Temples a la Jungla

2016-05-06 18:33

Des de la terrassa més alta, el sol del matí caldeja la superfície rugosa de les pètries campanes que cobreixen les estàtues dels Bodhisattva. Una rere l’altra en una successió que sembla interminable. De lluny el cim del mont Merapi fumeja per sobre els núvols que amaguen les seves faldilles. Sembla una majestuosa apsara, una nimfa celestial, suspesa en l'aire. Borobudur es desperta.


Tan aviat com s'obre l'accés alumnes d'escoles amb els seus corresponents mestres s'afanyen a desfilar pel passeig que condueix cap a les escalinates principals. És un dels monuments més visitats d'Indonèsia. No falten els turistes foranis però la majoria de visitants és gent del país.

Probablement el nom de Borobudur provingui de Vihara Buddha Uhr, el Monestir Budista de la Colina. Encara que per al viatger francès Robert Chauvelot, qui va visitar el lloc en els anys vint del segle passat la meravella de Java, el rival d'Angkor ( ) significa en javanès Mil Budes, tal com va deixar escrit a Les Illes Paradisíaques.

Borobudur, una de les grans meravelles del món, a uns quaranta quilòmetres a l'oest de Yogyakarta, és un enorme temple Mahayana disposat per recórrer, simbòlicament, un trajecte de progrés cap a la il·luminació pels tres nivells de la cosmogonia budista. Herència de la dinastia Sailendra que va governar Srivijaya al segle VIII, l'estructura es va construir a mitjan d’aquella centúria sobre un turó. Es puja a través de diversos nivells arquitectònics que sumen sis plataformes quadrades i tres de circulars. Cinquanta-cinc mil metres cúbics ocupats per dos milions de blocs de pedra donen forma a l'enorme estupa. La seva planta posseeix el perfil d'un gegantí mandala.

El primer dels nivells és el Kamadhatu, el del món del desig, constituït per la base i el perímetre que la subjecta. Per continuar accedint per les escalinates i creuant les balustrades vigilades per la fixa mirada dels lleons de pedra a Rupadhatu, el món de les formes concretat aquí per cinc terrasses d'altura minvant a cada pis, les parets de les quals sostenen milers de relleus. En tot Borobudur els baix relleus ocupen dos mil cinc cents metres quadrats de parets i façanes incloent-hi les que van quedar ocultes rere el reforç de la base. Retraten la vida quotidiana de l'antiga Java al segle VIII i gràcies a ells s'ha conegut la forma dels navilis, la composició d'una primitiva orquestra de gamelan i abundants escenes àuliques de la cort, del rei, la reina i els seus súbdits. De déus i deesses com Tara sostenint una flor de lotus i de nimfes celestials sorpreses en una conversa. Algunes d'aquestes últimes es van esculpir en la posi tribhanga, la postura ideal clàssica a l'antiga Índia que permet mostrar tota la seva bellesa, amb el coll, els malucs i els genolls arquejades sostenint el cos dret sobre una sola cama. No falten representacions de la vida de Buda abans que es convertís en el príncep Siddhartha.


El nivell superior correspon a Arupadhatu, l'oceà sense forma del Nirvana, al complet buit de la no existència de l'ésser. Són els tres pisos circulars superiors. En aquestes tres últimes plataformes setanta-dos petits estupes campaniformes permeten albirar les estàtues de Buda a l'interior de cada un d'ells. Envolten al gran estupa central que corona Borobudur a trenta-cinc metres del terra. En els nivells inferiors hi ha quatre-centes trenta dues estàtues més de Buda. A primera vista són totes aparentment iguals, però no és cert. Segons on estiguin situades canvien els gestos de les seves mans en funció dels cinc punts cardinals: nord, sud, est, oest i zenit, aquest últim representat per la plataforma superior. Cadascuna de les posicions de la mà dites mudras simbolitzen una actitud: caritat, meditació, intrepidesa o raó.

En la distància Prambanan tot just està a mig centenar de quilòmetres a l'est de Borobudur. En el temps probablement al voltant de mig segle. El que va marcar la diferència i la rivalitat entre la dinastia budista Sailendra del regne de Srivijaya i la hinduista Sanjaya, que al centre de Java va formar el regne de Mataram després de la derrota militar del rei Balaputra pel monarca Rakai Pikatan. Aquest últim ordenaria aixecar el conjunt de temples a la plana de Prambanan, on a més es concentra el major nombre de santuaris hinduistes a tot Indonèsia.

El complex principal de Prambanan està dedicat a Trimurti, la trinitat hinduista formada per Brahma, Vishnu i Shiva. Originalment dos-cents quaranta temples s'aixecaven al complex, d'ells la majoria eren menors i estaven alineats en quatre fileres concèntriques al nucli. De la mateixa manera que a Borobudur el temple en el seu conjunt és un model simbòlic de la cosmogonia hinduista representada en tres plans: Bhurloka, Bhuvarloka i Svarloka que corresponen als tres nivells del budisme en l'evolució cap al Nirvana.


Al centre, l'estilitzat Candi Siva Mahadeva és la major construcció, arriba gairebé a una cinquantena de metres d'alçada. A l’interior, a la cambra principal, una estàtua de Shiva Mahadeva de tres metres d'alçada destaca entre les ombres. L'acompanyen en les estances veïnes Agastya, encarnació de Shiva com diví mestre; Ganesh, el seu fill amb cap d'elefant i Durga, la seva consort, matant un dimoni encarnat en un toro. A l'exterior, envolten el temple quaranta-dos escenes del Ramayana, en les què es narra el segrest de Sita, esposa de Rama i l'ajuda que presten Hanuman i Sugriwa per rescatar-la. A banda i banda hi ha dos temples annexos. Al nord un dedicat a Vishnu amb noves escenes del Ramayana i una estàtua de Brahma amb quatre caps. Al sud els relleus de Candi Brahma expliquen la història de Krishna, heroi del Mahabharata.

El temple principal i per extensió tot el complex també es coneix com Candi Rara Jonggrang, el temple de la prima donzella. Fa referència a la llegenda existent sobre la construcció del temple, en què la princesa Rara Jonggrang va ser convertida en pedra a l’intentar evitar contreure matrimoni amb el príncep Bandung Bondowoso a qui es va imposar la condició de construir mil temples en una sola nit si realment volia merèixer-la. Ella va intentar enganyar-lo fent-li creure que despuntava l'alba quan només li quedava tot just només un per construir. Ell va perdre el tracte, però en venjança la va convertir en estàtua. Ara se l'associa amb la imatge de Durga al temple principal.

El declivi dels regnes hindús a Java es va iniciar probablement per una erupció del Merapi a principis del segle X que va allunyar el centre del poder cap a l'est i provocant l’abandonament del culte a Borobudur i Prambanan. Posteriorment arribaria l'Islam. L'abandó i el pas del temps van propiciar que la jungla i l'oblit s'apoderés d'ells, fins que el 1814 Sir Stamford Raffles, aleshores governador en el breu període, 1811-1815, en què l'illa va ser administrada per Anglaterra, va tenir notícia de la seva existència. Represa l'administració holandesa es van començar a netejar i desenterrar els vells temples de la Java hinduista. Per 1835 Borobudur ja estava completament desbrossat. La primera fotografia la va prendre el 1873 un gravador flamenc de Bruges, Isidorus van Kinsberger. La rehabilitació de Prambanan es va prendre més temps, de fet els preparatius no van començar fins a 1918 i no es va realitzar cap treball fins a 1937, per acabar una primera fase el 1953.

Actualment, al marge de les visites turístiques, els temples encara són objecte de peregrinació. Borobudur al maig, quan es commemora el Vesak, l'aniversari del naixement i transit de Buda cap al Nirvana. Coincideix sempre amb la lluna plena que il·lumina aquesta plana javanesa, ara que han deixat d'estar ocults sota la jungla.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies