Les Damisel•les de Sigiriya

2014-03-04 15:32

De vegades em quedo observant, al saló de casa, una tela que vaig comprar fa uns anys en un mercat del ram a Negombo, Sri Lanka. És un bàtik que el pas del temps i sobretot l'exposició a la llum ha descolorit d'una manera notable. Es percep particularment sobre les tintes negres. 

En ell, dos joves, esveltament rubenesques i ricament enjoiades componen, de cintura cap amunt, una escena àulica, palatina. Ambdues aparenten ser del mateix estrat social, engalanades d'una manera similar. Una ofereix a l'altra una safata de nenúfars, aquesta ja ha pres un que sosté a la seva mà esquerra. Les seves mirades es perden en l'espai sense trobar-se. L'escena està calcada d'altres similars, pintades al fresc, que es troben a Sigiriya.

Sigiriya, o Sihagiri, la Roca del Lleó, és una enorme mole, de dos-cents metres d'alçada i una superfície en el cim d'una hectàrea i mitja, situada a mig camí de les antigues capitals Anuradhapura i Polonnaruwa. Òbviament es veu de lluny i és inoblidable. Antigament havia acollit palaus reals i una fortificació. Segons les cròniques del Mahavamsa, principal font escrita que recull els fets passats a l'illa, el complex va ser construït pel rei Kashyapa entre el 477 i el 495, després de l'assassinat del seu pare, el rei Dathu Sena. A la mort de Kashayapa, Sigiriya es va convertir en un monestir budista que va perdurar fins al segle XIV. Durant el regne de Kandy, al segle XVII, abans de la colonització anglesa, es va emprar com a fortificació avançada. Després tornaria a caure en l'oblit. No seria fins a l'any 1831, en què el major de l'exèrcit britànic Jonathan Forbes, adscrit al 78º regiment de Highlanders va descobrir les ruïnes entre la mala herba que les havia recobert. A partir de 1890 s'iniciarien els treballs dels arqueòlegs.

Uns jardins d'aigua s'estenen als peus del que un dia va ser una ciutat emmurallada. Abans d'arribar al cim una gran esplanada serveix alhora de replà i de pòrtic d'entrada a través d'una desapareguda gola que feia de porta. Només queden les potes del que fos un gegantí lleó de maó. A partir d'aquí unes escales metàl·liques inicien una aèria ascensió al cim.

A mig camí, és a dir, a un centenar de metres del sòl, i protegits per l'ombra que proporciona l'enorme paret contraplomada, es troben les damisel·les de Sigiriya. Un enorme conjunt de frescos que, antigament, van cobrir la major part de la cara occidental de la roca, ocupant un espai de cent quaranta metres de longitud per una quarantena d'alçada. Hi ha referències escrites sobre l'existència de cinc-centes damisel·les a la paret, de les quals només 21 s'han conservat. Totes representen escenes similars a les del meu bàtik, que els historiadors han interpretat diversament. Hi ha qui ha cregut que eren membres de la cort en processó cap a un temple i que aquesta és la raó per la qual carreguen les flors. Altres han afirmat que es tracta d'apsaras, nimfes celestials, ja que només estan representades per sobre dels seus malucs, sobresortint dels núvols. Siguin el que siguin van ser pintades al segle V, durant la pròpia construcció del palau i la fortalesa.

També s'ha comparat el seu estil amb els frescos de Hindala, del mateix període dels regnes d'Anuradhapura. També amb els de les coves d'Ajanta, a l'Índia. Malgrat les comparacions l'estil és únic. Les línies estan traçades d'una manera que ressalta els volums, aplicant més pressió en les àrees on es va aplicar la pintura i proporcionant una major densitat en les proximitats de les vores del dibuix.

Enfront de la paret dels frescos hi ha un mur finament polit, de tres metres d'altura, que permet veure els frescos reflectits en ell. L'han anomenat el Mur del Mirall. En ell, centenars de grafits en sànscrit, escrits entre els segles VII i XI fan referència a les damisel·les. Estudiosos, com el doctor Paranavitana han desxifrat fins a 1500 missatges, alguns tan simples i contemporanis com vaig estar aquí i altres, complexos versos dedicats a les nimfes:

- Anut thut sith kala maranen Dhaka no musneye maye

(Havent arribat fins aquí, havent-les vist, la mort ja no em pertorba)

- Ruhunin Aaa Kithalu gee /Wanawu himin himabiya ya yi sitiya tama vee yahapath deta beyadahi /  ranvanun detuen

(La cançó de Kithalu, que va venir de Ruhunu. Ell, quan va pensar que aquelles que van ser separades del seu senyor van ser les seves senyores, va arribar a ser doblement feliç quan va veure aquelles que són daurades al costat de la muntanya)

Per descomptat ja no està permès afegir ni una línia als grafits centenaris. Ja n'hi ha prou amb la contemplació de les nimfes abans de recuperar la respiració. Encara falten cent metres fins al cim, allà on van estar els palaus i avui resten els fonaments i una colpidora vista de la regió.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos