L'Illa de San Brandan

2013-12-11 10:28

Al minúscul i dispers poble de Clonfert, al districte de Galway, al costat de la catedral hi ha un petit i silenciós bosc, en el que, fàcilment, venen ganes de passejar-hi. Una porta metàl·lica a la reixa li procura l'accés. Sobre aquesta un cartell resa Arbre de Sant Brandan i Passeig de les Monges. No cal caminar gaire sota l'ombra que proporciona el bosquet per ensopegar amb el roure, quallat de nines, postals, rosaris, ulleres, pitets i tota mena de exvot que calgui per sol·licitar un desig. Probablement l'origen d'aquests arbres als quals es demanen desitjos estan més relacionats amb antics cultes pagans que al propi Sant Brandan. Al costat del bosc la catedral acull un petit cementiri i en una de les tombes les indelebles petjades que va fer un gat en un dia llunyà delaten la tomba del fundador.


Sant Brandan, Bréanainn, Brendan, Brandano, Barandán o Borondón, fill de Finnlug Ua Alta, del llinatge de Eoghan, va arribar a aquest món a Ciarraighe Luachra, un lloc de la costa nord de la badia de Tralee, entre els ports de Fenit i de Barrow, l'any 484. Ordenat monjo en 510, va pertànyer al grup dels dotze apòstols d'Irlanda, que donarien al cristianisme de l'illa el seu caràcter monàstic. Ell mateix va fundar, entre els anys 512 i 530 els monestirs de Ardfert, Shanakeel o Baalynevinoorach, al costat de l'actual muntanya de Brandon, al sud-oest d'Irlanda. Segons l'Enciclopèdia Catòlica també va viatjar a Gal·les i a Escòcia, retornant al cap de tres anys. En el 560 es va convertir en abat del monestir de Clonfert que ell mateix va fundar. Clonfert, Clúain Fearta o el prat dels miracles, prop de les aigües del riu Shannon, es convertiria en lloc de repòs en la fi dels seus dies, i també un cop acabats aquests, un diumenge 16 de juny de 578.

No obstant el monjo i sant irlandès seria cèlebre pel seu llarg viatge de evangelització per aigües del mar del Nord o en la recerca del Paradís Terrenal dels Sants, recollit un parell de segles més tard per un monjo anomenat Benedeit en un incunable de 1840 versos . L'obra, la Navigatio fabulosa Sancti Brendani ad terram repromissionis scripta est ab ignoto irlandico circa annum 900, va ser traduïda del llatí original a les llengües romàniques europees i es va convertir, per dir-ho així, en un best seller medieval. El que en principi no era més que una hagiografia es va imbricar en la literatura de l'edat mitjana sobre les mateixes bases arquetípiques dels llibres de cavalleria: un viatge iniciàtic a la recerca d'un objectiu mític a través d'unes etapes en què les paràboles i les metàfores construeixen un discurs didàctic exemplar.

El pretext per iniciar el viatge es dóna quan Sant Brandan troba al monjo Barinthus, segons algunes fonts nét del rei irlandès Niall, qui al costat del seu fillol Mernoc havia viatjat més enllà de l'Illa de les Delícies. Aquest li relata la seva expedició nàutica a l'Edèn: Vam veure només plantes florides i arbres carregats de fruits, i fins i tot les pedres eren precioses. Sant Brandan dirà als seus monjos:Tantum si Dei voluntas est terram de qua locutus est pater Barinthus repromissionis sanctorum in corde meo proposui querere. (Si és la voluntat de Déu, és el propòsit del meu cor buscar la terra de promissió dels sants de la qual ens va parlar Sant Barinthus.)

Convençut, s'afanya a preparar el viatge. Durant quaranta dies, en els que dejunen un de cada tres, emmagatzemen les vitualles necessàries, i construeixen un curragh, un veler de fusta d'avet revestit de tires de cuir de bou adobades i calafatades, al que van anomenar Trinitat i en el qual passarien els set anys vinents.


Brandan amb els seus catorze monjos, més tres nouvinguts que es van afegir al darrer moment, van partir un 22 de març de 516. El recorregut és una successió de trobades, proves i esdeveniments al·legòrics. Hi ha qui ha intentant desxifrar el trajecte del viatge veient a l'illa dels bens les illes Fèroe, a la dels ferrers: els volcans islandesos. En l'episodi del pilar de vidre sovint aquest s'interpreta com un iceberg en la navegació al llarg de la costa de Groenlàndia. La terra dels raïms no seria altra que el Vinland que quatre segles més tard descobriria el víking Leif Erikson a la costa oriental del Canadà. El 1976 l'aventurer Tim Severin va construir amb els mateixos mètodes i materials un curragh parell amb el qual remedaría el viatge del sant irlandès, aconseguint desembarcar a Terranova. La resta d'episodis de la Navigatio incideix en una certa pedagogia de caràcter monàstic en què no són infreqüents les trobades amb monjos, anacoretes i ermitans o amb episodis derivats de les escriptures. A l'illa dels ocells aquests reconeixen que són ànimes al llimb en haver estat neutrals en la lluita entre l'Arcàngel Gabriel i Lucífer. Judes paga la pena en l'infern del qual gairebé és rellevat el temps suficient per conversar amb Sant Brandan. Però un dels capítols que més peu va donar a la imatgeria medieval va ser el de la trobada amb Jasconius, la balena. L'expedició va recalar en una fosca illa desconeguda en la que van encendre un foc per iniciar les celebracions de la missa de Pasqua, al poc l'illa es va moure i va obligar els monjos a tornar al curragh, tot i així la balena va permetre als monjos durant els anys següents celebrar la missa en el seu llom. La Navigatio finalitza amb la trobada de la Terra Promesa en una illa envoltada de boira, tan densa que a penes podien veure’s entre ells.

Ja al segle XII es van realitzar els primers intents per localitzar les illes descrites en el llibre. El sacerdot i geògraf Honori d'Autun o de Regensburg, parla en el seu Imago Mundi d'una illa anomenada Perduda, que si la buscava no se la trobava. L'illa, sempre en referència a la Terra de Promissió, al Paradís trobat per Sant Brandan, també es va cridar Apósitus, Non Trubada o Encoberta, abans de rebre el nom del Sant. Hi havia una relació simbòlica entre Jasconius, l'illa balena o la balena illa, i una insula difícil de trobar, de fixar geogràficament. En el mateix Diari de Cristòfor Colom escriu el Almirall juraban muchos hombres honrados...que cada año vian tierra al Oueste de las Canarias, que es al Poniente; y otros tantos de la Gomera afirmaban otro tanto con juramento.

El descobriment del Nou Continent va desviar l'atenció cap a noves terres, encara que no van fer desaparèixer els mites de les illes de Brasil, Antilia, Sant Brandan o la de les Set Ciutats. Que no hagin estat descobertes no significava que no existissin. És més, es podia justificar amb l'argument que estaven encantades: quan s'intentava l'aproximació desapareixien, com Sant Brandan, en un anell de boira.

I tot i no poder ubicar-les en els mapes dels cartògrafs les van seguir incloent en cartes i portolans ... fins al mateix segle XIX. A la cantonada superior esquerra del famós mapa de Piri Reis, redescobert al Palau Topkapi d’Istanbul el 1929, està dibuixada, ni més ni menys que Jasconius, amb els monjos de Sant Brandan fent la foguera en el seu llom. L'illa apareixia en cartografies anteriors: el Mapamundi de Jacques Vitry, del segle XIII, en el planisferi de Hereford amb la llegenda: Illa Perduda, Sant Brandan la va descobrir però ningú l'ha trobat des de llavors, al Mapamundi de Fra Mauro de 1457. Durant el segle XVI el Theatrum Orbis Terrarum de Ortelius, el Speculum Orbis Terrae o l'Atles Cosmographicae de Mercator la situen per sobre del paral·lel 50, centrada en l'Atlàntic. Al Mapa del Nord-oest d'Àfrica de Guillermo Delisle, de 1707, la situa a l'oest de El Hierro amb la cita: En ce parage quelques auteurs ont placé la fabouleuse Isle de St. Borondon.


El tractat hispano-lusità d’Évora, signat el 4 juny 1519 va cedir a la Corona de Castella el dret a la conquesta de les Illes Canàries citant entre elles a la Non Trobada o Encoberta. A finals del XVI, l'enginyer militar de Felip II, Leonardo Torriani, és encara més audaç, gosant pronosticar les dimensions i posició de l'illa ... sense èxit aparent, però citant que l'any 1569 il dottor Pietro Hortiz, inquisitore di Canarias, fece informazione che un certo Marco Verde di Tenerife, venendo insieme con molt’altri da Barbaria...capitó a una isola differente di tutte l’altre che si sanno; dalla quale alla bocca d’un fiume ancorarono su la sera, perciochè, non conoscendo la terra, non osarono a disbarcare.

Fra Juan de Abreu Galindo en la seva Historia de la Conquista de las Siete Islas de Canarias, publicada a principis del segle XVI, assenyala la seva possible ubicació i descriu el seu aspecte: esta isla que es la octava y final, a lo que se puede colegir del viso y sus apariencias, parece estar a 10 grados y 10 minutos de longitud, y en 29 grados y 30 minutos de latitud...siempre de un tamaño y mayor mucho que la isla del Hierro...porque hace esta isla en medio una ensilladura, y en cada un lado tiene una montaña...de la cual apariencia uniforme se colige ser tierra, y no celajes de la isla del Hierro, según me certifiqué de personas fidedignas, que la han visto muchas veces.

Entre els segles XVI al XVIII s'organitzaran expedicions amb l'objectiu confés de descobrir-la: Fernando de Viseu, Hernando de Troia i Francisco Álvarez. Els seguirien Fernando de Villalobos, governador militar de La Palma, Gaspar Pérez de Acosta, el Capità General de Canàries Juan Mur i Aguirre, en 1732 Gaspar Domínguez...no van trobar més que boira.

Només alguns vaixells la ensopegaven casualment, com uns navegants gals que el 1560 van deixar-hi una carta, algunes monedes i van erigir una creu. Deu anys més tard un mariner veí de Setúbal, anomenat Pero Velo va afirmar davant Hernán Pérez de Grau, regent de l'Audiència Reial de les Illes de Canària, que en el viatge de tornada del Brasil, una tempesta els va portar fins a aquesta illa, entre les Canàries occidentals que no era cap de les tres. La va descriure abundant en arbreda i amb dues muntanyes separades per una gran vall, que saltó en tierra con otros de su compañía…se anubló la tierra con gran cerrazón y viento, que la gente que había quedado en el navío daban voces, que garraba el navío, que le cumplió embarcarse en el batel e ir a la carabela; y que en breve tiempo perdió la tierra de vista; y, que aplacada la refriega, tornó sobre la tierra, y por mucho que hizo no pudo tomarla ni la vió más; y allí quedaron los dos compañeros, que no supo de ellos.

El mateix Joseph de Vieira y Clavijo en les seves Noticias de la Historia General de las Islas Canarias imprès el 1772, enumera les possibles dimensions de l'illa, que distaria unes 40 llegües de La Palma. Vieira y Clavijo creia que podria mesurar 87 llegües de llarg per 28 d'ample, i va reproduir la silueta del dibuix fet per un franciscà a La Gomera el 1759. Clavijo opinava que si se ha de creer todavía existente el Paraíso terrenal en un sitio Inaccesible por voluntad Divina ¿qué otro mejor país para este efecto que la Isla de San-Borondon, que además de ser una de las Afortunadas, tiene la propiedad de presentarse a los ojos, y de huirse de entre las manos? Finalment suggereix, citant veus crítiques, que el misteri de les aparicions i desaparicions de l'illa es deu al fenomen dels celatges. Encara que també es pregunta ¿Cómo desde la cumbre del elevado Pico de Tenerife (que comprende más de 70 leguas de mar) o de sus faldas, jamás se ha divisado tal Isla ni clara ni nebulosa?


El 1958 el diari ABC en la seva edició per a Canàries, publicava en portada les fotografies preses per Manuel Rodríguez Quintero, veí de l'illa de La Palma, des de la població de Llanos de Aridane, a la mateixa illa. En elles s'aprecien els dos cims muntanyencs separats per una vall descrits en anteriors ocasions. I encara avui dia hi ha passatgers, que entre els trajectes aeris entre les illes, creuen reconèixer alguna que no és cap de les que figuren en els mapes, o potser només siguin nous celatges o acumulacions de núvols o una refracció a l'atmosfera.
Al sud d'Irlanda, bàsicament a la península de Dingle i les seves rodalies ha quedat el record del sant navegant. Després de la petita península dels Magharees està Brandon Bay, i al final d'aquesta el cap de Brandon Point, endinsant-se al mar i ocultant després està Brandon Creek, el petit i estret port natural d'on se suposa van partir els monjos en el seu llarg periple nàutic. I sobre tots ells Cnoc Bréannain, la Muntanya de Brandon, amb els seus 952 metres d'altura és la segona d'Irlanda. Allà, cada últim diumenge del mes de juliol, seguint les petites creus blanques que assenyalen el camí, es fa un pelegrinatge fins al cim. La ruta que fan els peregrins es coneix com Cosán na Naomh, la ruta del Sant, entre Cill Mhic a Domhnaigh i Sáipéilín Bréanainn, l'Oratori de Sant Brandan dalt la muntanya.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos