La Sublim Porta

2017-09-29 10:23

Des de la terrassa del Cafè Loti, sobre l'últim dels set turons d'Istanbul, la vista mostra com la Banya d'Or separa la ciutat nova, a l'esquerra, del vell Serrallo i els records de passats imperis. Més enllà s'intueix Àsia. Sobresurten els ponts entre les dues ribes amb el seu frenètic trànsit i els nombrosos minarets que es projecten cap a les altures convocant als creients.

Són els minarets de Santa Sofia, de la Mesquita Blava de Sultanahmet, de Yeni Camii, de la Rüstem Passa Camii, de Beyacit i de Suleymania i de tantes altres, prop de les innombrables cúpules que es perfilen sobre el gran palau de Topkapi, al costat de la Sublim Porta, aquella que donava accés al govern del Gran Visir i, per tant, de l'Imperi. Però descendint de les altures fins al paviment, a prop d'on es diluciden assumptes més mundans, aquí la gent ve i va barrejada amb els turistes que vaguen entre els autocars i la plaça de Ayasofya. Seguint la que en temps de Roma i de Bizanci va ser la gran avinguda que travessava l'urbs i que avui recorren al llarg les vies del tramvia, s'obren comerços de tot tipus fins arribar a la plaça de Beyacit. Abans, a mà dreta, una vorera en lleu descens condueix fins a la porta de Kapalıçarşı, el Gran Basar. Un viarany on es troben i s'allunyen cinquanta-vuit carrerons coberts on s'amunteguen mercaderies de totes classes. Quatre mil botigues ofereixen llums penjants de vidre amb reforços metàl·lics, acolorides teles, cristalleries i jocs de té, entre d'altres milers de coses. En altres temps hi havia caravanserais on els mercaders forans podien allotjar-se i guardar els seus productes. Els preus es negocien en una xerrameca en la què sol tenir avantatge el venedor, en particular si qui compra no té una idea aproximada del valor de l'objecte del seu desig.

Al barri d'Eminönü, no gaire lluny, està Misir Çarsisi, el basar de les espècies. No emula en dimensions al Gran Basar, és clar, però és extraordinàriament divers en la seva especialitat. S'amunteguen en cuidades piles cúrcuma mòlta, grans de cardamom, estrelles d'anís i inimaginables mescles de curri i saons ja preparades i no falten els populars adobats en els seus pots de vidre que mostren envinagrats trossos de pastanaga, cogombre, bitxo o olives. També hi ha sabons perfumats de fruites i flors, aromes diversos atapeïts en primes barres d'encens i sàndal, que només esperen ser encesos per dispersar les seves essències.

Davant s'arremolinen els passatgers que busquen un transbordador que els dugui a ribes no molt llunyanes, com a molt fins a l'últim extrem del Bòsfor o simplement a la seva altra riba. Tracten de temptar-los els venedors de apetitosos entrepans de verat i de sardines des de les seves parades del moll, alguns fins i tot es proveeixen de petites cadires de plàstic que acaben de donar-los una aparença propera a la terrassa d'un restaurant.

Mentre decau la intensitat de la llum en el cel, sobre la Banya d'Or, augmenta la dels neons dels menjadors que s'alineen al primer pis del Pont de Gàlata. Per sobre d'ells desfilen els cotxes en un i altre sentit. Impertorbables els pescadors tiren els seus esquers a l'aigua. Els sedals s'aprecien des dels restaurants i també alguna peça que ocasionalment és hissada.

Haliç Hatti, la Banya d'Or, s'endinsa terra dins, perforant aquesta part de Tràcia meridional. Però abans d'esgotar la ciutat queden els barris propers al Cafè de Loti, el de la setè turó. Molt proper hi ha el cementiri de Eyüp, a una de les barriades musulmanes més conservadores de la ciutat. El nom prové d'Abu Ayyub al Ansarí, company del profeta, que va morir en el primer intent de conquerir Constantinoble. Ayyub va ser enterrat aquí i després de la captura de la ciutat, nobles i funcionaris turcs desitjaven ser enterrats a la seva vora.

És en aquesta vora del Haliç , a les barriades de Fener i de Balat, on han romàs els reductes de la confessió ortodoxa a Istanbul: l'església búlgara de Sant Esteve i el Patriarcat Grec. Bulgar Kilisesi és peculiar. I ho és perquè la seva estructura de ferro colat va ser construïda el 1870 a Viena i transportada en peces fins a Istanbul sobre un centenar de barcasses pel Danubi. En el patriarcat hi ha l'església ortodoxa de Sant Jordi, aquesta del 1720. L'edifici en si sembla més aviat una fortalesa. Aquí, els enllustradors recorren al vell truc de situar-se per davant del transeünt i deixar caure dissimuladament un raspall, com si fos per accident, però d'una manera prou vistosa perquè aquest ho adverteixi. Quan el sol·lícit visitant el recull i l'hi torna, l’enllustrador insistirà una i mil vegades en netejar-li el calçat, demanant-li finalment una suma desorbitada pel servei. La millor resposta és deixar el raspall abandonat a terra. No el deixarà pas oblidat.

Un cop enrere els ortodoxos, en els temps en què la ciutat encara es deia Constantinoble, s'estenien al costat de la mateixa riba els terrenys cedits com a legacions als comerciants de les Repúbliques Marítimes italianes, a venecians, amalfitans, pisans i genovesos. Aquests últims van acabar establint-se davant, on van construir la robusta Torre de Gàlata. Amb els seus gairebé setanta metres d'altura va ser durant molt de temps la construcció més alta de la ciutat. Des del balcó exterior la vista sobre la ciutat és extraordinària, es domina des de la Banya d'Or fins al Bòsfor i el Mar de Màrmara. Als seus peus discorren els atrafegats carrers del barri de Beyoglu. El més popular d'ells és Istiklal, l'avinguda de la Independència, un llarg carrer un bon tram del qual s'ha exclòs del trànsit rodat amb l’excepció del tramvia d'època que el recorre fins a la plaça Taksim. Aquí hi ha les botigues de moda, música i galeries d'art emmarcades en l'arquitectura vuitcentista que va fer d'aquest barri un referent de modernitat quan encara es deia Péra. El carrer era llavors conegut com la Grande Rue de Péra. Aproximadament a meitat de camí cap a Taksim hi ha el Çiçek Pasaji, una galeria modernista plena de restaurants històrics prop d'una zona en què els carrers són envaïts per taules i cadires i taulells de peix fresc que només es veuen alternades per bars i tavernes que s'omplen a rebentar quan es pon el sol . Nevizade Caddesi és només una mostra.

Üsküdar, l'antiga Crysopolis que després seria coneguda com Scutari, és en l'actualitat un dels principals barris de la part asiàtica d'Istanbul. Per millorar la comunicació entre les dues zones de la ciutat es va obrir a l'octubre de 1973 el primer Pont del Bòsfor que enllaça Ortaköy, a Europa, amb Beylerbeyi, a Àsia, mitjançant sis carrils que recorren poc més d'un quilòmetre. A l'octubre de 1988 es van acabar les obres d'un nou pont que, cinc quilòmetres al nord, va ampliar la capacitat, sempre insuficient, d'absorbir el trànsit entre les dues ribes, aquest és el Pont de Fatih Sultan Mehmet, encara que també se’l coneix simplement com el segon pont.

Transbordadors, gavarres i barcasses no han deixat de creuar d'una a una altra riba del Bòsfor duent i portant persones, vehicles i mercaderies. Aquest tràfec no va parar amb la construcció dels dos ponts i les embarcacions i el fum que els envolta es mouen amunt i avall del corredor marítim. Passen al costat de Kiz Kulesi, la Torre de Leandro o de la donzella, que ha estat lloc de guaita i far i que alberga avui un cafè i un restaurant. També cap a les illes dels Prínceps i el mar de Màrmara abans d'arribar a la Mediterrània. En sentit oposat arribaran a Kara Deniz, el Mar Negre que els grecs van anomenar Ponto Euxí.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies