L'Ambaixada del Cel

2017-06-16 17:27

És un Estat dins d'un altre Estat que tan sols ocupa una petita part d'una ciutat, tot just mig quilòmetre quadrat. El Vaticà és com una ambaixada a la Terra del Regne del cel. Cap altra religió aspira a tenir semblant legació terrenal.

Un Estat de tals dimensions ha de generar forçosament dades curioses. És l'únic país que té com a llengua oficial una llengua morta: el llatí, encara que, per qüestions pràctiques i de proximitat l'italià és cooficial. Unes sis-centes persones gaudeixen de la nacionalitat, entre dues-centes i tres-centes són residents i unes quatre mil cinc-centes són empleats que entren i surten diàriament. La Guàrdia Suïssa no compta, són suïssos. L'excepcionalitat de la nacionalitat vaticana és que aquesta no s'adquireix per naixement, ningú dóna a llum a la Santa Seu, ​​sinó que s'adquireix per concessió i es manté mentre duri la residència entre els seus murs. Malgrat aquesta limitació la població té els seus propis mitjans de comunicació, que, òbviament tracten d'influir més enllà de les seves fronteres. Són Ràdio Vaticà, dirigida per la Companyia de Jesús, el Centre Televisiu Vaticà i el diari imprès L'Osservatore Romano.

Les seves finances provenen de les aportacions de catòlics de tot el món i de les gestions financeres de l'Institut per a Obres de Religió, el seu banc. La seva moneda, l'euro, s'encunya a l'estat veí i, com els segells, està ostensiblement orientada al mercat del col·leccionisme. Una font d'ingressos alternativa és el turisme, en forma de records, llibres i les visites als Museus Vaticans.

La signatura dels acords de Laterà el 1929 van marcar la configuració del Vaticà actual, en els seus límits i en la seva relació amb Itàlia i el món. Fins llavors els Estats Pontificis havien combatut, en els seus inicis després de la caiguda de l'Imperi Romà, contra els longobards al nord i Normands al sud. Després hauria de créixer entre les intrigues dels canviants regnes italians i les repúbliques marítimes i posteriorment va tenir la seva némesi en l'Imperi Otomà. El 1870 van ser incorporats al llavors recentment creat Regne d'Itàlia.

La porta d' entrada d'aquesta ambaixada divina és la Plaça de Sant Pere. Ocupa ni més ni menys que una cinquena part del territori vaticà i s'obre com una gran avantsala de la basílica. És obra de l'arquitecte napolità Gian Lorenzo Bernini, que va acabar el 1667. Des de la Via della Conciliazione dues-centes vuitanta quatre columnes tanquen l'espai que observen quietament les estàtues de cent quaranta sants. Al centre s'eleva l'obelisc egipci que un dia va presidir el Circ de Neró, on se suposa que va ser crucificat Sant Pere. És el mut testimoni.

La Basílica de Sant Pere és el major temple cristià del món, el seu interior ocupa una superfície de gairebé dues hectàrees. La primera basílica paleocristiana va ser construïda sobre l'espai on havia existit un circ, per decisió del primer emperador cristià, Constantí el Gran, que va voler aixecar un temple sobre la tomba de l'Apòstol i primer Papa de l'Església. Se suposa que aquest va ser el circ on es va martiritzar l'apòstol i on va morir crucificat cap per avall. De fet el descobriment d'aquest no es produiria fins al papat de Pius XII, el 1939, quan es van realitzar unes excavacions a la cripta de la basílica trobant una necròpolis. El 23 de desembre de 1950 el mateix Papa va fer públic l'anunci de la identificació de la tomba, fet que va confirmar el 1968 el papa Pau VI. La basílica tal com es troba actualment es va acabar el 1626. Hi van participar Donato D'Angelo Bramante, Miquel Àngel, Carlo Maderno i Bernini. La cúpula és la més alta del món, supera els cent trenta sis metres d'altura i és visible des de tota la ciutat de Roma. El seu perímetre és tan sols lleugerament superat pels del Panteó d'Agripa i el del Duomo de Florència. En el seu interior es va realitzar en lletres de dos metres la inscripció: TV ES PETRVS ET SVPER HANC PETRAM AEDIFICABO ECCLESIAM MEAM ET TIBI DABO CLAVES REGNI CAELORVM (Tu ets Pere i sobre aquesta roca edificaré la meva església. Et donaré les claus del regne del cel). Els seus balcons estan decorats per relleus que representen les relíquies majors: la punta de la llança de Longinus que va ferir el tors de Crist o la tela de la Verònica. Per sobre, una inclinada escala interior porta fins al mirador que corona la cúpula. Si es veu des de tota Roma, tot Roma es veu d’ella. També les teulades dels Museus Vaticans.

L'extensa col·lecció d'obres d'art acumulades per l'església s'ha anat recollint en diversos museus, en una pinacoteca i en una de les majors biblioteques del món, també permeten l'accés a la famosa capella Sixtina, on es realitzen els conclaves per a l'elecció dels Papes i recarregadament decorada per Miquel Àngel. L'escena de la Creació d'Adam és celebèrrima, no menys ho són els frescos del Judici Final. Després d'haver tocat el cel, la sortida dels museus es fa descendint per una espectacular i àmplia escala en espiral per tornar a posar els peus a terra.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies