatura de l' aire a la llunyania. Miratges que reverteixen en la mateixa sal, inacabable, infinita, que es perllonga en totes les direccions fins més enllà d'on arriba la vista. Una carretera travessa transversalment el flanc nord-est del desert blanc. Uneix les ciutats del Hamma amb Kebili, i més enllà, Douz, la porta del desert, en aquest cas de sorra, el Sàhara.

Chott el Jerid vol significar aproximadament llac de les palmeres. Un terra d'argila sense vegetació sosté l'extensa capa de sal. També sosté a una empresa que dóna feina a mig centenar de treballadors: Sàhara Sal. A l'estiu les temperatures oscil·len entre els vint i cinc i els quaranta graus centígrads, si bufa el siroco, el vent que arriba del sud, pot elevar la temperatura deu graus més. Així no és estrany que l'escassa aigua que s'acumula tingui tendència a desaparèixer. La pluja més que una raresa és una anomalia. Estadísticament la depressió rep gairebé cent cinquanta mil·límetres anualment  De fet la major part de l'escassa humitat aflora de les capes freàtiques. En els bassals que romanen a l'estiu al costat de l'argila subjacent, les cristal·litzacions salines formen espectaculars pel·lícules de marcades tonalitats vermelloses. Altres es fonen en el reflex d'un cel profundament blau afegint-hi matisos de verd turquesa.

A mig camí d'enlloc una fita assenyala la distància fins Kebili: quaranta-nou quilòmetres. Al voral oposat una atrotinada caseta d'obra es complau a anunciar-se com una tuilet (sic) amb serveis confor (sic) i normal. Cap de les dues té porta. No hi ha portes al desert .

La concentració d'aquestes grans depressions i la seva continuació en territori algerià va donar la idea a un funcionari francès, François Élie Roudaire, de inundar-les per, en modificar el clima local, generar terres cultivables. Roudaire creia que es tractava de la badia de Tritó descrita per Heròdot. Va exposar el seu projecte al maig de 1874 a la Revue des Deux Mondes en un article titulat Une mer intérieure en Algérie i va contactar amb Ferdinand de Lesseps per demanar la seva col·laboració. Lesseps havia finalitzat recentment el Canal de Suez. Un nou canal havia d’inundar des del Gabès el Chott Melghigh, a Algèria, travessant Chott el Jerid, però els elevats costos de l'obra van motivar que el ministre francès de Treballs Públics ho desestimés el 28 de juliol de 1882. Jules Verne es va inspirar en l'assumpte per escriure la seva última obra L' Invasion de la Mer .

La ciutat més gran que hi ha al costat dels chotts és Tozeur, que ja en el segle XV era parada obligada de les grans caravanes que travessaven el desert. Fins i tot a mitjans del XIX la creuaven els esclaus que eren portats al gran mercat de Kebili. L'oasi alimenta el gran palmerar de Tozeur, on vint mil palmeres generen, a més de la indústria de la sal, la principal font d'ingressos de la població. Els seus dàtils, els Deglet Nur, són translúcids, dolços i saborosos, estan entre els millors del país encara que no ho són menys que els de la veïna Nefta, on el palmerar, l'oasi i la pròpia ciutat són una versió reduïda de Tozeur. Un gran barranc circular conegut com La Corbielle, la cistella, alberga a una bona part de les palmeres de la ciutat, a més separa Al Bayadha, el barri nou, d'Ouled al Cherif, el casc antic. Un altre producte de la regió són les roses del desert, curioses formacions de sulfat de calci hidratat que cristal·litzen a milers sota la sorra.

Nefta, després de Kairouan, és la segona ciutat sagrada del país. Al segle XVI era un important centre del corrent sufí de l'Islam que va arribar a comptar amb un centenar de mesquites i dotzenes de madrasses. Aquí està el mausoleu d'un dels sants sufís, Sidi Bou Ali. De Nefta va sortir Tarik ben Zāyid amb dotze mil berbers l’any 711 per creuar l'estret i quedar-se a l'altra riba durant vuit segles.

Deixant enrere el mar interior, el Chott el Jerid i creuant la lànguida població de Tamezret, s'arriba a Matmata, coneguda per les cases troglodítiques dels seus voltants protegides per la mà de Fàtima i perquè en elles i en aquests paisatges Georges Lucas va rodar La Guerra les Galàxies. L'Hotel Sidi Driss va ser escenari de la infància de Luke Skywalker i va ser al mateix Chott el Jerid on va contemplar dues llunes en el firmament. Potser un miratge.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos