Seguint el Riu Avon (més o menys)

2014-02-18 11:06

En gal·lès Avon significa riu. Així que rius anomenats Riu n’hi ha més d'un en el sud-oest de Gran Bretanya. En un d'ells, conegut com Upper Avon o Avon de Warwickshire es troba Stratford-upon-Avon, la ciutat on va néixer i es va criar el més famós dels bards britànics, William Shakespeare.


Un altre Avon, el Baix Avon o Avon de Bristol, travessa l'antiga Aquae Sulis, nom que van donar els romans a l'actual ciutat de Bath, on hi ha els banys termals ben conservats del nord d'Europa. Abans de l'arribada dels romans la llegenda explica que un príncep, de nom Bladud, fill de Ludhudibras, va curar de lepra en aquestes aigües. Més d'un milió de litres afloren diàriament a 46 graus. Els romans, que van ocupar la zona a l’any 43 abans de Crist, van desenvolupar l'espectacular complex arquitectònic de la Gran Terma. També es diu de Bath que va ser aquí on el rei Artur va guanyar als saxons en la batalla de Mons Badonicus. Pulteney bridge és el bell pont que creua el corresponent riu Avon a la localitat. Va ser dissenyat per Robert Adams el 1773, després d'haver visitat Itàlia, on es va inspirar en els ponts de Rialto a Venècia i el Ponte Vecchio a Florència.

El curs del Avon, el Avon de Hampshire, també discorre plàcidament pels comtats de Wiltshire i Dorset. Al Wiltshire està la petita, tranquil·la i agradable població d’Amesbury, a prop de les famoses pedres de Stonehenge a la cruïlla de les carreteres A303 i A344. Datats entre els anys 3000 i 1600 abans de Crist, els blocs petris estan alineats amb la trajectòria dels solsticis d'estiu i hivern. Algunes de les seves pedres, els blocs blaus que arriben a pesar cinc tones van ser transportades des dels distants turons Preseli, a uns 240 quilòmetres, a l'oest de Gal·les. L’existència del monument ja va ser descrita al segle XII per Henry de Huntington a History of the English People, de 1130 i per Geoffrey of Monmouth a la seva Història Regum Britanniae sis anys més tard. Monmouth suggereix que Stonehenge va ser construït en memòria d'una històrica batalla lliurada entre britànics i saxons. Ja el 1883 el lloc va ser declarat monument i protegit per la Ancient Monuments Act

Winchester Cathedral
You're bringing me down
You stood and you watched as
My baby left town

You could have done something
But you didn't try
You didn't do nothing
You let her walk by

Són les primeres estrofes d'una cançó de Geoff Stephens i interpretada per The New Vodeville Band que va triomfar a mitjans dels anys seixanta. Una de les seves versions més afortunades va ser la de Petula Clark el 1967. Qualsevol amb nocions d'antropologia musical la recordarà fàcilment amb només sentir les primeres notes. El que és increïble és que algú visiti Winchester únicament a causa de la cançó. Bé, això és el que vaig fer. I francament, em va impressionar notablement més la catedral de la veïna Salisbury, travessada per l'últim riu Avon. Allà es conserva un dels quatre exemplars originals de la Magna Carta Libertatum de 1215 sancionada pel rei Juan Sense Terra.


Marmòriament assegut al costat de la catedral d'Exeter, Richard Hooker contempla als xavals que van al parc a espectacles de titelles. Irònicament el teòleg Hooker dóna l'esquena a la basílica, mirant cap a la cantonada de la plaça. La catedral de Saint Peter acull una de les biblioteques més antigues d'Anglaterra. Ja fa gairebé un mil·lenni que Leofric, primer bisbe de la diòcesi va aportar la seva personal, i particularment àmplia per a l'època, col·lecció de manuscrits. Aquí s'hi conserva The Exeter Book, la més extensa col·lecció de poesia britànica, copiada entre els anys 965 i 975. Un incunable escrit en anglès antic que només té parangó en Beowulf, Junus Manuscript i el Vercelli Book. A prop de la catedral, The House that Moved, la "casa que es va moure" resisteix a la seva cantonada. L'edifici d'estil Tudor del segle XIV es va guanyar el seu nom el 1961 quan va ser desplaçada uns setanta metres des de Frog fins West al llarg d'Edmund street mitjançant rails per permetre el pas d'un nou carrer.

Un estel va creuar Anglaterra l'any 975. A aquest li va seguir una fam, i a més va anunciar la coronació d'un nou rei: Eduard el Màrtir. El cometa no va haver de ser molt important. Eduard va regnar només fins al 18 de març de 978, quan va ser assassinat per ordre de la seva madrastra AElfrida a Corfe Castle. Ni més ni menys que 904 anys havien passat quan un divendres dos de juny de 1882, a plena llum del dia, segurament sense el pas previ d'un cometa, de nou la sang va tenyir el sòl del castell. Però aquesta vegada va ser una disputa alcohòlica amb l'ajuda d'una pedra de 14 lliures la que va acabar amb la vida de Dennis Riley, de 35 anys d'edat i veí de la localitat de Torqay, assassinat per Henry Wright, després d'haver passat junts unes jornades de sana camaraderia etílica al Drax’s Arms, negoci del senyor Miller, a Warchan.

A dalt, a les superbes ruïnes, amb entrada de pagament, es pot passejar per l'escenari dels famosos crims, ja en els voltants de Bournemouth, la ciutat balneari al costat de la desembocadura del Avon de Hampshire.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos