Els Comtats de la Mà Roja

2013-01-20 15:27
Hi va haver un temps en què el regne de l'Ulster, Ulaidh en gaèlic, un dels quatre que hi havia a l'illa d'Irlanda amb els de Connacht, Leister i Munster, va quedar sense hereu al tron. Per resoldre tal desgovern es va acordar establir un desafiament, una competició d'embarcacions, qualsevol que fos qui toqués abans la riba seria rei. Diuen que la competició va ser renyida i que ja es perfilava un clar guanyador i futur monarca quan Labraid Lámh Dhearg, del clan dels Uí Néill, més desitjós que ningú per seure al tron, es va tallar la mà i la va llançar a la riba. No hi va haver discussió sobre qui va ser el primer a posar la mà a terra.


El símbol d'aquesta mà ensangonada, la mà vermella, seria usat en la guerra dels nou anys (1594-1603) contra l'expansió anglesa. Alguns dels clans, com el O'Neill, la van incorporar en el seu escut d'armes. La mà vermella va acabar figurant en els símbols nacionals de l'Ulster, els seus escuts i la seva bandera. En els anys dels disturbis, malgrat els seus orígens arrelats en la mitologia gaèlica, va semblar monopolitzada pels grups lleialistes que van incorporar també el nom: Red Hand Commandos, Red Hand Defenders o la UDF, Ulster Defence Association.

En els símbols d'Irlanda del Nord la mà vermella s'ha associat sovint a una estrella vermella de sis puntes. Aquesta representa els seus sis comtats: Antrim, Down, Armagh, Fermanagh, Tyrone i Londonderry.

Moneghan, Cavan i Donegal, els altres tres comtats de l'antic regne de l'Ulster, van quedar a la República d'Irlanda després de la partició de l'illa el 1921. Els primers sis es van integrar en el que avui és el Regne Unit.

La divisió va començar amb les invasions anglonormandes de l'Edat mitjana i l'ocupació anglesa del segle XVI amb els assentaments, de vegades forçats, de colons escocesos, anglesos, gal·lesos i hugonots, tots de confessió protestant. Les famoses Plantacions. La batalla del riu Boyne, durant la guerra Jacobita, en la qual venceria el pretendent protestant Guillem III d'Orange contra el deposat rei catòlic Jacob II, contribuiria a accentuar les diferències. Encara avui se celebra el 12 de juliol a diferents ciutats norirlandeses la victòria de Guillem, el rei Billy, amb les marxes de l'Ordre d'Orange a Belfast o a Portadown, on tenen una certa preferència per desfilar travessant barris catòlics que els són obertament hostils, amb conseqüències fàcilment previsibles. Després de les guerres d'Independència i la Civil, entre 1919 i 1923, es va consumar la partició deixant en els sis comtats del nord a la majoria de població protestant i unionista. Els problemes entre ambdues comunitats no es van relaxar i entre els anys seixanta i noranta del segle XX es van aguditzar amb campanyes terroristes perpetrades per organitzacions armades d'ambdós bàndols. La mediació partidista del cos de policia Royal Ulster Constabulary i posteriorment l'exèrcit anglès no va fer res més que empitjorar la situació. La violència no va portar res més que més violència. El 1981 es van afegir les morts dels vaguistes de fam de l'IRA, Bobby Sands, qui era parlamentari, i altres nou presos, a la presó de Maze. L'abril de 1998 es va arribar als acords de pau de Divendres Sant que un mes més tard s'acceptarien en referèndum. El 15 d'agost del mateix any la brutal bomba de l'anomenat IRA autèntic (RIRA) a Omagh, que pretenia acabar amb els acords de pau va aconseguir l'efecte contrari. La població estava farta. El 2005 l'IRA va abandonar definitivament les armes i el 2007 es va retornar l'autogovern a Stormont, formant-se un gabinet compartit entre el reverend unionista Ian Paisley i l'antic dirigent de l'IRA Martin McGuiness, electe pel Sinn Féin.

Belfast, la ciutat més poblada del nord, va ser nucli d'enfrontaments entre catòlics i protestants en els anys ara anomenats dels disturbis, The Troubles.
Derry, o Londonderry, depèn per a qui, és una mica el revers de Belfast. La diferència entre les dues ciutats porta a la memòria tot allò que distància Edimburg de Glasgow. Derry conserva el seu nucli intacte entre les seves immaculades muralles que van preservar a la ciutat de diversos setges, el més llarg el 1689, va durar 105 dies davant les tropes jacobites que no van aconseguir capturar la ciutat, defensada per Redshanks escocesos. Des del passeig que recorre les muralles es domina el Bogside, el barri catòlic que va ser escenari dels enfrontaments amb l'exèrcit anglès entre els anys 60 i 80, quan van passar fets tan vergonyosos i foscos com els del Bloody Sunday, un 30 gener 1972 en què van morir 14 persones per trets del Primer Batalló del Regiment de Paracaigudistes britànic. Un mural, anomenat The Death of Innocence, la mort de la innocència, poc més enllà del famós You're Now Entering Free Derry, recorda Anette McGavigan, l'estudiant morta el 6 de setembre de 1971, al principi dels disturbis. També sota les muralles, el riu Foyle separa els terrenys administrats per britànics dels de la República d'Irlanda, la frontera és invisible, però no inexistent. Aquí està Derry, allà Donegal.


A Donegal les llums de tardor es reflecteixen en les vermelloses fulles d'oms, plàtans i faigs, sobre el riu Eske. Entre elles, una sembla rebel·lar i es nega a perdre el color del seu verd de joventut, tot i jeure inànime amb la resta de la fullaraca.

Donegal és un dels tres comtats del nord que pertanyen a la República, a la qual està físicament unida per una estreta franja de vuit quilòmetres. La seva accidentada costa és un continu avanç de terra al mar i viceversa. En alguns llocs obliga el mar a trencar contra abruptes penya-segats que rivalitzen amb els de Moher. Aquests són els Cliffs of Slieve League propers a la vall plena de torberes de Glencolmcille. Més al sud queda Ballyshannon, allà on es diu que va desembarcar per colonitzar l'illa Partholón, descendent de Noè.

A la ciutat de Donegal, Dún na nGall o Fort dels Estrangers, la capital del comtat, estan, al costat del riu Eske, les restes de l'antiga abadia on alguns dels seus monjos coordinats pel germà Michael O'Cleary va recollir entre 1632 i 1636 els Anals dels quatre mestres, Annala Rioghachta Éireann, la història dels quatre antics regnes de l'illa, la història d'Irlanda. Un monòlit ho recorda a The Diamond, la plaça major de la ciutat. També al costat del Eske hi ha el castell, construït a finals del segle XV per Red Hugh O'Donell qui ho cremaria el 1592 perquè no caigués en mans angleses.

Deixant l'Atlàntic i tornant al Mar d'Irlanda, entre els comtats d'Armagh i Down es troba el bressol i l'escenari de les aventures de Sant Patrici. Segons la seva hagiografia va ser segrestat a Escòcia per pirates irlandesos i obligat a treballar com a pastor a les muntanyes d'Antrim i Down. Reconegut patró de l'illa el seu dia se celebra el 17 de març. La seva tomba es troba suposadament al costat de la catedral de Downpatrick, on es va posar una llosa per impedir que els fidels s’enduguessin la terra de la sepultura. La ciutat d'Armagh té dues catedrals dedicades al sant, una catòlica i una altra protestant. La catòlica va ser construïda a Sandy Hill al segle XIX i no va ser consagrada fins 1904. La gran fam va retardar notablement els treballs. La catedral de l'Església d'Irlanda, protestant, és més antiga. Segons la tradició va ser el mateix Sant Patrici qui va aixecar aquí, al turó de Ard Mhacha, una església de pedra en l'any 445, encara que l'edifici actual es remunta al 1268. A l'exterior està enterrat Brian Boroimhe o Brian Boru, l'únic rei que va aconseguir unificar, encara que breument, Irlanda en un sol regne. Això va passar en el primer any del segon mil·lenni: 1001. A la nau es conserven dues antigues escultures, una de l'Edat del Bronze es diu Home de Tandragee, pel lloc on va ser trobada. Representa Nuadha Lámhairgid, mític dirigent dels Tuatha De Danann, una de les primeres races que van arribar a Irlanda i que va expulsar a l'anterior dels  Fir Bolg a la batalla de Magh Tuiredh on Nuadha va perdre el seu braç, i amb ell va perdre també el seu regne fins que el metge Dian Cécht li va construir un nou braç de plata amb el que recuperar el seu tron. L'altra estàtua representa a un altre rei, Labhraidh Loingseach, el de les orelles de cavall.

A Down comença l'espectacular costa nororiental d'Irlanda sota el domini de les Mourne Mountains abans de prendre un transbordador a Strangford per arribar a la península de Ards. Aquesta tanca el Strangford Lough que, malgrat el seu nom, no és un llac. La zona és un paradís pels ocells i on també es conserven les restes de Greyabbey, una antiga abadia dels monjos blancs del Císter. A la vora oposada, les illes Mahee, connectades entre elles per una estreta carretera guarden les restes del petit castell del mateix nom i els de Saint Mo-Choi d'Nendrum, un antic monestir del que encara queda la base de la seva torre circular, algunes tombes i un rellotge solar.

Passat l'estuari de Belfast comença la costa d'Antrim amb el castell de Carrickfergus, construït per Jean de Courcy al costat del port en 1177 després de la invasió normanda de l'Ulster. Antigament algunes de les nou valls que van a parar a la mar només eren accessibles des de la costa. La construcció de la colossal obra d'enginyeria que suposa la carretera va obrir l'accés als pobles mariners de Ballygally, Glenarm, Carnlough i Cushendall. A prop d'aquesta última població hi ha la tomba del mític Ossian o Oisín, el poeta guerrer celta fill de Fionn mac Cumhaill i de Sabdh. En realitat es tracta d'un enterrament megalític de l'Edat de Pedra al costat del riu Glenaan. Des de la costa s'entreveuen perfectament les costes d'Escòcia, particularment la península de Kintyre.

Cap al nord-oest són famosos Ballycastle amb les seves algues, el pont penjant de Carrick-a-rede i la colossal Calçada dels Gegants. Aquesta és el resultat d'una erupció volcànica de fa uns seixanta milions d'anys. El refredament sobtat de la lava va causar la formació dels blocs hexagonals de basalt. Prop de 40.000. Encara que segons altres fonts va ser el producte de la disputa a pedrades de dos gegants: Bennandoner des de les costes escoceses i el ja esmentat progenitor de Oisín, Fionn mac Cumhaill. Abans el lloc es coneixia com Clochán na bhFomharaigh, els esglaons dels Femorians, una estirp anterior a l'arribada dels celtes. Entre 1887 i 1949 un tramvia elèctric unia el  Causeway Hotel, proper a la Calçada amb el poble costaner de Portrush, on encara hi ha l'edifici d'estil Tudor que és estació ferroviària. El tramvia sortia d'aquí, passava davant del cafè Savoy, famós pels seus gelats, arribava al poble de Bushmills on se segueix destil·lant un dels millors whiskeys d'Irlanda, i passava al costat del castell de Dunluce abans de deixar els passatgers en la Calçada dels Gegants.


El paisatge de Fermanagh és una aquarel·la. L'aigua està a tot arreu, en els seus llacs, rius, cascades i impregnada en l'ambient, no en va al sud del comtat neix el riu Shannon. Tot a Fermanagh està embolicat en el gebre de les seves fredes matinades,

Fermanagh és l'únic comtat que no limita amb el gran Lough Neagh, el tercer llac en extensió d'Europa. Però Fermanagh té els seus llacs: Lower i Upper Lough Erne amb la ciutat de Enniskillen com a nexe d'unió entre ells. Enniskillen va ser amb Derry bastió de resistència als atacs de les tropes del rei catòlic Jacob II. El seu castell, avui convertit en museu acull exposicions sobre la història, la flora i la fauna del comtat. El 1845 es va erigir en la ciutat una columna dedicada al comte Galbraith Lowry-Col, l'interès resideix en que es poden ascendir els 108 esglaons per obtenir una bona panoràmica de la ciutat i dels llacs. Encara que diferent de la que s'obté des dels Cliffs de Magho, per sobre del Lower Lough Erne i les seves 97 illes. Entre elles és accessible mitjançant una barcassa White Island, on una església del segle XII té en un dels seus murs laterals un curiós conjunt de set estàtues d'origen pagà. En una altra illa veïna, Boa Island, aquesta accessible per carretera, hi ha una altra estàtua pagana representant a Juno, el de les dues cares, en el mateix cementiri de Caldragh.

Al comtat de Tyrone, en direcció a Lough Neagh, el gran llac que ocupa el centre de l'Ulster, entre les poblacions d'Omagh i Cookstown, hi ha un gran conjunt de cercles i altres construccions megalítiques: Beaghmore. Set cercles de pedra, d'entre 12 i 20 metres de diàmetre que daten de l'Edat del Bronze, semblen ser restes d'antics enterraments. El jaciment va ser descobert el 1940 en extreure la torba que s'empra com a combustible. En les excavacions van aflorar 1269 pedres.

Al sud del comtat de Fermanagh, ja gairebé al comtat republicà de Cavan, neix el riu Shannon, el major d'Irlanda i que ja va cartografiar Ptolomeu. El riu és origen d'innombrables balades del folklore irlandès que es poden sentir en els pubs quan es caldeja l'ambient. Una de les meves preferides és Three Young Ladies Drinking Whiskey Before Breakfast.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos