Les Ribes del Jordà

2013-03-04 17:10
Jordània és una quimera beduïna. Un producte de tiralínies colonial. La ribera d'un Mar Mort, d'un desert que mira a Aràbia i un pedregar que es dirigeix ​​a Mesopotàmia.

- Wahad Arak, Mr?

- Minfadlak, Hassan. Shukran jazilan!

I ja era el tercer. Li vaig prendre gust a aquella mena de Ouzo anisat que es pren en un got petit amb un glaçó de gel com aperitiu. Hassan li va prendre gust a les propines.

Mentre, les tardes llanguien sobre les càlides ombres que tenyeixen les teulades monòtones després del Magrib, la crida a l'oració quan es pon el sol. Són les mateixes ombres que sembla que tanquin el teló al teatre romà de la ciutat, sobre el turó de Jebel Jofeh. La temperatura comença a ser respirable a aquesta hora i la gent omple els carrers en sortir de la mesquita a l'olor de les broquetes de pollastre i de xai carregades de comí. Els cafès fan olor de cardamom i la lluna, que aviat semblarà turca, està alta sobre el cel de Amman.

Amman, la bíblica Rabbah dels ammonites que va canviar el seu nom pel de Filadèlfia en el període hel·lenístic, mentre va ser una de les ciutats de la Decàpolis i després, en els anys en que fou província romana. Dels temps de Bizanci conserva alguna basílica, a Sweifiyah i a la Ciutadella. El trasllat de la cort de Damasc a Bagdad va sumir Amman en el declivi fins que durant l'Imperi Otomà es va poblar amb circassians provinents del Caucas. Acabada la Primera Guerra Mundial l'emir Abdullah la va convertir en la seva capital.

La resta del país ha patit els mateixos vaivens. Petra, el gran reclam turístic, va ser regne independent dels Nabateus contra Grècia i Roma. La primera referència escrita que existeix d'ella es remunta al 312 aC quan els Nabateus van ser atacats pel rei selèucida Antígon I Monóftalmos, el de l'únic ull. Petra era escala comercial, lloc de pas obligat de les mercaderies que procedien d'Orient, entre la vall de Wadi Arabah i el Golf d'Aqaba. Trajà la va annexionar a l'Imperi Romà i, ja en temps dels mamelucs, va desaparèixer als ulls del món. Com en tota la Mediterrània Roma va deixar la seva empremta: el teatre i el temple d'Hèrcules a Amman, la ciutat de Pella, Gerasa o Jerash, una de les ciutats provincials romanes més ben conservada, on una via pavimentada, el Cardo Maximus, vorejada de columnes a banda i banda, condueix fins a una inusual plaça ovalada, també voltada de pilars. La partició de l'Imperi va deixar a la regió sota control de Constantinoble. Aquest seria disputat dos segles més tard amb l'aparició d'un nou poder en ascens: l'Islam. Només quatre anys després de la mort del profeta, els exèrcits cristià i musulmà es van enfrontar en la batalla del riu Yarmuk, a Mótah. Aquí van perdre la vida tres destacats líders musulmans: Zaid Ibn Harithah, Jaafar Ibn Abi Talib i Abdullah Ibn Rawahah, però havien derrotat als rumís obrint el camí a Damasc, on en poc temps governaria la dinastia Omeya.

Els cristians no es van donar per vençuts. Recuperar els Sants Llocs va ser el principal argument que mouria diverses creuades, el control de Jerusalem i la constitució dels Estats Llatins d'Orient. Al llarg de la frontera es van aixecar noves fortaleses. Croades com les de Shobak o Kerak de Montréal. Musulmanes com les de Qala'at al Rabadh, Qasr al Kharanah o la ayubí d'Al Azraq, la blava. Aquí un desert de grans pedres de basalt s'estén interminable, probablement, més lluny de l'horitzó. Mentrestant, al nucli habitat, encara està en peu la fortalesa romana de l'època de Dioclecià i que serviria de caserna a Lawrence durant la Revolta Àrab.

Encara no havia acabat la dominació otomana quan un jove explorador suís, Johann Ludwig Burckhardt, va redescobrir el 1812 la ciutat Nabatea, abandonada en un plàcid oblit i en un mil·lenari somni, que només alguns beduïns de pas mantenien letàrgic. Travessat el llarg congost del Siq, que va servir d'escenari a l'espectacular fugida d'Indiana Jones en la seva última croada, s'ensopega, gairebé literalment, amb la façana d'Al Khaznah, el Tresor. És tan famós que els matisos rosats de la seva façana van ser atribuïts a tot el conjunt monumental. En realitat aquestes tonalitats només es troben aquí, en el seu pòrtic i en el seu interior, aquest és una increïble successió de acolorides formacions naturals de gres. Sobre la cúpula central, per sobre dels capitells corintis, hi ha una urna. Segons la llegenda s'hi amagava el tresor d'un faraó desconegut. Al llarg dels anys els beduïns l'han disparat infructuosament. Més enllà un carrer porta cap a altres edificacions i el nucli de l'enclavament, un teatre amb aforament per a tres mil persones, carrers pavimentats en temps de Roma, banys i més temples. Impressionants construccions com l'anomenat Monestir, Al Deir, o Al Madhbah, el palau del Sacrifici.

El novè dia del mes de Shaaban l'any 1334 de l'Hègira, 10 de juny de 1916, el Shareef Hussein Ibn Ali, príncep dels Sants Llocs de Medina i la Meca va declarar l'inici de la insurrecció. Convenientment recolzats pels aliats i concretament en la figura de Thomas Edward Lawrence, qui seria simplement conegut com Lawrence d'Aràbia. Aquest oficial d'origen gal·lès va enllaçar i negociar les aliances entre diferents tribus àrabs en contra dels otomans. El 1917 van prendre l'únic port de mar jordà, Aqaba, després d'una èpica i llarga travessia del desert, sorprenent la guarnició turca. Lawrence va emprar com a refugi en més d'una ocasió, l’espectacular vall desèrtica de Wadi Rum, també coneguda com la Vall de la Lluna. Lawrence, en el seu llibre de memòries Els Set Pilars de la Saviesa el va descriure així: The crags were capped in nests of domes, less hotly red than the body of the hill; rather grey and shallow. They gave the finishing semblance of Byzantine architecture to this irresistible place: this processional way greater than imagination. Landscapes, in childhood's dream, were so vast and silent. (Els cingles estaven coronats de nius en forma de cúpula, menys acaloradament vermells que el cos del turó, més aviat gris i poc profund. Li van donar l'aparença d'acabat de l'arquitectura bizantina a aquest irresistible lloc, d'aquesta manera processional més gran que la imaginació. El paisatge, en el somni infantil era vast i silenciós.)

El 1920, després de la fi de la guerra, la Lliga de les Nacions va repartir les despulles de l'Imperi Turc entre anglesos i francesos. Les promeses fetes als àrabs van desaparèixer amb el vent com ho fa el fum en una pipa d’aigua. Ambdues ribes del Jordà i Mesopotàmia van quedar sota mandat britànic. El 1928 es va reconèixer la independència dels protectorats: Palestina, Transjordània i Iraq, encara que mantindria l'administració fins a 1948. Aquest mateix any el pla de partició de Palestina va desencadenar la primera guerra amb la creació de l'estat d'Israel. Cisjordània s'incorporaria al regne Haiximita. El 1967 Israel va ocupar als àrabs, en la breu Guerra dels Sis Dies, la franja de Gaza, el Sinaí, els alts de Golan, Cisjordània i Jerusalem Oriental, expulsant onades de refugiats palestins als països veïns. Només Amman va doblar la seva població entre aquests anys i els campaments de refugiats es van convertir en assentaments indefinits.

Des del Mont Nebo, als turons del Moab, Moisès havia albirat la Terra Promesa. Un erm territori no excessivament extens que acaba en un mar tan salat que impedeix la vida fins i tot als peixos. La Terra Promesa. Aquí va morir i aquí va ser enterrat. També queden les restes d'una antiga capella i d'un monestir. Si el dia és prou clar es veuen els reflexos daurats del Mar Mort, els turons de Judea i Canaan, fins i tot, potser amb una certa ajuda, els minarets de la mesquita de la Roca, la qual es recolza en el mur del temple del rei David i des d'on el profeta Mahoma va ascendir als cels. La triplement santa Al-Quds, Jerusalem.

De retorn a Amman la conversa semblava ineludible:

- Wahad Arak, Mr?

- Minfadlak, Hassan!

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos