Escòcia

2013-03-10 13:14

Whisky, kilts i tartans, golf, castells, un embotit anomenat haggis, Sean Connery i un monstre en un llac. Una selecció de rugbi i una llengua inintel·ligible, -sigui anglès o gaèlic-. Gaites, cornamuses i cognoms que comencin amb Mac.  Profunds estuaris i set centenars d'illes. Robert Burns, Rob Roy i J.K. Rowling, mare literària de Harry Potter. Al voltant i per sobre se li afegeix aigua en abundància: és Escòcia.


Quan tres-cents anys abans de Crist el grec Pytheas de Massalia va circumnavegar Pretaniké, les illes britàniques estaven habitades al nord per tribus d'origen celta que van rebre el nom de pictes. Encara no havien arribat d'Hibernia, Irlanda, les migracions de Scotts i altres clans, també celtes. Els romans els anomenarien caledonis i, tot i combatre'ls durant anys, no van arribar a sotmetre'ls. Cent vint anys abans de Crist l'emperador Adrià va ordenar la construcció d'un mur que els aïllés del món romà i que assenyalés els límits de l'Imperi. Al segle I el general i governador de Britannia, Cneo Juli Agrícola, va realitzar diverses campanyes contra els pictes sobrepassant el mur i arribant fins als Monts Grampians, encara que no va consolidar el territori, segons va recollir el seu gendre Corneli Tàcit a De Vita et Moribus Iulii Agricolae.

  
Al nord del mur, sobre les terres baixes s'estenen les dues principals ciutats d'Escòcia. A llevant, Edimburg, que acull la seu del parlament a Holyrood. Entre aquest i el castell, la Royal Mile. La milla d'or en la qual es concentren els comerços més elegants de la ciutat. Si Edimburg va ser el nucli de les lletres i de la il·lustració escocesa, Glasgow ha estat sempre el motor industrial i, és en l'actualitat, després de Londres i Birmingham la tercera ciutat del Regne Unit en nombre d'habitants.

Les Terres Altes, que no són precisament l'Himàlaia, tenen el seu punt més elevat en el Ben Nevis, que amb els seus 1344 metres d'altura és la cimera més alta de Gran Bretanya. I Inverness, la població més habitada de les Highlands, jeu allà on el riu Ness desemboca en l’encontre dels Firth de Beauly i de Moray. Aquest és també l'extrem del Great Glen, una enorme falla que travessa Escòcia separant les Highlands. Els llacs que hi ha a la falla, Linnhe, Locky, Oich i Ness van ser units en 1822 per la construcció del canal navegable de Caledònia. L'últim és el cèlebre Loch Ness, les seves fosques aigües, a causa de l'alta concentració de torba, són la hipotètica llar de Nessie, el famós monstre del llac.


Les primeres referències al monstre les va fer al segle VII Sant Adomnán de Iona en la Vita de Sant Columba, qui va comminar a la bèstia perquè aturés el seu atac contra un nedador, convencent així als pagans pictes perquè es convertissin. El maig de 1933 el Inverness Courier titulava: Estrany espectacle al Loch Ness transcrivint el testimoni de Aldie MacKay i del seu espòs: allà hi havia la criatura, enjogassada, balancejant i capbussant-se durant un minut, el seu cos semblava el d'una balena i les aigües s'agitaven al seu voltant. Des de llavors es va multiplicar el nombre de gent que afirmava haver vist el monstre. El 22 de juliol el mateix rotatiu publicava un nou testimoni, el de la família Spicer. El marit, George, va declarar: vam veure una mena de coll ondulant seguit d'un cos gran i pesat que mesuraria uns 25 peus () Sóc home moderat, però estic disposat a jurar que vam veure a la bèstia de Loch Ness. A l'any següent, l'abril, el cirurgià Robert Kenneth Wilson va prendre la famosa, i borrosa, instantània de la bèstia que es publicaria al Daily Mail A finals dels noranta es revelaria que va ser un muntatge, tot i que encara hi ha qui no ho creu . Però finalment sembla que el monstre existeix, si més no el 2010 va ser nominat Highland Ambassador of the Year 2010 i va rebre, encara que no el va recollir personalment, un premi per la seva tasca en la promoció turística a la zona, segons recollia, un cop més el Inverness Courier.

A la vora del llac, el magnífic castell de Urquart, que en els seus temps va ser saquejat, arrasat i reconstruït de nou, és en l'actualitat un centre de visitants i de observadors de Nessie.

A la costa occidental, Eilean Sgitheanach, o illa de Skye, és la segona en superfície de les Hèbrides Interiors. Fins al 1995 la connexió amb terra es realitzava mitjançant transbordadors. Aquest any, al costat de Kyle of Lochalsh, es va obrir al trànsit rodat el pont de Skye que facilita extraordinàriament l'accés a l'illa, tot i la inicial controvèrsia suscitada pel preu del peatge, eliminat, finalment, onze anys més tard, el 2006. Skye és una illa abrupta entapissada d'ovelles, des dels cims gairebé sempre cobertes de les muntanyes Cuillin fins als penya-segats costaners que aboquen al mar com a Kilt Rock. Si a Escòcia sol ploure abundantment, a Skye encara plou més. Portree, a l'est de l'illa, té un bonic port amb façanes multicolors que s'endevinen entre les cortines d'aigua o rere les gotes de pluja que s'adhereixen mandroses a les finestres de les habitacions que miren cap al mar. Al costat del moll, a prop del Pier Hotel i del Rosedale, The Lower Deck ofereix simultàniament marisc de qualitat i fish and chips. Als peus de les muntanyes Cuillin està Carbost, la petita vila que acull l'única destil·leria de l'illa, Talisker. 

Més al sud, i de nou a terra, al port de Oban, al Firth de Lorn, és un trampolí cap a Mull i altres illes properes. Oban acull un rar museu sobre la Guerra i la Pau, al seu costat, en una plaça sembrada de tulipes, un vermell edifici victorià alberga el Columbus Hotel i al Harbour Inn. Com no, Oban té una destil·leria amb el nom de la ciutat.

Tarbert, un altre petit port, obre l'accés a la llarga i estreta península de Kintyre. En el seu extrem el famós Mull of Kintyre al qual Paul McCartney i The Wings van dedicar una cançó. A prop, Campbeltown, la qual una vegada va ser la capital del whisky amb les seves trenta-quatre destil·leries de les quals només en queden tres: Springbank, Glen Scotia i Glengyle. Pujant Kintyre a l'est queda l'illa d'Arran, i a l'oest Islay i Jura, allà on George Orwell es va retirar, a la granja de Barnhill, per escriure la seva novel·la 1984 a 1948. A l'illa corren en llibertat uns sis mil cérvols, d'on prové el topònim. Persones, unes dues-centes. A Jura hi ha a més una oficina de correus, un pub i, com no, una destil·leria.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos