Miniatures Turques

2015-07-16 11:13

Cinc pescadors curiosament indumentats amb túniques de colors variats i turbants emplomallats recullen les xarxes prop de la costa. Ha de ser primavera perquè al costat dels xiprers creixen violetes, margarides i liles. La pesca ha estat abundant i no triguen a aparèixer gavines intentant atrapar al vol alguna presa que intenti escapar de la xarxa. Sobre una vegetació similar, al costat d'una tenda, un harem complimenta a un noble. Dues dones toquen el llaüt per les seves orelles mentre altres li ofereixen cafè. Un altre harem gaudeix d'un càlid bany en un perfumat hammam.


Com aquestes anava passant, una per una, pàgines il·lustrades altre temps unides a algun llibre avui desmembrat. Pàgines interminables a quina més bonica, decorades amb fines tintes planes i pans d'or. Delicadament perfilades. Plenes de cal·ligrafies pacientment traçades a mà. Pàgines que lliscaven davant els meus ulls mentre canviaven entre les meves mans en la penombra del fons del comerç, una fosca botiga a Divanyolu Caddesi, al barri de Sultanahmet en la Istanbul que va ser centre del món en diverses ocasions. La primera d'elles quan Constantí el Gran la va convertir en la nova Roma i va deixar de ser la insignificant Bizanci, l'antiga polis grega. Prop dels palaus del Serrallo i dels temples que eleven les seves cúpules i els seus minarets cap al cel hi ha la Hagia Sofia que va ordenar construir Constantí quan va canviar el nom de la ciutat pel seu propi i que Mehmet el Conqueridor va reconvertir en mesquita després de capturar la ciutat el 1453. O els de Sultan Hamet Camii, la cèlebre mesquita blava que va voler rivalitzar en nombre de minarets amb els oratoris dels Sants Llocs.

No és comú en la cultura islàmica la il·lustració figurativa ni la representació humana. En la cristiana Constantinoble va estar a punt de succeir el mateix després de les insurreccions iconoclastes. En l'art islàmic aquesta absència figurativa es va substituir pel vehicle de la paraula: l'escriptura. L'alfabet àrab pren volum i la cal·ligrafia ornamental desenvolupa aspectes pictòrics que, de vegades al costat de motius geomètrics i vegetals, conforma bells Bismillah zoomorfs o oracions interminables que construeixen perfils de disseny gairebé impossible.


No obstant això, a l'est de l'orbe musulmà, hi havia una desenvolupada tradició pictòrica que emprava la representació de persones i animals. Els seus orígens daten ja dels temps de l'anomenada escola de Samarcanda, on dels seus tallers sortien il·lustracions fetes sobre fusta, paper o pells. Els seus hereus van ser els turcs selèucides d'Anatòlia, allà entre els segles XI i XIII. A l'edat mitjana es van crear meravelloses obres narratives acompanyades de riques il·lustracions, com el Maqāmat d'Al-Qasim Ibn-elī al-Hariri, enquadernat a Bagdad el 1236. O fins i tot de mapes que estan a mig camí entre la cartografia i el paisatgisme preciosista, com el d’Istanbul i Gàlata del pintor Matrâki, datat el 1536.

El nucli dels mestres de la miniatura il·lustrada es va forjar en l'Imperi safàvida persa on la dinastia Safawi, particularment bibliòfila, continuaria la brillant tradició artística dels descendents de Tamerlán, a Herat. Inicialment les composicions estaven ideades exclusivament per il·lustrar els manuscrits. A Pèrsia l'elaboració d'un llibre era un art complex i complet, des de la fabricació artesanal del paper a la imprimació dels continguts, fins a la pròpia enquadernació. Ho demostren algunes de les il·lustracions de la biblioteca de Tabriz.

Rere la Sublim Porta, el sultà Mehmet II va emprar en la seva cort a miniaturistes, que al palau de Topkapi, allà on en ombrívols salons es complimentava el desig propi i la indiferència aliena, van establir un taller i acadèmia: Nakkashane-i Rum. Aquests també van fer els retrats dels propis sultans turcs, imatges de batalles èpiques i escenes de la vida palatina al Serrallo d'Istanbul. A aquests s'afegirien els de l'escola persa: Nakkashane-i Irani. Els primers es van especialitzar en treballs documentals en els què narraven les biografies dels seus dirigents, amb els seus corresponents retrats i fets històrics esdevinguts durant els seus mandats. Aquests treballs es coneixen com Shehinshahname, vides públiques i privades dels líders. Completat el 1579 Kiyafet al Insaniye fil Gemaail al Osmaniye és el títol d'un gran llibre en el qual Seyyid Lockman glossa la vida dels sobirans turcs. El mestre Nakkaş Osman es va encarregar de la dotzena de retrats que el il·lustren. L'escola persa preferia concentrar-se en treballs poètics.


Sota els regnats de Solimán el Magnífic i de Selim II, al segle XVI, ja hi havia una trentena de reconeguts mestres que van portar la miniatura otomana a la seva època daurada. El mestre Matrakçi Nasuh va desenvolupar el gènere topogràfic on es representaven paisatges urbans desproveïts completament de personatges, on es retraten els carrers i les muralles que van defensar el Corn d'Or, o l'estret Boğaziçi, el Bòsfor que uneix les aigües del Mar de Màrmara amb Karadeniz, el Mar Negre.

Al XVII ja eren més d'un miler els artistes que treballaven per a un centenar de tallers. Els treballs no eren elaborats generalment per una sola persona. Les miniatures es treballaven en equip com ho poden fer avui en dia uns estudis de dibuixos animats. Un pintor desenvolupava l'escena principal i el seu disseny. Posteriorment els aprenents traçaven els contorns i el farciment de pintures planes en escenes que no tenen perspectiva, finalment s'aplicava un acabat de clara d'ou, midó, carbonat de plom, goma i sal d'amoníac.

La miniatura va arribar a ser popular entre els habitants d'Istanbul que sol·licitaven per encàrrec pintures als artistes que treballaven al Gran Basar, el cobert laberint de comerços.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos