La Medina de Tunis

2016-02-26 09:36

Els seus atapeïts carrerons combinats amb l'amplitud dels patis de les seves mesquites i madrasses, els seus minarets otomans i els seus antics i nombrosos socs li van valer, el 1979, a la medina de la ciutat de Tunis, entrar a formar part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Tynes va ser una vegada un lloc tan insignificant que no mereixia tan sols ser anomenat llogaret. Aquí va acampar el general romà Regulus durant la seva campanya al llarg de la Primera Guerra Púnica contra la ciutat de Cartago. Cartaginesos i romans van preferir establir-se sobre el turó de Byrsa: Cartago. Van ser els àrabs els que en el segle VII, dirigits per Hassan Ibn Nooman, van escollir la plana de Tynes just al costat del llac salat de Sebkhet Sejumi, al qual van obrir un canal per unir-lo a la Mediterrània. Després de prendre Cartago als bizantins van començar a construir la nova ciutat de Tunis, que els hàfsides van convertir en la seva capital al segle XIII, els turcs la van fortificar dotant-la de muralles i van aixecar nombroses mesquites i palaus i, els francesos, durant els anys del protectorat, entre 1881 i 1956, van dessecar una part dels aiguamolls per ampliar extramurs la ciutat, edificant un eixample que és conegut com Ville Nouvelle .

L'eixample i la medina s'uneixen a la place de la Victoire, un ampli espai on s'obre Bab el Bahar, la porta del mar. El nom el deu al fet que el mar, les aigües del llac salat, arribaven pràcticament fins a les muralles. Bab el Bahar, reconstruïda pels francesos, havia estat l'accés a la medina.

El carrer de la Jemaa Zitouna enllaça la porta amb la Gran Mesquita, construïda al segle VIII, amb, d’entre d'altres elements, 184 columnes romanes procedents de les ruïnes de Cartago. És la major i més important però no l'única de la medina, la de la Kasbah està situada on va estar la ciutadella al costat de la muralla occidental. La Kasbah va ser destruïda durant les revoltes de 1811. Ara queden, a més de la mesquita, el seu minaret, el més alt de la ciutat, i alguns fragments de muralla. Les mesquites de Hammouda Pacha amb un característic minaret octogonal i la de Sidi Youssef, amb el seu minaret coronat per un mirador protegit per una coberta de fusta, denoten unes marcades reminiscències turques .

Al voltant de la Gran Mesquita s'arremolinen les tres madrasses, les escoles alcoràniques construïdes al segle XVIII durant el govern de la dinastia dels Hussain, la de la Palmera, la Bechia i la de Slimania. També hi son als voltants la Biblioteca Nacional, que va aprofitar un antic aquarterament militar, el Tourbet Aziza o Mausoleu de Aziza, filla del Bey Othman, morta el 1669 i Dar el Bey, antic palau dels governadors turcs on es concentren altres edificis i dependències governamentals.

Però sens dubte el gran atractiu subjau en la miríade de comerços que es disseminen al voltant de la Gran Mesquita, en els vells socs. Les botigues s'amunteguen unes al costat d'altres com si tinguessin necessitat de donar-se calor, les seves mercaderies arriben a penjar dels sostres buscant un racó on exhibir-se. S'alternen amb petits cafès que en ocasions tenen a disposició de la clientela narguils preparats amb perfumats tabacs de sabors i llestos per ser encesos.

Els socs agrupen comerços de la mateixa especialitat que els seus noms reflecteixen. Souk al Attarine és el gran mercat de les essències, dels aromes i dels perfums, de la henna, l'encens, les espelmes de cera i les herboristeries. Souk el Berka era l'antic mercat on sobre tarimes de fusta s'exhibien per ser venuts els esclaus capturats pels corsaris. A Souk al Trouk es troben catifes, teixits i els sastres necessaris per transformar-los en peces de vestir. A El Bechamkia no falten les babutxes ni el calçat i en el Souk des Libraires la literatura tunisiana i internacional.

Entre els carrerons de la medina, sobre algunes portes, és fàcil observar rajoles pintades que representen la mà invertida de Fàtima, filla del Profeta. La mà de Fàtima s'ha convertit en un popular talismà protector.  Els seus cinc dits simbolitzen els cinc pilars de l' Islam: Shahada, Salat, Zakat, Ramadan i Hajj, és a dir, la professió de fe, la pregària, l'almoina, el dejuni i el pelegrinatge a la Meca. També representen les cinc oracions diàries: fahar, zuhar, asr, magrib i isha.

De l'altre costat de Bab al Bahar arrenca l'avinguda de França que després de la plaça de la Independència es converteix en l'avinguda de Habib Burghiba. És el principal eix de la Ville Nouvelle, l'eixample que els francesos van arrabassar al mar en drenar una part dels aiguamolls veïns a la ciutat. El desenvolupament de les noves barriades va coincidir amb l'auge de l'Art Nouveau, el Modernisme, a Europa. Així nombrosos exemples han quedat fins i tot barrejats amb altres exemples de Art Déco i híbrids de línies arabitzants propis de l'arquitectura islàmica. A l'avinguda de França, al costat dels restaurants i cafès de moda que emulen als dels bulevards parisencs , hi ha els edificis del Teatre Nacional, l'Hotel Majestic, l'Oficina Central de Correus o la Catedral de Saint Paul, construïda aquesta última el 1882 sobre un antic cementiri catòlic. La catedral combina elements gòtics, bizantins i àrabs. Entre les seves torres bessones un mosaic amb la imatge de Crist presideix l'entrada.

Halfaouine és un barri situat al nord de la medina, va conèixer els seus millors moments en els seus primers dies quan famílies benestants ho van preferir a la medina. Aquests dies van quedar enrere ja fa temps i Halfauine és un barri popular conegut perquè s'hi va construir l'última gran mesquita, Sahab Ettabaa, abans que es declarés el protectorat francès. Halfauine va ser immortalitzada en 1990 per cineasta tunisià Férid Boughedir qui rodaria sis anys més tard el llargmetratge Un été a la Goulette, ambdues pel·lícules versaven sobre el tema recurrent del descobriment de la sexualitat en l'adolescència.

La Goulette és el barri marítim de Tunis, queda a deu quilòmetres de la medina i cal travessar l'espigó de terra que es va construir sobre el llac salat i sobre el qual circula el tramvia. La gent de la ciutat s'acosta fins a La Goulette a menjar peix en algun dels seus nombrosos restaurants o simplement a passejar per la platja. Aquí encara queden els murs d'una fortalesa construïda pels espanyols i que els turcs derrocarien i aixecarien de nou. És Bordj al Karrak. Es va fer servir com a presó per tancar els presoners capturats pels pirates i que després es portaven a Souk el Berka per ser venuts com a esclaus. Avui a Souk el Berka ja no es venen esclaus, abunden les girafes de peluix.

Més enllà de Cartago, la bonica població de Sidi Bou Said , s'ha convertit en un barri més de Tunis. S'hi va establir el santó sufí que li va donar nom quan va retornar del pelegrinatge a la Meca. La vila, fins aleshores era coneguda pel nom de Jabal Menar. Es va convertir en un pol d'atracció per als sufís

A principis del segle XX Sidi Bou Said va atreure a artistes i intel·lectuals europeus. Simone de Beauvoir, André Gidé, Jean-Paul Sartre, Paul Klee... van quedar encantats per la lluminositat del lloc. Els seus carrers empedrats i de cases refulgents per les capes de calç que s'afegeixen any rere any. Les seves portes de fusta pintades en un intens blau clar emmarcades en arcs de ferradura i ataurics andalusins​​. El 1922 el baró Rodolphe d'Erlanger també es va enamorat de l’ indret i de la música del país. Es va fer construir un palauet amb esplèndides vistes al mar, que aquí competeix amb la intensitat del color de les portes. És Dar Ennejma Ezzahra i avui alberga el Centre de Música Àrab i del Mediterrani.

Enormes buguenvíl·lies, colorits geranis i aromàtics gessamins s'abracen a cada carrer en els murs dels habitatges. A la confluència floral de la rue Habib Thameur amb Hedi Zarrouk el Cafè des Nattes guarda gelosament en les seves parets els retrats dels que una vegada es van asseure a les seves taules, els avantguardistes que ho van posar de moda en els feliços anys vint.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies