Els Mestres Fatimis

2012-12-13 18:09

Qairuán té una medina assequible. No és massa gran i és remarcablement relaxada. Les catifes pengen de les façanes emblanquinades i dels repunts de marqueteria que engalanen les finestres en un color blau cel molt clar. Els comerciants seuen pacientment a l'ombra, al carrer, davant dels seus negocis, a l'espera d'un client.

Prop de Bab Tunis, la porta de Tunísia, al final de l'avinguda 7 de Novembre, s'amunteguen penjats tota mena d'estris de plàstic davant maniquins que recorden als d'un comerç de Singapur o Hong Kong, però, amb faccions semítiques, llueixen la moda femenina àrab més moderna al costat de vestits de tall clàssic, maletes de viatge, estovalles i altres teixits.

Al recinte emmurallat de la medina hi ha la Gran Mesquita, també anomenada de Sidi Oqba Ibn Nafi Al Fihri, fundador de la ciutat l'any 670. Potser en disputa amb Qom, a l'Iran, o Najaf, a l'Iraq, Qairuán rivalitza amb elles per ser la quarta plaça més venerada al món islàmic, després de La Meca, Medina i Jerusalem. Quatre-centes catorze columnes suporten bona part de la construcció. No hi ha dos iguals. Totes procedeixen d'antics temples romans i bizantins. Capitells de diferents ordres s'alineen un al costat a un altre en una interminable successió d'ocres vermellosos. Al costat del mimbar, rajoles de Bagdad, fusta procedent de l'Índia, i al seu costat, inscrit sobre el marbre en cal·ligrafia Kufi, els quatre versicles de l'antepenúltima sura de l'Alcorà. La de la Unicitat de Déu.

A poca distància s'aixeca un altre lloc sagrat per als musulmans: el mausoleu d'Abu Zammaa al Belaui, Sidi Sahab, acompanyant de Mahoma. D'ell s'explica que sempre portava tres pèls de la barba del profeta. Per aquest motiu el mausoleu es conegui també com la mesquita del barber.

Qairuán va ser durant l'època daurada de la dinastia aglabí, abans de la fundació del Califat dels fatimís, i durant aquest, bressol de rellevants pensadors del món àrab. Nascuts a la ciutat o provinents d'Al-Andalus com Yahya Ibn Omar, de Jaen, qui va estudiar a Còrdova abans d'instal·lar-se a  Qairuán, o el seu deixeble, el metge i filòsof Abu Al Arab. A ells els seguiria una infinitat de noms. Ibn Abi Zayd, Al Qâbisi, el filòleg Al Qazzaz, el poeta Ibrahim al Housri, o l'astrònom Ibn Abi Al Rijâl qui escriuria l'obra de astrologia Al-Bari 'fi Akhbar al-Noujoum, ja traduïda al llatí l’any 1087 amb el títol Praeclarissimus llibertat completus in judiciis astrorum.

També hi va haver casos inversos, en què estudiants kairuanís, van deixar la Barbaria pel Califat de Còrdova, com Al Khouchani, que als seus 23 anys va arribar a la capital andalusí, arribant a convertir-se en un notable historiador. En el seu llibre Tabaqât Ifriquiya, compendia les biografies dels més notables personatges del Magrib fins a la meitat del segle X.

A principis d'aquell segle, amb l'ascensió al poder de Ubayd Allah al-Mahdi Billah arrenca el nou Califat fatimí que estendria el seu control per tot el nord d'Àfrica fins a Egipte, on fundarien El Caire. Però sense arribar tan lluny, la capital del nou califat es traslladaria inicialment de Qairuán a la punta del Cap d’Àfrica, on es va construir Mahdia.

A les tardes les ombres s'allarguen per lliscar a través de Skifa Kahla, també anomenada Bab Zouila. Llisquen lentament per travessar la volta de 50 metres de longitud de l'antiga porta fortificada que era l'únic accés a la ciutat. A l'altre extrem de la península, al cap d'Àfrica, s'alça Bordj el Kebir, la fortalesa turca que va defensar la ciutat d'espanyols, genovesos i venecians. Entre aquesta i l'antic port púnic i fatimí, s'estén un enorme cementiri que es reflecteix en les cristal·lines aigües que envolten Mahdia. A mig camí entre el Bordj i la porta, els habitants de la ciutat consumeixen el temps alhora que el te, davant d'un dòmino a l'ombra dels plàtans, en els cafès de les placetes del Caire i Khadi en-Noaminé.

Mentre les ombres flueixen sota la volta de Bab Zouila, aquest mateix sol vespertí que les projecta tenyeix de carmesí els murs del ribat, monestir fortificat, de la ciutat de Sousse. El mateix ribat que, anys fa, va acollir en el seu retir al ja esmentat jurista Yahya Ibn Omar. Construït a finals del segle VIII obre, al costat de la Gran Mesquita, l'entrada a la medina a la plaça dels Màrtirs. La situació de la mesquita és atípica, ja que generalment es troben en el centre de l'entramat urbà. També és atípic que no tingui minaret, tot i la senzillesa manifesta de l'arquitectura aglabí. La crida a l'oració es realitzava des de la torre del ribat.

A la rue des Remparts, al costat de la ben conservada muralla que envolta la medina, hi ha un petit museu privat, Dar Essid, situat en una de les cases més antigues de la ciutat. Construïda l'any 928, recrea les condicions de vida d'una acomodada família àrab del segle XIX. Un pati alicatat amb rajoles andaluses distribueix les entrades a les estades. Al pis superior un cafè ofereix un esplèndid panorama de la població, des de la Kasbah fins el que va ser port de la Hadruméte fenícia nou segles abans de Crist i principal sortida al mar dels califats amb capitalitat a Qairuán.

Deixant enrere la medina, després de la plaça Farhat Hached, s'estén la moderna Sousse amb el seu trànsit que poc ha d'envejar al de Tunísia capital. El passeig Hadi Chaker, al costat de la platja de Boujaffar és un constant anar i venir de gent entre aromes de cúrcuma i comí, el nou perfum de la Hadrumetum romana.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos