Els Espectacles de l'Imperi

2016-12-19 16:14

Els ciutadans de l'antiga Roma eren aficionats als espectacles públics que, excepte en alguns detalls poc difereixen als que avui s'ofereixen als camps de futbol, palaus d'esports o en curses de braus. En temps de l'Imperi desenes de milers d'espectadors omplien recintes on presenciaven carreres, lluites o funcions dramàtiques. El poeta Decimus Iunius Juvenalis ho va resumir afirmant que els romans només desitjaven dues coses: panem et circenses, pa i circ. Res ha canviat.

Inicialment les instal·lacions es muntaven provisionalment per a cada espectacle, acoblant entarimats i graderies de fusta que, un cop finalitzada la funció o el festival, es desmantellaven. El primer recinte fet amb pedra amb el propòsit de disposar d'unes instal·lacions permanents es va construir a Roma cinquanta anys abans de la nostra era, en temps de Gneu Pompeu Magne.

Als teatres, hereus de l'estructura arquitectònica dels escenaris grecs, s'interpretaven obres d'autors clàssics grecs o llatins: Livi Andrònic, Ennio, Plaute, Terenci o Sèneca tot i que el públic romà tenia preferència per obres més lleugeres, gèneres burlescos, mims i pantomimes. El teatre romà es caracteritzava per la complexitat de l'espai on es representava l'acció. Al marge de la càvea, les grades per asseure al públic, i, a diferencia dels teatres grecs, el scaenae frons solia ser construït de pedra com si es tractés de la façana d'un edifici i davant d'aquest hi havia el porticus post scaenam, un pòrtic amb columnes al costat del púlpit per on es movien els actors.

Alguns d'aquests recintes han arribat en bones condicions fins als nostres dies i han trobat continuïtat en les seves funcions. Potser els millors exemples es trobin al teatre d'Emèrita Augusta, Mèrida, o el d'Orange, a la Provença, d'aquest últim el rei Lluís XIV va dir que C’est la plus belle muraille de mon royaume. A Roma s'ha conservat prop del Tíber el Teatre de Marcelo, dedicat per l'emperador August al seu nebot Marco Claudio Marcelo, mort prematurament als dinou anys. A Verona el teatre es troba pràcticament al costat del curs del Adige i la seva graderia és un bon observatori sobre la ciutat. Gairebé entremesclat amb el teatre hi ha el Museu Arqueològic que exhibeix moltes peces i estàtues descobertes en el lloc. Del de l'antiga Tàrraco queden només algunes ruïnes. El de Cesar Augusta, Saragossa, va ser trobat en el curs d'unes obres el 1972, un cop fet espai s'ha afegit un museu municipal i una estructura que cobreix les grades i l'escena per protegir-les. En millor estat, tot i que no ha quedat poc més que les grades hi ha els de Pollentia a Mallorca o el de Baelo Claudia a Cadis. A la mateixa ciutat de Cadis, a dues passes de la Catedral Nova i al barri del Pópolo, va ser descoberta la càvea en unes excavacions que es van realitzar el 1980. Trenta anys abans havia estat descobert el de Màlaga, al peu de l'Alcasser àrab. No gaire lluny, a la Serra de Ronda, el Teatre de Acinipo, a l'antiga ciutat emmurallada, conserva l'alçat del prosceni i les graderies que van ser excavades a la pedra aprofitant la inclinació del terreny, fet que era bastant comú en el moment de seleccionar una ubicació adequada.

Al llevant mediterrani es va compartir el gust pel teatre. Algunes de les ciutats de l'antiga Decàpolis com Filadèlfia o Gerasa van disposar dels seus propis escenaris. En el cas de Filadèlfia, l'actual Amman jordana, les grades han quedat al centre de la ciutat, a prop de la mesquita Al Hussaini. Gerasa o Jerash va tenir dos teatres, un al nord i un altre al sud, en les proximitats de la plaça oval porticada. A Petra es va aprofitar el talús a la sortida del congost on es troba Al Khazneh, el cèlebre temple del Tresor. A Gortina, al sud de l'illa de Creta, es van reutilitzar per construir el odèon els blocs de pedra on estava inscrit el codi de lleis d'època micènica, que seria descobert de nou i traduït al segle XIX. En plenes Cíclades, a l'Antiga Thera de l'illa de Santorini, la petita instal·lació de la qual gaudia la població està situada davant del mar. Acomodava a unes mil cinc-centes persones i va ser construït durant el període hel·lenístic i reformat durant el domini romà. Mentre a Atenes, reurbanitzada al gust romà, es va construir un nou teatre, el Odèon d'Herodes Aticus, que va superar en aforament al veí Teatre de Dionisos, tots dos sota l'Acròpoli, a l'ombra del Partenó.

El circ romà va ser l'expressió superlativa d'aquestes instal·lacions d'oci. Inspirats en els hipòdroms grecs, els circs disposaven d'un llarg circuit on desenvolupar les competicions de cavalls i de carros cavalls i havien arribat a ser considerats autèntics herois. Eren coneguts pels seus noms com avui ho són els esportistes d'elit, com Gaius Appuleius Diocles, un auriga lusità que va competir a inicis del segle II al Circus Maximus de Roma. En vintiquatre anys va obtenir 1462 victòries sobre quadrigues i més de tres mil sobre diverses curses a cavall. Els animals també podien arribar a ser famosos, es conserva la memòria d'un cavall oportunament anomenat Víctor el qual va arribar abans a la meta que els seus oponents en 429 ocasions. Els aurigues solien competir en curses de bigues o quadrigues, tirades per dos o quatre cavalls. La sorra estava dividida per una spina, un muret baix destinat a separar els dos sentits de la pista i que solia estar decorat amb estàtues i en alguns casos amb obeliscs importats d'Egipte. Un dels seus extrems era corb per facilitar el gir de la spina. A l'altre hi havia les carceres, punt des d’on l’editor muneris donava la senyal de sortida, i la meta. La competició estava carregada de simbologia: la sorra representava a la terra i els carros al sol. Les carreres havien de completar set voltes que corresponien als set dies de la setmana. A cadascuna de les quatre esquadres o equips participants se'ls assignava un color corresponent a cadascuna de les estacions de l'any i cada equip estava compost per tres carros sumant un total de dotze, tants com signes del zodíac. A l'hipòdrom de Constantinoble els colors van acabar relacionats amb faccions polítiques que en ocasions van portar a violents enfrontaments, els més greus van ser els disturbis de Nikà, al voltant de la residència de l'emperador Justinià, l'any 532.

El públic s'acomodava a les grades ascendents que, generalment, solien envoltar pràcticament per complet el circuit i estaven dividides en tres càvees, de la mateixa manera que a teatres i amfiteatres es separava al públic en relació a la classe social. Les dimensions i la capacitat variaven segons la importància de la ciutat i la seva àrea d’influència, en longitud oscil·len entre els 245 metres del circ de Jerash, a Jordània, que podia acollir a quinze mil persones mentre que el Circus Maximus de Roma mesura 621 metres i acomodava fins a cent cinquanta mil.

La ciutat de Roma va arribar a tenir diversos circs funcionant simultàniament. Del Circus Maximus, el més pròxim als fòrums, es distingeix el traçat i la inclinació al talús que han deixat les grades. Decorava la spina un obelisc portat d'un temple dedicat a Ramsés II a Heliópolis, Egipte, que avui es pot veure a la piazza del Popolo. Al segle IV es van fer obres per millorar les instal·lacions. L'emperador Constanci II va afegir un nou obelisc, el més alt de la ciutat, que va fer portar del temple de Tuthmosis III a Tebes, avui s’aixeca davant l'església de Sant Joan del Laterà. El Circus Maxentius o de Caracalla ha arribat als nostres dies en millors condicions que l'anterior. Encara conserva les ruïnes d'algunes estructures i va ser el segon en dimensions de tot l'Imperi. Part del Vaticà s'assenta on va estar el circ de Neró i la Piazza Navona ha mantingut la forma elongada de l'Estadi de Domicià. Aquest estava més aviat dedicat a competicions atlètiques com l'estadi de la Domus Augustana al Palatí. El Circus Maximus d'Emèrita Augusta, Mèrida, era gairebé una còpia del homònim a Roma. El Circ de Tàrraco va quedar ocult pel creixement de la pròpia ciutat tot i que actualment una part està al descobert així com alguns passadissos amb arcs que suportaven les graderies. L'última cursa de carros de la qual hi ha constància en el Circ Maximus de Roma es va celebrar l'any 549 i va ser organitzada pel rei dels ostrogots Totila.

A diferència dels circs els amfiteatres solien ser de forma oval i de dimensions més limitades encara que considerables, en els més grans com el Coliseu de Roma s'asseien uns cinquanta mil espectadors. Es van concebre per celebrar-hi lluites que, inicialment, tenien lloc al mateix fòrum i més tard al circ. Amb el temps i la seva creixent popularitat es van acabar erigint instal·lacions específiques. Es coneixen uns dos-cents trenta, setanta-cinc es conserven fins i tot en condicions acceptables. Tot i ser descoberts es podien estendre lones per protegir el públic dels elements. Al centre, a la sorra, es desenvolupaven els espectacles, generalment violents. En els primers temps de persecució del cristianisme es van emprar per martiritzar als creients llançant-los als lleons. Tot i que bàsicament s’oferien dos tipus de combats, les munera en què s'enfrontaven gladiadors amb diferents tipus d'armes i defenses i les venationes, lluita entre combatents i feres. La paraula gladiador designa específicament un tipus de combatent, aquell que estava armat amb una espasa curta anomenada gladius. Xarxes, tridents, cascs, escuts i altres proteccions completaven una notable varietat d'equipament per al combat. La combinació més comuna enfrontava retiarius, armats amb la xarxa, trident i punyal, contra els secutor, provocator o mirmillons, equipats amb espasa, escut i casc. El hoplomachus brandava una llança de longitud mitjana i l’Arbelas o Scissor una empunyadura acabada en un full en forma de mitja lluna ideada contra la xarxa del retiarius. Tot i la violència de les confrontacions poc més d'un deu per cent dels gladiadors perdia la vida a la sorra, eren costosos en temps d'entrenaments i preparació.

Un empresari, el negotiator familiae gladiatoriae, tot i que normalment se li deia lanista o, més prosaicament, carnisser, s'encarregava de contractar i formar els lluitadors, generalment esclaus o condemnats, encara que no faltaven homes lliures que s'allistaven voluntàriament en recerca de la fama i la glòria. El lanista els entrenava a les ludus gladiatorium, les escoles de lluita. Existien tarifes segons la qualitat o la categoria dels homes que es portaven a la arena i l'inici dels combats estava revestit d'una estudiada litúrgia que començava amb la pompa, la desfilada que feien els participants en el moment d'entrar a l'amfiteatre de una manera similar al que segueixen fent els toreros i les seves quadrilles en iniciar cada cursa de braus. Els combats estaven detalladament reglamentats. Tal com en la boxa d'avui en dia un o dos àrbitres seguien de prop l'enfrontament. Òbviament la mort d'un gladiador suposava la victòria del contrincant, però no era el més comú. Normalment quan un dels dos lluitadors, ferit o extenuat, es rendia, aixecava un palmell enlaire sol·licitant clemència. Els àrbitres miraven a la graderia per consultar el parer del públic.

Per a les venationes s’importaven animals salvatges dels límits de l'Imperi, cocodrils d'Egipte, óssos i senglars del centre d’Europa i les Gàl·lies, lleons i lleopards d'Àsia i rinoceronts, hipopòtams i elefants d'Àfrica. L'any 107, per celebrar les seves victòries al Danubi l'emperador Trajà va organitzar uns jocs que es van prolongar durant cent vint i tres dies, hi van participar deu mil gladiadors i van ser sacrificades onze mil bèsties.

Cap a finals del segle IV l'interès pels espectacles va començar a declinar, en particular sota la influència del cristianisme, ja religió de l'imperi. El primer de gener de l'any 404 es va celebrar a Roma l'últim combat entre gladiadors del que es té coneixement, pocs anys després van ser prohibits durant el mandat de l'emperador Flavi Honori. Els espectacles amb feres, les venatione, es van mantenir, particularment a les Gàl·lies i a Hispània. Les curses de braus no deixen de ser una herència dels espectacles dels amfiteatres romans.

El major amfiteatre de l'Imperi va ser el Coliseu de Roma, al que anomenaven Amphitheatrum Flavium per la dinastia governant. La seva construcció es va iniciar amb l'emperador Vespasià i va acabar durant el mandat del seu fill Titus l'any 80. Tenia un aforament de cinquanta mil espectadors que, gràcies a les setanta-sis entrades i cent seixanta passatges, permetia que estiguessin tots asseguts en només deu minuts. També es troben en excel·lents condicions els d'Arles i Nimes, a França, els de Tarragona, Mèrida i Itàlica a la península Ibèrica, el de El Djem a l'antiga ciutat de Thysdrus, a Tunísia, o el de Verona a Itàlia.

Les Arenes d'Arles són coetànies del Coliseu romà i com les Arenes de Nimes, aquestes una mica anteriors, de l'època d'August, en ambdues es celebren, encara a l’actualitat, espectacles, concerts i curses de braus. Lillebonne va ser un pròsper port romà a les rodalies de la desembocadura del Sena, com proven les restes del seu amfiteatre. L'Arena de Verona, de l'any 30, estava situada extramurs, avui , per la seva bona acústica, acull anualment al festival d'òpera de la ciutat entre juny i setembre. A la Hispània romana l'Amfiteatre de Tarragona es va construir en les proximitats del circ. Al segle VI es va aixecar, al mateix lloc on va ser martiritzat, una basílica cristiana dedicada a Sant Fructuós, de la qual s'aprecien els fonaments sobre la sorra. També el d'Empúries va ser construït fora de la ciutat, d'aquest amb prou feines es percep el relleu, encara més que el de la vella Londinum, on davant del Guildhall, el Consorci de la City de Londres, està traçat a terra el contorn que va ocupar en el seu dia l'amfiteatre. Algunes restes es poden veure al subsòl de la Guildhall Art Gallery. A Caerleon, Gal·les, es troba l'únic amfiteatre completament excavat a la Gran Bretanya, amb una graderia parcialment construïda de fusta acollia sis mil espectadors. A Salona, en el seu moment capital de la província de Dalmàcia i lloc de naixement de l'emperador Dioclecià, l'amfiteatre es va construir al vessant d'un turó, de tal manera que en el costat mes proper a aquesta l'estructura que sostenia les graderies precisava tan només d'una filera d'arcades mentre que en el costat oposat el componien tres nivells.

Al Museu Nacional d'Art Romà de Mèrida, al Museu del Bardo de Tunísia i en el Palau dels Cavallers de la Illa de Rodes, entre altres molts museus, es conserven peces relacionades amb els espectacles del mon romà, mosaics que representen escenes de venatios o quadrigues en què figuren els noms dels cavalls, aurigues o gladiadors samnites de bronze. Estan representats en objectes d'ús quotidià com els llums d'oli o atuells.

Alguns gladiadors van ser força apreciats pel públic. S'han conservat nombroses làpides amb inscripcions que fan referència a la seva condició de lluitadors. A vegades, a més dels seus noms, figura la seva edat, victòries i altres detalls com en les que s'exhibeixen en el Museu Arqueològic de Nimes. Així sabem que ni els mirmillons Columbus Serenianus, Calistus, ni els tracis Quintus Vettius Gracilis, Orpheus ni el reciari Lucius Pompeius van passar dels vint i cinc anys d'edat. A tres d'ells les seves esposes, Sperata, Optata i Julia Fusca els hi van pagar l'estela funerària.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies