Els Senyors de les Illes

2013-02-11 19:27
Des de la costa d'Irlanda del Nord s'albira amb claredat l'altre costat del North Channel, el perfil abrupte d'altres terres. Si no fos per la temperatura de les aigües fins i tot es tindria la certesa de poder arribar-hi nedant. És la península de Kintyre, l'illa de Mull, i altres costes escoceses. Poc més al nord, des White Park Bay també s'aprecia, una mica més de lluny, el contorn d'Islay i el Mull of Oa, els Paps de Jura i enmig Rathlin Island.

Abans que s'obrís per terra la carretera que costeja Antrim, l'accés a les nou valls del comtat era més fàcil per mar. No és d'estranyar que en altres temps les relacions es projectessin cap a l'altra costa de l'estret abans que envers a l'interior d'Irlanda. Així a la fi del segle V ja existia una entitat autònoma que va ser coneguda pel nom de Dál Riata o Dalriada. Aquesta es va estendre per l'actual comtat d'Antrim, i també per Argyll, Galloway i les illes de la costa occidental escocesa, les Hèbrides Interiors. Roma no havia ocupat durant el seu domini de Brittania cap d'aquests territoris. A Caledònia habitaven tribus pictes i del nord d'Irlanda van arribar gents de l'estirp Scoti o Scotts que en fusionar-se amb els pictes acabarien formant el regne d'Alba, la futura Escòcia.



Segons una versió més o menys mitològica recollida al Duan Albanach, la Cançó dels Escocesos, van ser els tres fills de Erc, Fergus Mór, Loarn mac Eirc i Óengus qui van conquistar les costes d'Alba cap a l'any 500. La versió del monjo Bede, a la Historia Ecclesiastica Gentis Anglorum del 731, esmenta un tal Reuda qui es va assentar en aquestes costes donant nom al futur regne. l, en gaèlic, vol dir tros o porció de terreny. Les sagues, genealogies i el cens dels regnes es van registrar al segle X al Senchus fer nAlban, la Història dels Homes d'Escòcia.

Les migracions que van arribar del Nord d'Irlanda van portar amb si el cristianisme, l'escriptura i l'idioma. Lleugers currachs, embarcacions semblants a la que va portar Sant Brandán a la Terra de Promissió, navegaven fluidament entre les illes i les costes d'ambdós costats de l'estret. Amb el cristianisme es van desenvolupar centres de culte com el de la illa de Iona, fundat per Sant Columba i on van ser enterrats nombrosos reis de Dál Riata. Aquí es combinarien estils provinents de la Mediterrània amb altres insulars, anglosaxons i pictes per produir els extraordinaris manuscrits il·lustrats dels evangelis. Es creu que el Llibre de Kells es va començar a escriure aquí abans de ser dut a Irlanda davant la pressió de les expedicions víkingues.

Dál Riata va veure els seus dies d'esplendor al segle VI i a principis del VII, durant el regnat de Áedán mac Gabrán, fill de Gabrán mac Domangairt, quan es va estendre fins a l'illa de Skye, probablement conquerida pel seu fill Gartrait, allà on les aigües transparents com si no existissin es precipiten al mar en els penya-segats de Kilt Rock. O cap a l'oest fins al castell de Dunseverick, des d'on va regnar Fergus Mor MacEre, Fergus el Gran. Expedicions de Dál Riata van arribar a saquejar les illes Orcades i l'illa de Man.


La glòria va declinar després de les batalles de Degsastan, probablement en Dawstane, prop de Liddesdale, Escòcia, i la del Mag Rath, actualment Moira, al comtat nord-irlandès de Down. La primera contra el rei anglo de Bernicia Æthelfrith. La segona lliurada durant dies, l'estiu del 637, prop dels boscos de Killultagh va enfrontar a les forces del rei irlandès Domnall II contra les del seu propi fill Congall, que va conjuminar suports a l'Ulster i a Dál Riata. Milers de cossos d'homes i de cavalls van ser trobats a principis del segle XX durant la construcció del ferrocarril als afores de Moira testificant la magnitud del combat. La derrota simultània en aigües del Mull of Kintyre va determinar la pèrdua dels territoris nord-irlandesos al nord-est del Laugh Neach a favor del clan Uí Néill.

Durant una llarga època d'inestabilitat les terres canviaven fàcilment de mans entre clans irlandesos i reis pictes. Fins a l'arribada dels Víkings. Acabats els anys en què s'acontentaven amb incursions de saqueig es van establir en els arxipèlags que van denominar Nordreyjar i Sudreyjar. El primer correspon a les Orcades i les Shetland, el segon a les Hèbrides. Les zones costaneres van romandre sota control gaèlic mentre els arxipèlags es van convertir en les Illes dels Estrangers: Innse Gall. Aquí va emergir a finals del segle IX un nou Regne de les Illes sobre les cendres del que havia estat Dál Riata. Segons la Orkneyinga Saga quan Harald Fairhair va ascendir al tron ​​a Noruega molts dels seus oponents es van exiliar a les illes escoceses. Harald va enviar en la seva persecució a Ketill Flatnose, però aquest va optar per autoproclamar-se rei de les Illes.

El Regne de les Illes es va conèixer durant algun període com el Regne de Mann i de les Illes arribant a tractar en termes d'igualtat amb els reis anglesos. Els monarques noruecs les van controlar ocasionalment. A finals del segle XI Magnus Barelegs les va ocupar fins que Godred Crovan i els seus fills van regnar des de la Illa de Man En aquesta han quedat vestigis de la seva presència en forma d'enterraments i restes d'assentaments. Com els seus navilis, els famosos drakkar, els seus habitatges també eren allargats. A la parròquia de Marown, al jaciment conegut com The Braaid, queden al costat de restes arqueològiques anteriors, els de dues cases de vint metres per nou d'ample. A Balladoole, també a Man, es va trobar un enterrament en forma de nau invertida i en el seu interior les restes d'un víking ricament vestit amb els d'un cavall i bestiar.


Godred Crovan, o Gofraid mac meic Arailt, tenia sang víkinga i gaèlica, va dominar Dublín fins que va ser expulsat i es va llançar a la conquesta de l'illa de Man, on segons la Cronica Regem Mannie et Insularum, ell i els seus fills Lagmann, Olaf i Harold van regnar sobre les illes. En el folklore manés ha quedat com a King Orry. Als afores de la població costanera de Laxey hi ha les restes d'un enterrament al qual anomenen King Orry’s Grave, Tomba del Rei Orry, encara que en realitat es tracta d'un conjunt de dues inhumacions del Neolític.

El poder de Crovan seria contestat pel senyor d'Argyll, Somerled. Somairle mac Gille Brigte, que el gener de 1156 es va proclamar Rex insularum. Literalment Somerled significa visitant d'estiu, però no era un turista. Era així com s’anomenava als víkings. Es van enfrontar en la Batalla d'Epifania. A Somerled li donava suport una flota de vuitanta galeres i quatre mil homes, mil més dels que avui en dia habiten l'illa d'Islay. Aquí es va traslladar el centre del poder, al llac Finlaggan, prop de l'actual Ballygrant. Al llac hi ha tres illes, les dues principals són Eilean Mor, la major, i Eilean na Comhairle. En aquesta última va estar la seu del consell que van presidir els descendents de Somerled, el clan MacDonald i on es designava als nous Senyors de les Illes. En Eilean na Comhairle s'havia construït un castell al segle XIII sobre les ruïnes d'una antiga fortalesa. Eilean Mor hauria estat també fortificada. En el seu interior hauria albergat almenys una vintena d'habitatges. I entre ells, una gran sala, de gairebé dos-cents metres quadrats amb cuines i forns, a més de la residència dels senyors i d'un parell de embarcadors. De tot això avui tot just queden vestigis. En les restes de la capella del segle XIV, hi ha diverses làpides amb efígies de guerrers gravades sobre elles. Una representa Donald MacGill-Usibeag, vestit amb una armadura de les Highlands i amb una galera als seus peus. Hi ha altres similars en el que queda de l'antiga església de Kildalton, en la mateixa Islay, a prop de les destil·leries de Laphroaig, Ardbeg i Lagavulin. Altres no gaire diferents es troben al ruïnós monestir de Dungiven, proper a Londonderry, sobre la tomba del cap medieval Cooey na Gall O'Cahan custodiat, espasa en mà, per les talles de set mercenaris gallowglass escocesos.

El Regne de les Illes va acabar el 1265 annexionat a la puixant monarquia dels escocesos que ja tenien, al sud, el seu enemic propi: Anglaterra.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos