La Misbahà d'en Faris

2013-12-30 20:01

Baixet i rabassut, amb una impecable camisa blanca sota la qual s'entreveia la seva samarreta imperi i amb un somriure sempre a punt, Faris conduïa el seu sedan negre, un taxi privat, pels carrers de Bagdad, al costat dels seus dos companys, una rèplica perfecta dels policies bessons de Tintín, Dupond i Dupont. Alguna vegada parava el vehicle perquè poguéssim prendre algunes imatges. Faris mirava a l'horitzó, per sobre del riu. Allà on mil anys abans s'havia fundat la ciutat. Amb la mà dreta, entre els dits índex i mig no deixava de passar comptes de la seva misbahà... tres... cinc... set... Jo no li treia l’ull de sobre.

Una misbahà no és més que un rosari, generalment elaborat amb comptes de fusta, ivori o ambre, encara que les més comuns es fabriquen en plàstic. En els primers temps de l'Islam s'usaven pedres soltes, o simplement els dits d'una mà per comptar i recitar les oracions en les pregàries. Els rosaris faciliten la tasca. Teòricament tenen 99 comptes. Corresponen als noranta-nou noms de Déu. Els més simples només disposen de trenta-tres. Solen estar rematats amb algun ornament, un parell de monedes o alguna filigrana metàl·lica o fins i tot de tela. Són tremendament populars i tothom els fa servir contínuament. És com un exercici mecànic, inconscient i compulsiu. Es diu que una misbahà no s’ha de comprar. S'ha d'obtenir com a obsequi, préstec, o mitjançant algun petit descuit.


Bagdad era en els dies previs a la guerra una ciutat nerviosa, bulliciosa i vital. A les nits de mitjans de tardor la vida aflorava al costat del Tigris, en les peixateries d'Abu Nawas, que venien les seves carpes vives perquè el client les degustés un cop preparades al restaurant veí. Hi havia gent de tota mena en discoteques, sales de festes i restaurants. Era possible compartir un suc de taronja en la mateixa taula on algun creient no menyspreava un whisky escocès. Des de la plaça de l'Alliberament fins Masbah, el conegut carrer Sa'doun acollia restaurants, teatres, galeries d'art i cinemes. El Babylon, el Semiramis, el Nasr o l'Atles. Els clubs nocturns tenien noms brillants: Summer, Sevilla, Moulin Rouge, Stars o Beirut.

De dia l'exèrcit organitzava desfilades o actes de propaganda dirigits més aviat a la premsa estrangera que al públic local. El trànsit era tan insuportable com en qualsevol altra gran ciutat, occidental o oriental, on els taxis, taronges i blancs, es destacaven de la resta. Una música enganxosa sonava en el radiocasset del cotxe. Eren els èxits de Mahmud Anur. Em va agradar. Vaig demanar a Faris que s'aturés i amb la cinta a la mà vaig anar a una de tantes botigues de música del carrer Al Rasheed. També venien les cintes originals, però el més usual era que copiessin qualsevol cosa a una velocitat de vertigen. En pocs minuts tornava al cotxe amb un parell de còpies dels últims èxits de la cantant siriana de moda, Mayada al Henawy, Aktar min el-hub adileh eh (Més que amor no tinc res a oferir). A la portada de la cinta una recatada mirada blava observa alguna cosa inabastable, potser l'amor al que canta. El carrer Al Rasheed podia considerar-se una dels més antics de la ciutat, allà on els otomans havien traçat paral·lelament al riu una via que van anomenar Shara al Naher. Ja a principis del segle XX el governador turc Khalil Pasha va decidir adecentar-la i convertir-la en el primer carrer veritable de la urbs. El 1917 era la primera i única via il·luminada de Bagdad. Un dels carrers que la creuen és Shara Mutanabbi, que havia estat ple de llibreries i paradetes de llibres. El seu nom homenatja el poeta clàssic mort a la ciutat Abu al Tayyib Ahmad Ibn al Hussayn al Mutanabbi. Però encara haurien d’aparèixer a la metròpoli noves generacions de poetes.


Bagdad, a mitjans del segle XX va veure créixer un important moviment que renovaria la poesia àrab moderna. Badr Shakir al-Sayyab va ser un dels precursors barrejant la seva lírica amb continguts de caràcter polític i social i emprant el vers lliure. A ell s'unirien Shatel Taqa, qui va participar en l'Escola de Poesia Àrab Moderna. Nazik al-Malaika, primera poetessa en incorporar l'ús del vers lliure. Davant la deriva del partit Baas va deixar la ciutat el 1970 per traslladar-se a Kuwait, sense saber encara que vint anys més tard hauria de repetir l'exili, per, definitivament, establir-se a El Caire. O l'inquiet Abd al-Wahhab al-Bayati, qui va estar destinat en els anys vuitanta a l'ambaixada iraquiana de Madrid. Després de la invasió de Kuwait, el poeta es va refugiar a Jordània i Síria. Entre la seva prolífica obra va tenir temps per fer una ullada al passat. En la seva obra de poemes Al-ledhi yaati wala yaati (El que ve i no ve) ret homenatge al cèlebre poeta medieval persa Omar Jayyam i els seus Rubaiyat.

Mirant al passat i cap al nord, com feia Faris perdent la mirada més enllà del Tigris des del meandre del barri de Karrada, hi va ser una vegada al costat del riu la ciutat circular. Aquesta tenia quatre portes orientades cap als punts cardinals: en direcció a Kufa, al Jorasán, cap a Bàssora i a Síria. Abu Ja'afar Abdallah ibn Muhammad al-Mansur va erigir aquí la seva alternativa a la capital dels Omeies, Damasc. La va anomenar Medinat al Salam, la ciutat de la pau. Medinat al Salam-Bagdad aviat va superar els seus propis murs. L'incessant flux de població que va arribar per assentar-s’hi es va estendre primer per la riba dreta, Al-Karkh, més tard ho faria sobre la riba esquerra, Al-Rusafa. L'esplendor de la ciutat va créixer fins enlluernar Orient i Occident. Només Constantinoble, Damasc o El Caire podien resistir una comparació a la grandesa i a l'extensió que havia adquirit Bagdad. Les classes mitjanes posseïen jardins on refrescar-se, amb estanys plens d'aigua a l'ombra de palmeres i xiprers. Es conreaven roses i narcisos, violetes, gessamins i liles. Les tulipes encara no havien arribat des d'Àsia central però sí els tarongers.

Aquests van ser els anys d'esplendor que va viure el cinquè califa de la dinastia abbàssida Harun al-Rashid. El califa i la seva dona Zobeida serien immortalitzats en diverses històries del Kitab alf Laylah wa-laylah, les cèlebres Mil i una Nits, on la princesa Sheherazade, per evitar la seva condemna, aconsegueix despertar l'interès del seu senyor el rei Shariar nit rere nit amb els seus relats. Moltíssims anys més tard René Goscinny i Jean Tabary transmutarien la història del califa en les historietes plenes de jocs de paraules de Harun El Pussah i el seu visir Iznogud, que desitjava tant sí com no ser califa en lloc del califa.

A la nit que feia trenta quatre, Sheherezade descriu la ciutat d’aquesta manera: Aquesta és la famosa ciutat de Bagdad, llar de la dolçor! Jeu més enllà dels embats de l'hivern, dormint a l'ombra dels seus rosers en una eterna primavera, amb flors i jardins i un murmuri de rierols.

El guionista de Iznogud transforma així la descripció de la ciutat: Bagdad la somptueuse jouit d'un merveilleux climat. Merveilleux mais monotone. La seule chose qui distingue l'hiver de l'été, c'est que quelques-unes des mille et une nuits sont plus courtes que d'autres. La neige étant inconnue, en hiver tout le monde s'ennuie. Avez-vous essayé de faire des boules de sable bien sec ? ou des bonshommes de sable ? (Bagdad la sumptuosa gaudeix d'un meravellós clima. Meravellós però monòton. L'única cosa que distingeix l'estiu de l'hivern és que algunes de les Mil i una Nits són més curtes que altres. La neu és desconeguda i a l'hivern tothom s'enfada. Heu provat fer boles de sorra o ninots de sorra?)

Bagdad va anar perdent el seu antic esplendor després de la conquesta de la ciutat pels mongols i el saqueig de Tamerlan. Va haver de passar la dominació turca i el protectorat britànic per convertir-se breument en la capital del regne de Faisal II, destronat el 1958 pel partit Baas i una jove promesa de megalòman anomenat Saddam Hussein.

El petroli va tornar entre els anys setanta i vuitanta una certa prosperitat que va acabar en el moment que va triomfar la revolució dels aiatol·làs a l'Iran. Convertit en peó d'occident Iraq va invertir vuit anys i desenes i desenes de milers de vides en la inútil guerra contra el seu veí. En aquests anys i ja en ple deliri de Saddam, Bagdad va veure aparèixer als seus carrers monuments dignes de la cort d'un faraó. Al costat del parc de Zawra un parell de  descomunals arcs del triomf estan formats cadascun per dues mans que sostenen sengles espases de 43 metres i 24 tones d'acer. Les Espases de Qadisiyah tenen en la seva base milers de cascos que van pertànyer a soldats iranians. La gran cúpula partida d'Al-Shaheed, memorial dels màrtirs, prop de Sadr city, té 190 metres de diàmetre i 40 d'alçada. Representa una cúpula de l'era abbàssida, separada i desplaçada en la seva meitat i amb una enorme ensenya al seu interior on una flama crema permanentment.

Als màrtirs de la guerra contra l'Iran encara faltaria afegir les víctimes de la segona guerra del Golf, després de la inútil invasió de Kuwait i el bombardeig de Bagdad i a les de la intervenció nord-americana de 2003.

Tot just res queda del Bagdad de les Mil i una Nits. Periodistes i intel·lectuals locals observen com s'ha convertit en una de les més miserables grans urbs del planeta, envaïda de controls, embussos de trànsit, escombraries i un embolcall de cables elèctrics sobre els carrers d'una ciutat on la corrupció és endèmica.

... trenta-dos i trenta-tres. La misbahà de Faris era de color groc i de plàstic, però de les petites, més fàcil de distreure i portar a la butxaca en cas de descuit... però després de dos dies sencers veient-lo amb un exagerat semblant taciturn preguntar pel seu rosari, buscar-lo contínuament com si d'un tresor es tractés i moure els seus dits sense comptes que passar entre ells, no vaig poder fer res més que treure’l de la meva butxaca i retornar-li.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos