L' Illa de les 500 Esglésies

2017-11-03 10:26

Míkonos, la capital egea del turisme de sol i platja, de les festes, la disbauxa i l'hedonisme sense límit, posseeix curiosament un índex insospitadament desproporcionat d'esglésies, oratoris, ermites i capelles. Potser sigui per compensar els excessos.

Des de qualsevol punt de l'illa no cal cercar gaire temps amb l’esguard. Aviat, al costat d'una carretera, sobre un turó, de lluny i de prop, es percebrà el perfil d'un campanar, una cúpula pintada de vermell o de blau, contrastant intensament amb la calç que cobreix les parets. A Míkonos els temples es compten per centenars i només a Hora, la ciutat, no hi ha menys de vuitanta.

La raó es pot trobar en una població piadosa però potser millor en aquells que amb alguns recursos van voler agrair en algun moment de la seva vida el fet de sortir d'un mal tràngol. Diuen que mariners en agraïment d'haver sobreviscut a una tempesta particularment fatal, potser camperols per una collita que s'anava en orris i va acabar sent prou abundant com per costejar una petita capella. Moltes estan dedicades a sants amb prou feines coneguts, altres identifiques amb una petita placa de marbre, algunes no tenen ni tan sols nom, però en comú tenen la patina roma que el temps i les successives capes de calç els han anat atorgant. Els interiors solen ser tan simples i senzills com les façanes però no exempts de bells icones il·luminats de vegades per la tènue flama dels ciris que els han ofert. De vegades la seva concentració és inusual i sorprenent, tant que els locals anomenen kouseyares a l'agrupació de diverses capelles com si es trobessin reunides fent safareig en veu baixa. Al voltant d'una petita plaça entre els carrers Eggotounou, Dimitriou i Agios Panteleimonos arriben a aglomerar-se fins a set oratoris, quatre d'ells alineats un al costat de l’altre. També n'hi ha que estan envoltades per les taules dels restaurants. Els diumenges es confonen els comensals amb els fidels. O potser no.

La més fotografiada de l'illa és Paraportiani. Al costat de la vella entrada del Kastro, la fortalesa i abans d'arribar al barri de la Petita Venècia es perfila inconfusible la silueta de l'església Panagia Paraportiani, emblemàtica de Míkonos. Immaculadament blanca, cada successiva capa d'emblanquinat ha suavitzat extraordinàriament les seves cantonades. El seu nom significa literalment La Nostra Senyora de la Porta Lateral i en realitat es tracta d'un conglomerat de cinc esglésies diferents, la primera de les quals data de 1425. A la base es van unir les capelles de Sant Eustaqui d'Antioquia, Sant Sozó, màrtir de Cilícia, Agios Anargyroi o els Sants Desinteressats  i Santa Anastasia. Sobre elles una escala exterior porta a la cinquena, la dedicada a la Mare de Déu, construïda a sobre i formant la cúpula.

Allà on acaba la Petita Venècia i de fet en el mateix barri d’Alefkandra està la Panagia Teotokos Pigadiotisa, catedral de Míkonos. Una doble espadanya sobre la porta lateral acompanya al petit campanar de dos pisos. Gairebé al costat s'alça l'única Església Catòlica, dedicada a la Mare de Déu. Aquesta obre exclusivament entre finals d'abril i octubre i la raó és que la població local segueix el ritu ortodox, per tant només els turistes van a les seves misses. Data de 1668 i la icona de la Verge amb el Nen va ser portada des de Venècia el 1715.

Com altres, Agia Kyriaki enarbora una ensenya hel·lènica, davant la seva porta s'estenen les quatre taules d'un petit cafè i al costat de l'entrada penja l'obituari de la setmana. Dins està enterrat l'almirall grec Nikolaos Sourmelis, qui hauria de ser un personatge apreciat, ja que la seva casa de Tria Pigadia acull avui la seu del Museu Marítim de l'Egeu. A dues passes es camufla rere d'un arbre l'església de Profitis Ilias, a la qual, una placa s'encarrega de recordar que va ser una vegada, el 1615, ajuntament d'Hora.

Després de la famosa façana dels balcons multicolors de la Petita Venècia discorre l'estret carreró de Agios Anargiron. Sense acabar de passar les botigues se succeeixen un parell de petits campanars, les seves espadanyes i les seves naus encara tenen unes dimensions raonables, però una mica més enllà, els números 47, 49 i 51 corresponen a sengles entranyables capelles, l'última de 1616 té un icona d’Agios Nikolaos i el seu sòl testifica alguns enterraments del segle XIX.

El port no està desproveït d'oratoris, ni de bon tros. Prop de la Paraportiani, al costat del moll, una capella més està dedicada a Agios Nikolaos, compleix amb tots els requisits d'un temple exemplar de l'Egeu, parets immaculades i cúpula blau coronada per una creu. L'interior competeix amb la tonalitat del color blau extern. Entre les cafeteries sobresurten un parell de cúpules més, aquestes d'un vermell lleugerament apagat. L'última és la d’Agia Anna, més petita i precedida d'una massissa barana d'obra i emblanquinada.

A la població de Ano Mera, al centre de l'illa, es va construir el monestir fortificat de la Panagia Turlianà, patrona de l'illa que se celebra el 15 d'agost. Va ser fundat en 1542 per dos monjos provinents del monestir d’Ekatondopylani, a la veïna illa de Paros. Va prendre el seu aspecte actual el 1787 quan van ser reconstruïts tant el monestir com l'església. El campanar, únic pel seu estil poc ortodox, va ser construït amb marbre portat de l'illa de Tinos. Una font, també de marbre, recorda aquelles de Nikolaos Mavrogenus a Parikia. Als afores, al costat de les ruïnes del Kastro venecià encara s'utilitza la capella d’Agias Triados, la Santíssima Trinitat, que com la fortalesa és del segle XIII, però a diferència d'aquesta s'ha anat mantenint. Als voltants n’hi ha més, Agios Giorgios, Agios Nikolaos, Matías... la llista és gairebé interminable. Més enllà, la platja.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies