Kernow

2013-05-19 12:30

Ann tenia disset anys. Jo també. Era 1977 i ella passava algunes setmanes d'aquell estiu a Barcelona. No recordo exactament com ens vam conèixer. El cas és que a partir d’aleshores vam passar dies sencers junts. Llegíem Le Petit Prince de Saint-Exupéry a mitges, en el seu mal i en el meu pitjor francès. Coincidíem en els bars i també a les festes. Ann tot just començava a parlar castellà, jo feia poc temps que xampurrejava anglès. Solíem recórrer de dalt a baix les Rambles i viceversa. Així ens enteníem, a mitges.


Trenta-tres anys més tard vaig visitar el seu país. Kernow, Cornwall, o Cornualla, segons la llengua que s'empri. Terra cèltica d'éssers màgics i de somnis. De fantasies també. Pàtria de Puck, Oberon, d'Artur, Merlín, Morgana i Ginebra. De la resistència als saxons. De la gent menuda i de les fades, de miners i follets que passen el dia bevent i fumant, tal com els lepricans irlandesos. No vaig esperar tornar a trobar-la. I si ho hagués fet, ens hauríem reconegut?. Estic convençut que no. Ni tan sols ho vaig intentar. El 1977 Ann era prima i alta, pèl-roja de pèl llarg. Jo també ho era.


Cornwall queda certament una mica allunyada dels monòlits de Stonehenge, al Wiltshire, però té una certa connexió. Un record ignot potser. Un punt de partida. Cornwall també va tenir la seva pròpia llengua, el cornish, o córnic, una variant del celta, en què el país es diu Kernow. Es creu que l'última persona que va parlar córnic va ser Dolly Pentreath, qui va morir el 1777. D'ella s'explica que les seves últimes paraules van ser Me ne vidn cewsel Sawznek!, Mai parlaré l’anglès!. Dolly va viure prop de Mousehole, un petit poble de pescadors, amb un parell de petites i boniques platges voltades pels dics del port. Allà mateix el Ship Inn, pub i bed and breakfast, serveix unes estupendes ales de la zona. La Tribute, per exemple.

L'Oceà Atlàntic agita violentament les crestes de les onades al nord de la península. Assoten, a Tintagel, l'illa on s'alcen les restes del castell d'Artur, el de la taula rodona. Al marge dels reclams per turistes, les traces del cicle d'Arturo, descrites per Geoffrey of Monmouth a Història Regum Britanniae al segle XII i continuades per Sir Thomas Malory dos-cents anys més tard, es troben, a més de Tintagel, a milles a l'est , a la Tor Hill de Glastonbury, on es creu que una vegada va existir Avalon i on reposen les restes del rei.

Cornwall està ple de petites poblacions que en el seu dia van viure de la pesca, de la mineria de l'estany, del contraban o del saqueig dels naufragis. Avui els ingressos provenen del turisme, bàsicament britànic i francès. Les pastisseries que subministren els pasties, les típiques empanades farcides de patata, carn i ceba, i els locals amb els coneguts imants de nevera i altres records, floreixen als carrers principals de Padstow, Saint Ives, Newquay o al parc d'atraccions de Land’s End. Però, fins i tot malgrat la pressió dels nous bàrbars, alguns pobles conserven un cert encant, com el pintoresc Polperro, ja a les rodalies de la puritana Plymouth. Al fons d'una estreta rada Polperro encara manté una flota pesquera activa.

El Canal de la Mànega té les seves similituds a les dues costes. Els blancs penya-segats de Ault tenen el seu reflex en els que s'alcen entre Bournemouth i Plymouth. El cèlebre Mount Saint Michelle de la Normandia francesa es converteix en Saint Michael’s Mount davant el poble de Marazion. En funció de l'estat de la marea l'illa és accessible a peu, al llarg d'un estret sender, o en barca, de port a port. Seu d'un monestir benedictí, a Saint Michel es va il·luminar el 1588 una llanterna per advertir de l'arribada de l'Armada Invencible espanyola i durant la guerra civil anglesa, entre 1642 i 1646, aquí van resistir els realistes als embats de les tropes de Cromwell.

No vaig trobar Ann. I si ella es va creuar amb mi no em va reconèixer. Probablement Ann fos algun tipus de fada. Jo simplement un lepricà.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos