Mars del Sud

2015-04-19 12:18

Ja fa uns quants anys, i comencen a ser uns quants, entre la dècada dels seixanta i principis de la dels setanta, la llavors Editorial Bruguera publicava un parell de col·leccions d'aventures. Uns llibres de tapa dura que intercalaven amb el text una versió il·lustrada de la novel·la. Al llom quatre o cinc vinyetes amb els retrats dels protagonistes. Crec que es deien Colección Historias Selección. L'altra era Joyas Literarias Juveniles, i en format d'historieta adaptaven novel·les clàssiques d'aventures. Abundaven els títols de Juli Verne, Stevenson, Salgari, Karl May, Charles Dickens, Herman Melville, Daniel Defoe...


Recordo que m'entusiasmava amb moltes d'elles. Tot just tenia deu anys. Les llegia una i altra vegada. D'una, Contes dels Mars del Sud de Robert Louis Stevenson, em vaig quedar amb la fixació d'un nom: Papeete. No sabia com pronunciar-lo. Crec que des de llavors em fascinen alguns llocs que no conec simplement per la sonoritat del topònim. He arribat a visitar alguns pura i simplement per aquesta raó. En el cas de Papeete, també em fascinava la història i els ambients recreats per Stevenson. En aquesta època encara no havia llegit els relats de Joseph Conrad ni els de Jack London, el que hauria d'augmentar la meva curiositat.

Fins el 17 de juny de 1767, els clans polinesis que habitaven en el que avui en dia són les Illes de la Societat haurien d'haver viscut raonablement bé. Aquest dia va començar la fi dels bons temps. El tinent de la marina britànica Samuel Wallis va recalar a la badia de Matavai, a Tahití. Wallis renombrà l'illa com Illa del Rei Jordi. Menys d'un any més tard, Louis Antoine de Bouganville el canviaria pel de Nouvelle-Cythère, alguna cosa més afortunat i que inspiraria a Jean Jacques Rousseau per la seva obra Emili, o de l'Educació. Les visites de personatges cèlebres no deixaven de succeir-se. El capità James Cook passaria aquí tres mesos l'any següent, per observar el trànsit de Venus davant del Sol. L'illa havia de ser encara un paradís quan el 26 octubre 1788 va desembarcar William Bligh, famós capità de la Bounty, a qui Christian Fletcher i bona part de la tripulació se li va amotinar. El succés generaria amb el pas del temps novel·les i llargmetratges. A partir de 1790 Tahití es va convertir en escala d'obligat pas per als baleners. Entre aquests i els missioners de la London Missionary Society que van desembarcar del Duff el 5 de març de 1797, el paradís va començar a declinar.


Passat un segle les illes ja eren formalment una colònia francesa quan, fastiguejat de la metròpoli, Paul Gauguin va arribar a Papeete per primera vegada. La seva primera estada es va perllongar només durant un any en el qual no va parar de retratar figures femenines inspirat en la seva model Tehura. Malalt, va demanar ser repatriat a França. Però va tornar, i va tornar per quedar-se definitivament. En la seva segona etapa a les illes va començar a escriure un manuscrit autobiogràfic en el qual intercala aquarel·les i fotografies. Gauguin escriu: un perfum barrejat, meitat animal, meitat vegetal, emanava d'elles, el perfum de la seva sang i de les gardènies (tiara), que totes portaven en els seus cabells. El diari es va titular Noa Noa. Noa significa perfum. Noa Noa ha de ser una fragància extraordinària. Gauguin va abandonar Tahití. El 1901 es va traslladar a Hiva Oa, a les Marqueses, on va esgotar la seva existència.

Trenta anys havien transcorregut de les meves lectures d'infantesa quan aterrava a l'aeroport de Faa'a. El vol arriba aviat, molt aviat. A més, volant des Auckland, a Nova Zelanda, s'arriba a Tahití un dia abans de la partida. Efectes de creuar la línia de canvi de dia d'oest a est. Així vaig sortir en dimecres i vaig arribar un dimarts. Desorienta una mica.

Papeete tenia ja poc a veure amb els texts de Stevenson, Conrad o London. És una petita ciutat que llangueix en si mateixa. On el poc interessant que té rau en el seu mercat, la llibreria i les terrasses del Trois Brasseurs i del Retro al boulevard Pomare, davant del mar.

Moorea, l'illa bessona de Tahití, dista menys de vint quilòmetres d'aquesta. Si s’és amant de la platja o es practica el submarinisme és un lloc fantàstic. Si no és així, hi ha poca cosa a fer o a veure. Un parell de maraes, antics llocs de culte a l'aire lliure, on s'adorava als déus i es celebraven els naixements o els òbits. Moorea, el llangardaix groc, es recorre amb facilitat, en poc menys d'un parell d'hores es circumval·len amb calma els seixanta quilòmetres que té la carretera perifèrica.

Des del Belvedere, gairebé al centre de l'illa, hi ha una de les millors vistes de Polinèsia. Les seves dues badies, Opunohu, a l'esquerra i Cook, a la dreta, estan separades per la muntanya Rotui. Per sobre d'elles interminables camps de pinyes. Al fons el rompent de l'escull separa els diferents tons de blau del mar.

Com no m'agrada cremar-me la pell a la platja vaig fer amistat amb un gat. Havia de tenir pocs mesos, en qualsevol cas menys d'un any. No li vaig posar nom. Li vaig dir gat, com Holy Golightly va fer amb el seu en Esmorzar amb Diamants. Amb ell anava a contemplar les postes de sol a la platja de Hauru. Unes postes de sol increïblement lentes que es deixaven assaborir en els càlids reflexos vermellosos projectats sobre l'oceà.

El retorn a Auckland és terrible, i la sensació de pèrdua de temps enorme. En creuar la línia de canvi de dia en sentit invers es passa directament de divendres a diumenge sense previ avís. I el següent ja és dilluns.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos