L'Illa de Madeira

2016-03-10 09:32

Madeira és una illa extremadament muntanyosa, amb pics i cims que pugen fins a arribar gairebé als dos mil metres sobre el nivell del mar i que després es deixen caure abruptament sobre valls, gorges i penya-segats. Ho és fins al punt que es podria dir que el seu aeroport està sobre el mar perquè no hi havia un pam on construir-lo. No és completament cert però tampoc falta a la veritat.

I si hi ha alguna cosa característica, exclusiva de Madeira, fins i tot més que el seu vi, són les levadas, de portar en portuguès. Són les sèquies i canalitzacions d'aigua que la distribueixen per tota l'illa, De fet, genèricament, la traslladen de la meitat septentrional, més humida en aturar les massa de núvols a les seves altures, fins al sud, més assolellat però més sec. Les levadas són seguides en paral·lel pels camins que serveixen per al seu manteniment i que avui en dia s'han convertit en atractives rutes de senderisme, en alguns casos extrems sobrevolen paral·leles a escarpats precipicis o travessen túnels que retallen el trajecte i possibiliten el trasllat de l'aigua. Uns dos mil quilòmetres recorren l'illa en gairebé totes direccions.

Les carreteres que parteixen de la capital, Funchal, sigui quina sigui la direcció que prenguin solen ser tortuoses. Cap a l'est, la vella capitania oriental, seguint l'autopista cap a l'aeroport hi ha una rèplica del Corcovado de Rio de Janeiro. En realitat aquest, el de Gurajao, és anterior, va ser erigit quatre anys abans. Abans d'arribar a la pista està Santa Cruz que és una de les poblacions més antigues. Avui té un llarg passeig marítim que segueix la platja de grava i travessa el seu petit port. Des d'aquí s'aprecien les maniobres d'aproximació que han de fer els avions per aterrar a escassa distància. Santa Cruz té un atractiu nucli urbà. Limitat, hi ha un parell de tranquil·les places i uns pocs edificis històrics en el seu agradable centre. L'església manuelina de 1533 i un blanquejat ajuntament.

Passada la pista Machico és la segona ciutat de l'illa, va ser punt d'arribada dels portuguesos després del descobriment de Porto Santo, i aquí es va establir la seu de la capitania oriental, una de les tres en què es va dividir administrativament l'arxipèlag. Machico es troba al fons d'una rambla que baixa de les muntanyes. Aquí, en el fons, al costat d'un agradable passeig cobert per l'ombra d'uns plàtans, encara s'aixeca el Forte de Nossa Senhora do Amparo, que emparava la població de possibles atacs dels filibusters.

Més a l'est Caniçal va ser una vegada port balener del qual en queda el record en un museu. Seguint cap a l'extrem de l'illa està Prainha, l'única platja de sorra natural i més enllà només queda la Punta de São Lourenço i un camí que porta a la Baía d'Abra. Just davant es veu el Ilhéu d'Agostinho i després d'ell, el del Farol, més petit encara, batut pel vent i les onades de l'Atlàntic.

La costa nord-est està esquitxada de petits encantadors pobles com Porto da Cruz, on encara funciona un dels dos molins de sucre que queden a l'illa. El gestiona la Companhia dos Engenhos do Norte que produeix melassa per destil·lar aiguardent. Allà mateix es pot adquirir i també ofereixen, en copes per degustar, la famosa Poncha, un combinat d'aiguardent de canya, mel i suc de llimona o alguna fruita. Diuen que cura el refredat.

A Santana són cèlebres els Palheiros de teulades de palla seca a dues aigües, en forma de cabana triangular. Eren senzills habitacles on protegir-se de les inclemències climatològiques. Amb el pas del temps s'han anat sofisticant per dins i per fora han acolorit les façanes.

Al centre, en ple parc natural, dues tercera parts de l'illa estan protegides, hi ha miradors amb extraordinàries vistes sobre el país. El d'Eira do Serrado les proporciona sobre el Corral das Freiras, una població encaixonada en una vall gairebé inaccessible on en temps de les incursions pirates van venir a refugiar-se les religioses, les Freiras. Al Pic de Areeiro, pràcticament dalt de tot, a 1818 metres d'altura i accessible en automòbil hi ha una cafeteria abans d'arribar al cim, sovint embolicada en l'espessa boira que s'enfronta amb els cims borrascosos de Madeira. I, tot just passat el poble de Ribeiro Frio una desviació paral·lel a una levada condueix fins al Miradouro do Balcões, gairebé penjat al buit. Hi ha unes baranes que s'han renovat recentment.

La meitat occidental de l'illa té els seus dos vessants, l’ humit i septentrional on a la mateixa costa hi ha la pintoresca vila de São Vicente, amb els seus carrers empedrats i les seves blanques façanes carregades de flors. La carretera que recorria antigament la costa ho feia sobre penya-segats impossibles, ara el trajecte s'ha simplificat amb túnels, és més ràpid i segur però minva en espectacularitat, encara queden racons on treure el cap a Seixal i a Ribeira da Janela. De Porto Moniz a Ponta do Fargo la carretera s'allunya del mar. A Ponta do Fargo il·lumina des de 1896 sobre un penya-segat de tres-cents metres el far més occidental de l'arxipèlag.

Aquí ja se sent al sud, vinyes protegides per tanques de falgueres i bruc dibuixen el paisatge dels vessants meridionals. Noms com Ponta do Sol suggereixen una insolació generosa. Aquí va venir el juliol de 1960, esperonat pel seu col·lega Ernest Hemingway, l'escriptor nord-americà John Dos Passos per visitar la casa dels seus avis. Avui s'ha transformat en un centre cultural dedicat a la seva memòria.

De retorn cap a Funchal hi ha llocs on és obligatori aturar-se. El primer és el vertiginós mirador de Cap Girão, un penya-segat de gairebé sis-cents metres que cau a pic sobre el mar. Al fons, sota els peus i a través del terra de vidre es veuen les parcel·les conreades a la vora de les onades. El descens, suau i sobre l'asfalt, porta en pocs minuts a Camara do Lobos, un petit port dedicat a la pesca, amb les seves acolorides barques encallades sobre una franja de platja. Sense haver de sortir a mar la pesca amb canya és una afició estesa que es practica al costat del mateix port. La vila deu el seu nom a l'abundància de foques, lobos marinhos, que hi va haver en altres temps. Aquí venia a pintar aquestes escenes de pesca Sir Winston Churchill el 1950, quan va passar uns dies de vacances a l’Hotel Reid’s de Funchal. Un restaurant sobresurt lluint el  nom del polític anglès en grans lletres blaves. Ocult entre les cases que es despengen sobre el port hi ha una petita capella de 1732 dedicada a Sant Nicolau, que aquí és patró de mariners.

A Funchal espera de nou una enganxosa companyia, les lapes graelhadas amb mantega i all. Imprescindibles.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies