El Millor de l'Ulster

2016-05-20 18:26

El van anomenar el cinquè Beatle, però no era músic. Tocava les pilotes, però generalment només ho feia amb els peus. I diuen que, d'acord amb el seu nom, va ser el millor futbolista de tots els temps que el món havia vist. D'altra banda va ser l'únic ídol dels anys seixanta que van compartir a l'Ulster tant catòlics com protestants.


Fill de Dickie Best i Amy Whiters, George Best, nascut el maig de 1946, va créixer en el districte de Cregagh, a l'est de Belfast. En una de les seves primeres fotografies, presa a casa dels seus avis, apareix amb una pilota als peus quan tenia poc més d'un any. Als onze va començar a jugar mentre estudiava a l'escola de Lisnasharragh i als quinze va ser descobert per Bob Bishop qui es va posar en contacte amb el Manchester United. Bishop va telegrafiar al manager, Matt Busby, assenyalant: He trobat un geni. Best va debutar als disset a Old Trafford contra el West Bromwich Albion i romandria associat als Red Devils per sempre més, tot i que en els seus últims anys de professional passés per altres equips. Best era ràpid, regatejava amb una extraordinària habilitat als seus contraris i marcava gols. El primer a la lliga oficial ho aconseguia el 28 desembre de 1964 contra el Burnley FC. A l'any següent, en la seva segona temporada amb el Manchester i als seus 18 anys va obtenir el títol de la Lliga Anglesa, èxit que repetiria dos anys més tard. Aquell espectacular 1967, al més de la Lliga, el Manchester va aconseguir la Copa Europea després de superar a la final el Benfica per 4 a 1, i Best, amb vint anys es va coronar millor futbolista de la temporada amb la Pilota d'Or i Jugador del Any per l'Associació anglesa de periodistes esportius. Al llarg de la dècada Best va participar amb el Manchester en 466 partits en els què va marcar 178 gols i va ser alineat en trenta-set ocasions amb la selecció d'Irlanda del Nord.

George Best proporcionava titulars a la premsa esportiva, però també ho feia a la premsa sensacionalista i a la del cor. Al marge de la seva carrera esportiva, el futbolista de Belfast, jugava en una altra lliga més mundana. A finals dels seixanta va obrir dos pubs a Manchester: Oscar's i Slacks’s Alice, i va participar en alguns negocis vinculats al món de la moda. D'altra banda era àmpliament coneguda la seva afició als cotxes cars i les dones, a més de la seva passió per la beguda. Tot això li acabaria passant factura i, el 1974, als 27 anys va abandonar el club de la seva vida, el Manchester United.

Des d’aleshores i fins a 1983 la seva activitat relacionada amb el futbol va passar per altres clubs anglesos i foranis: el sud-africà Jewish Guild, l'irlandès Cork Celtic, el Fulham, l'Hibernian, el Bournemouth i els Brisbane Lions. Als Estats Units va jugar amb Los Angeles Aztecs, Fort Lauderdale Strikers, San Jose Earthquakes i els Detroit Express. Els brillants anys amb el United ja quedaven lluny.


El que anava a més era la seva verborrea i les conegudes i enginyoses frases sortides de to que deixava anar, moltes d'elles vinculades a la seva reconeguda afició per l'alcohol, dignes de figurar en qualsevol antologia i que, de fet, ho fan:

- Podria anar a alcohòlics anònims, però crec que seria difícil per a mi mantenir l'anonimat.
- Vaig veure un anunci en un autobús de Londres que convidava a beure Canadà Dry. / Que va passar després? / No ho recordo.

- El 1969 vaig deixar l'alcohol i les dones. Van ser els 20 pitjors minuts de la meva vida.

- Vaig gastar la meitat de la meva fortuna en cotxes cars, dones guapes i bona cervesa. L'altra meitat la vaig malgastar.

- Diuen que em vaig ficar al llit amb set Miss Món. No és cert. Només van ser quatre.
- En 10 hores em vaig prendre 40 pintes. Vaig batre el meu rècord en 20 minuts.
- Si perdia la pilota m’ho prenia com un insult personal i la volia recuperar. Sí senyor, em fastiguejava molt que me la traguessin perquè era el meu pilota.

- Tenia una casa a la costa, però per arribar-hi havia de passar per un bar. Mai vaig arribar a veure el mar.

- Cada vegada que entro en un lloc hi ha setanta persones que volen convidar-me a beure, i jo no sé dir que no.

Sobre David Beckham opinava: No li dóna amb l'esquerra, no li dóna amb el cap, no defensa i marca pocs gols. A part d'això és bo.

El 2002 li van trasplantar el fetge. Va fer algunes breus aparicions en alguns programes de televisió i en el món del futbol. Però tres anys més tard, el 2005, la seva salut va empitjorar dràsticament. Va morir el dos de desembre al Cromwell Hospital de Londres als 59 anys d'edat. Cent mil persones van assistir al que probablement ha estat el funeral més multitudinari celebrat mai a Belfast, tot i la intensa pluja que va caure aquell dia. A més va ser televisat en directe per a tot el Regne Unit per diverses cadenes, inclosa la primera de la BBC.

A l'any del seu decés l'aeroport de Belfast va ser rebateixat en el seu honor, actualment és el George Best Airport. Un mural dedicat a la seva figura va ser pintat en Cregagh, al seu barri de joventut a Belfast, el dia en què hagués complert els seixanta. Un altre mural el retrata a Woodstock road, també a Belfast. El Banc de l'Ulster va emetre un tiratge d'un milió de bitllets de cinc lliures esterlines amb la seva efígie. En cinc dies no quedava ni un en circulació.

© J.L.Nicolas