Els Castells de Cymru

2013-04-15 18:17

El País de Gal·les, és a dir Cymru, està situat sota un gran núvol. Sota el núvol plou i, de vegades, la pluja es comba a causa de la força del vent. Llavors plou horitzontalment. Quan el vent s’endu el núvol a la vegada n’arrossega un de nou. Cymru, és a dir el País de Gal·les, no pateix sequera. Els seus aqüífers subterranis estan plens. Els rius baixen plens. L'aigua cau del cel i impregna l'aire. A més està el mar. En resum, Gal·les és un país humit.


Aquí van arribar per remullar-se algunes tribus nòmades en el Neolític i posteriorment ho farien tribus celtes. Tots van deixar la seva empremta en el territori, en forma d'inhumacions pètries o de recintes fortificats sobre turons. Després d'ells, i sense paraigües, van arribar els romans.

Potser van ser els ulls d'algun subaltern de Publius Ostorius Scapula, o potser de Gaius Suetonius Paulinus, governadors romans a Britannia, que al comandament de les seves legions van assetjar i conquerir el que avui anomenem Gal·les, els primers a descobrir les fortificacions de les tribus britones. O potser ja haguessin estat soldats de Aulus Plautius, el general que va comandar les legions IX Hispana, II Augusta, XIV Gemina i XX Valeria Victrix que van envair Britannia en l'any 43. O potser els d'algun decurió entre els que van expulsar als druides de Ynis Món durant les campanyes de Gnaeus Julius Agrícola contra ordovícics, silurs i caledònids l'any 78.

Alçant la vista contemplarien els murs de pedra que suportaven les estacades de fusta sobre, per exemple, el turó de Dynas Powys, a la vall de Glamorgan, Llanmelin, o Caer y Twr, sobre la muntanya de Holyhead a Anglesey. Des de temps del Neolític la població de les illes es refugiava en recintes fortificats, coneguts avui com hillforts, o fortificacions erigides sobre turons elevats. Queden les restes de centenars d'ells. Més amplies, alguns ocupen fins a 80 hectàrees, més reduïdes, de vegades tan sols una. Més espectaculars pel seu estat de conservació, o simplement un túmul circular que amb prou feines es pot intuir. Molts d'ells van continuar abrigant població durant els anys de domini de Roma, altres es van anar abandonant, i altres encara serien repoblats a l'edat mitjana.

Al poc temps de consolidar les seves conquestes i controlar el país, Roma va estendre la seva xarxa de carreteres, va obrir mines i fomentar el comerç. La via principal al sud de Gal·les anava de Glevum (Gloucester) fins Moridunum (Carmathen) i més enllà. També va aixecar les seves pròpies fortificacions, campaments i forts auxiliars: Deva Victrix, Cardiff, Caer Gybi, Caernarfon, Segontium ... i assentaments estables que es van convertir en ciutats, de la qual es conserva una mostra extraordinària a Civitas Silurum (Caerwent). La ciutat romana conserva pràcticament complet el perímetre emmurallat, la via principal, antic card està avui asfaltat. I es conserven els fonaments de la principia, antics habitacles del comandament, dels barracons de la tropa i un santuari on s'aixecaven efígies de Júpiter i l'emperador. Fora de les muralles l'assentament s'estenia amb més comerços i habitatges de familiars, servei i empleats que desenvolupaven la feina de casa a la ciutat. Al porxo de l'església de Saint Stephen, al centre del recinte, es guarda una columna que va ser dedicada pel consell local al comandant de la II Legio Augusta, Tiberius Claudius Paulinus, que més endavant seria governador de Britannia Inferior. Civitas Silurum va ser una ciutat important. Figurava al Iter Britanniarum del Antonini Itinerarium i en el quart llibre de la Ravennatis Anonymi Cosmographia del segle VII.

La II Legio tenia la seva base a poca distància de Venta Silurum, a Isca Augusta, avui Caerleon, al costat del riu Usk. Caerleon va arribar a tenir uns amplis banys i amfiteatre, tots dos conservats al costat de trams de llenç de muralla i una àrea de barracons de tropa.

Amb la caiguda de l'Imperi, se’n van anar les legions i a les illes britàniques van sorgir petits regnes controlats per senyors locals. Les invasions d'angles i saxons van empènyer als britans romanitzats cap a l'oest després de la batalla de Chester l'any 616. Els exèrcits de Powys, en l'actual Gal·les, dirigits pel rei Selyf ap Cynan van sucumbir a l'empenta dels exèrcits anglosaxons del rei Aethelfrith. El territori de Gal·les va continuar dividit en regnes menys que més poderosos: Gwynedd, Deheubarth, Powys, Gwent, Gwynllwg ... que van crear unes marques frontereres, Marchia Wallia, entre els regnes gal·lesos i els anglosaxons. Aquests últims, al segle VIII, durant el regnat del rei Offa, en Mercia, van construir una llarga barricada al llarg de la frontera, Offa’s Dyke, de la qual encara en queden traces.

Al segle X van començar les incursions normandes que conclourien amb la conquesta d'Anglaterra el 1066, després de la batalla d'Hastings. A Gal·les, sobre Gwynedd i Powys regnava Bleddyn ap Cynfyn. Aquests van ser els regnes que romandrien més estables i que encara serien relativament independents del control normand fins a la unificació del principat de Gal·les en 1216.

Els normands van iniciar la construcció dels primers castells, la major part d'ells en l'arc fronterer per consolidar les posicions i controlar el territori dels petits regnes gal·lesos com Gwent o Deheubart que van sucumbir als embats del segle XI. Al principi eren de factura poc costosa, constituïts per un promontori natural o artificial sobre el qual es construïa una torre i un pati tancat per una estacada. Quan els regnes gal·lesos van recuperar el control del territori construirien fortificacions a l'estil dels normands a Castell-y-Bere, Dolwyddelan, Criccieth, Carreg Cennen i tants altres llocs al llarg de la frontera. Els castells normands es van sofisticar amb el pas del temps, donant forma a construccions més sòlides i robustes, com les de Monmouth, Chepstow, Cardigan, Pembroke, Laugharne ... aquest últim, a la boca del riu Taf, documentat en 1116 en la Brut i Tywysogyon, Crònica Gal·lesa dels Prínceps, seria governat per Rhys ap Gruffudd, un dels senyors que dominaria l'escena política del Gal·les occidental al segle XII.

Al 1276, a causa de les rebel·lions gal·leses, la corona anglesa va declarar la guerra. Després de la derrota de Llywelyn ap Gruffudd, Gal·les només va conservar el territori de Gwynedd. Després de perdre una segona guerra el 1284 l'Estatut de Rhuddlan va incorporar el Principat a Anglaterra. Eduard I va crear, en pocs anys, un anell de castells per consolidar el seu poder a Gal·les, envoltant amb especial afany la Muntanya de Snowdonia, al nord.

Durant 12 anys va gastar 60.000 lliures, més de deu vegades els ingressos anuals del regne. Els castells d'Eduard I van ser dissenyats en mesos per un sol home: el mestre James de Saint George d'Esperanche. Va traçar imponents portes, barbacanes, matacans i espitlleres. Va incorporar noves idees en les construccions militars, defenses concèntriques, grans llenços de muralla, portes fortificades. Cada un dels castells estava integrat a una localitat emmurallada, generalment repoblada per colons anglesos. Les fortaleses es van construir amb accés al mar, de manera que poguessin ser proveïdes en cas de setge.

El castell de Flint, a Clwyd es va iniciar el 1277, i el de Rhudlan poc després, fins i tot abans de la segona guerra amb Gal·les. Tots dos son poc més que una ruïna en l'actualitat. Els seguirien els de Aberystwyth, Ruthin i Hawarden. Conclosa la segona guerra es va començar la construcció de les enormes fortaleses que tancarien l'anell: Caernarfon, Conway i Harlech. El de Caernarfon es va aixecar sobre la base d'una fortificació normanda anterior. Eduard I va encoratjar al seu mestre d'obres a emular les muralles de Constantinoble imitant les parets de Yedikule, les set torres que defensaven la porta de l'urbs del Bòsfor. Caernarfon no va ser només una plaça forta anglesa a Gal·les sinó que va esdevenir centre administratiu i judicial i en nucli comercial de les comarques confrontants. Al poc temps de la seva construcció, un 25 d'abril va néixer el primer príncep de Gal·les d'origen anglès, Eduard de Caernarfon o Eduard II, fill d'Eduard I. El 1911 es va reprendre la cerimònia de nomenar aquí al príncep de Gal·les. El 1969 va recaure sobre Charles, fill d'Isabel II. El perímetre de la ciutat emmurallada s'ha preservat complet, igual que en la veïna Conwy, mantenint l'estructura medieval dels seus carrers.

A l'altre extrem de l'estret de Menai i sobre l'altra riba, a l'illa de Anglesey, es va aixecar Beaumaris, el més perfecte i concèntric. Beau Mareys', el castell del bell pantà, va ser iniciat un 18 abril 1295, última conquesta d'Eduard I a Gal·les, amb ell va completar el cercle de fortificacions que van envoltar el nord del país. El traçat concèntric, d'una simetria sense igual en anteriors construccions del mestre James of Saint Georges, seria finalitzat per Nicholas de Derneford. El castell gairebé no té història que explicar. Mai assetjat va finalitzar les seves funcions de guarnició poc abans d'acabar la Guerra Civil anglesa, el 1646. Ja al segle XVIII va adquirir un abundant mantell d'heura tal com ho va retratar el gravador Alfred Sumners.

Amb l'arribada de la dinastia Tudor alguna de les fortaleses va ser notablement modificada, millorant substancialment les zones habitables i sense propòsits de reforçar la defensa. L'últim construït a Gal·les va ser el de Raglan el 1435.
A partir de finals del segle XVIII, amb el Romanticisme, les ruïnes en què s'havien convertit la gran majoria de fortaleses, es van posar de moda. Les pintures de Turner i altres gravadors i pintors a l’aquarel·la com el mateix John Boydell de Hawarden van exaltar el gust d'un públic que començava a sensibilitzar-se i a apreciar el seu patrimoni cultural.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos