Formentor Revisitat

2014-10-10 20:53

El trajecte que separa Palma de la costa catalana és el temps d'un somni, o el temps que es passa en entreson sobre una butaca a coberta esperant l'arribada de les primeres llums de l'alba, o inclòs abans que aquestes, sobre la línia de l'horitzó que lentament s'apropa, els llums de la ciutat que es projecten com el reflex de la llum d'un far en la distància.

Però el trajecte que separa Formentor en la memòria és encara més gran, no és quantificable en una mirada dirigida cap al rellotge de polsera o cap a una pàgina endarrerida en un vell calendari. La distància que separa Formentor del present és com el vertigen que acompanya al buit, un buit impressionant al qual ve de gust llançar-s’hi, fins i tot sense tenir el més remot desig. Tornar és viatjar en el temps acompanyat per records d'adolescència que, com esperits evanescents i intangibles, acompanyen el paisatge. I Formentor és una excusa.

Tònia ens esperava al port, el seu somriure era afable per ser la primera, única per la seva sinceritat i imparell per la seva frescor. Ens va portar fins el seu vehicle, el qual voluntariosament havia de dur-nos fins el nostre destí. Xesca, Lluís i Marta es van acomodar tant com es podien acomodar cinc persones en un Simca 1000. La següent visió era la de les rondes de Ciutat passar a través de la finestreta. El record, el d'una successió de moviments indefinits, d'algun color proper al de les fotografies envellides on un color dominant sol menjar-se als altres. Llavors només queden memòries tenyides de magenta, de vegades de verd deslluït.

Les rondes i Ciutat van quedar enrere com ho fa qui abandona alguna cosa poc important, una nota arrugada rebotant sobre la vora d'una paperera, la burilla d'una cigarreta encara encesa morint en la humitat al costat de la base d'un arbre envoltat de vorera. I com una cosa que neix va brollar a l'horitzó la torre del campanar de Santa Maria del Camí. La plaça dels Hostals acollia el dia de mercat, les dones comparaven la fruita i la verdura, sospesaven unes patates o preguntaven pel preu d'unes llegums. Un home que, seguint l'ordre natural de les coses i l'esdevenir del temps, ja fa anys que va llegir la seva esquela, encén una cigarreta mentre observa acuradament unes taronges.

Santa Maria s'elonga, torna a ser un altre poble que queda enrere i del que passa, una altra vegada a través de la finestreta, ara el carrer Bernat de Santa Eugènia, un llarg nom per un llarg carrer. Fins que el Simca defalleix. Decideix que cinc passatgers són masses per a les seves fatigades llantes i alleugera d'aire un pneumàtic al costat dels indicadors de les vies que porten cap a Inca, Pollença o Alcúdia.

Can Picafort encara no havia crescut a demanda dels visitants britànics i alemanys que avui passen els estius cremant-se la pell al sol que escalfa la sorra a la badia d'Alcúdia. Era un simple barri de Santa Margalida, amb un petit port que abrigava algunes barques de pesca no massa grans. Les cases, com la de Xesca, d'una sola planta, repetien un mateix patró en els seus interiors: un rebedor que s'obria a un petit dormitori, sempre a l'esquerra, no importava si era una casa o una altra. Al capdavant una sala, la principal, amb un sòl de marcides rajoles policromes donava accés a una altra habitació i la cuina. Al fons una doble porta de fusta, pintada en una tonalitat marró que només se m'acut definir com antic, amb porticons que tancaven les vidrieres, portava a un agradable pati amb un cobert accessori d'obra amb unes escales cap a la teulada. La fullaraca hivernal, caiguda dels propers plàtans d'ombra, el cobria gairebé completament, proporcionant-li una adequada ambientació per a l'època . Allà, com a la platja i malgrat el fred, Marta no tenia objeccions a fer sonar la guitarra que havia viatjat amb tots a bord del Simca. Ara torno a veure l’escena, en els seus matisos de magenta desbocat que semblen desbordar els límits de la fotografia.

De nou gràcies al Simca sortim de descoberta dels voltants, dels paisatges que tanquen la badia al Port d' Alcudi, i fins i tot abans deambulem per la riba del canal de Siurana i la Siquia de s'Aigua Bona on desguassen unides, flanquejades per dos espigons que s'endinsen en les aigües del Mediterrani. Allà al mateix canal, protegides dels vents de llevant, amarraven alguns bots, altres, poc més que ferralla, s'amuntegaven a la platja de Muro sobre un promontori a la sorra, com si s’aupessin uns als altres per aconseguir arribar a veure les onades.

Més enllà comença Formentor, la granítica península que perllonga la Serra de Tramuntana cobrint el nord de Mallorca com si fos un mur que tracta de protegir un pati obert. Passat Pollença, entrada obligada com si es tractés d'un peatge, la carretera segueix serpentejant els primeres turons abans d'arribar a la cala Pi de la Posada, on davant, a una petita illa poblada de pins se li ha atorgat el mateix nom que al cap. Seguint cap a l'extrem de la península hi ha diverses cales rematades amb petites platges de sorra clara. Al nord, Cala Barques i Cala Molins semblen correspondre a les fotografies descolorides. L'horitzó sembla coincidir així com una mansió rosada que posa la mirada dels seus buits finestrals sobre les aigües turqueses de la rada, que en aquell dia trencaven amb força contra la costa transmutant els seus delicats tons verdiblaus en la blancor volàtil de l'escuma abans de tornar violentament al seu si.

Al final, on ja no hi ha més límit que el que es precipita sobre les aigües, hi sol haver un far. Una referència per a les embarcacions com és una referència per als records el transmutat color d'una velles imatges d'un viatge en companyia de companys d'escola, d'escola de fotografia, en un fred i calorós gener de 1979.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos