Tro Breizh

2013-08-25 11:09

Tro Breizh no significa res més que: a través de Bretanya. En bretó és clar. En els temps en què van arrencar les peregrinacions el recorregut entre les ciutats que acullen la història dels Set Sants Fundadors de Bretanya va facilitar als creients bretons sense mitjans per llargs viatges l'accés a l'oració davant una venerable, i més propera, relíquia.

La Bretanya francesa ja havia estat ocupada per tribus d'origen celta en temps del domini de Roma. Integrats en la cultura romana havien canviat la seva antiga llengua pel llatí fins que va caure l'Imperi. Les invasions bàrbares, principalment saxones, arribades a la Bretanya insular, van empènyer un moviment migratori cap al continent. La llengua cèltica va retornar a la península bretona i fins l'actual Normandia.


Amb els emigrants van creuar Mor Breizh, el Canal de la Mànega, els anomenats Sants Fundadors, que fossin probablement antics caps tribals de la Dumnonia i el sud-oest anglès, degudament transfigurats en mite en la versió cristianitzada. En alguns casos com el de Saint Pol de Léon, Paulus Aurelianus, formaven part de l'aristocràcia britano-romana. Els altres sis sants fundadors van ser Saint Tugdual, Saint Brieuc, Saint Malo, Saint Samson de Dol, Saint Patern i Saint Corentin. Als set els van correspondre les primeres diòcesis bretones que conservarien si fa no fa el mateix territori fins a la creació dels departaments durant la revolució francesa.

A l'edat mitjana es va iniciar la pràctica de les peregrinacions. La confrontació continuada amb els diferents dominis musulmans va afavorir l'exaltació fervorosa dels mites fundacionals del cristianisme. A Jerusalem durant els llargs anys de les Croades per pregar sobre la tomba de Jesucrist. Després al camí dels estels sobre la renovada tomba de l'apòstol a Santiago de Compostel·la. Sant Pere a la nova capital del cristianisme, Roma. Venècia tampoc renunciaria a albergar les relíquies d'un altre apòstol, Sant Marc en aquest cas, com a discurs que justifiqués la pròpia existència de la República. A Bretanya la peregrinació havia de recórrer les seus dels Set Sants Fundadors. Tro Breizh, va ser rellançada el 1994, en part com a reclam turístic, per l'associació Les Chemins de Tro Breizh, i, fins i tot s'ha normalitzat el recorregut limitant, si així es desitja, a una seu o un sant per any. Una peregrinació a terminis.

La primera parada és a Vannes, la Darioritum romana, al departament de Morbihan, on s’anomenava a Saint Patern, Patern l'Ancien, per distingir-lo del bisbe Patern d'Avranches. D'ell s'explica que hauria fundat un monestir a Gal·les, Llanbadarn Fawr, i que hauria pelegrinat a Jerusalem on va rebre la consagració episcopal. També que, Caradoc, o Cardok, un dels cavallers de la taula rodona d'Artur, va ser qui acompanyaria al sant fins a Vannes. Les relíquies es conserven a l'església que porta el seu nom al barri homònim, destruïda al segle X pels normands, va ser reconstruïda posteriorment al segle XVIII per l'arquitecte local Olivier Delourme. A Saint Paterne se'l representa sovint portant una església a les mans, d'una banda en relació al fet que fundés diversos monestirs i que bategés a multitud de nous creients, però també està vinculat a la història en què un príncep li va confiar un tresor en una caixa semblant. Al cap d'un temps quan li va reclamar el cofre i el sant li va tornar només hi havia sorra i pedres. Patern va adduir que ell mai havia obert la caixa. Es va sotmetre a un judici diví pel qual havia de submergir el braç en oli bullint. Com el va treure intacte, sense cremada alguna se’l va considerar innocent.

El religiós Dom Plaine va escriure al segle XIII la Vita de Saint Corentin, on recull els miracles atribuïts al sant fundador, relata que va ser eremita a Ménez-Hom, al peu de les Muntanyes Negres, a Finistère i allà se li atribueix el miracle del peix del qual s'alimentava arrencant-li un tros de carn. En lloc de morir, el peix es regenerava cada dia. Corentin hauria donat de menjar també d'aquesta manera al rei de Cornualla Gradlon el Gran, qui en agraïment li va demanar que s'ocupés de la nova diòcesi de Quimper. El miracle del peix és probablement una metàfora sobre l'eucaristia i la simbologia paleocristiana. Icthus, ΙΧΘΥΣ, peix en grec, és un acrònim de Iesous Christos Theou Yios Sóter, Jesucrist, Fill de Déu, Salvador. El peix era el símbol de reconeixement entre els primers cristians. El sant seria enterrat a la Catedral de Saint Corentin a Quimper, la més alta de tota Bretanya, edificada sobre un antic santuari romà.

La tercera etapa de Tro Breizh porta fins a la població de Saint Pol de Léon, al nord de Finistère, on un os del braç, relíquia de Saint Pol Aurelien, espera al pelegrí a la catedral que porta el seu nom. De Saint Pol es diu que, originari del País de Gal·les, hauria predicat els evangelis a la cort del llegendari rei Mark, a la Bretanya insular, i que en la Île de Batz, prop de la Bretanya continental, hauria matat un drac. Lloable i estesa afició de l'alt edat mitjana. Sant Pol seria bisbe de Castel-Paol, actualment Saint Pol de Léon. Després de les invasions normandes les seves restes van ser traslladades al monestir de Saint Florent, a Fleury-sur-Loire, on segles més tard, sobre 1570, serien destruïdes pels hugonots. A excepció de l'os del braç.

Tudgual, Tudwal, Tuzval, Tudal, Tual, o fins i tot Tudy són algunes de les variants de Saint Tugdual de Tréguier. Si és que tots van ser la mateixa persona. El ja esmentat Dom Plaine parla de les Trois Vies de Saint Tugdual, estudiades amb posterioritat per l'historiador Bernard Tanguy en Hagionomastique et histoire, Pabu Tugdual àlies Tudi et els orígens du Diocese de Cornouaille, suscitant la controvèrsia sobre la coincidència, o no, de les hagiografies. En tot cas, se suposa que el sant, nascut a Devon, va fundar un primer monestir a Ploumoguer abans de fer-se’n càrrec del de Tréguier, fundat pel seu oncle Saint Brieuc. És a Tréguier on la catedral, de factura gòtica amb elements conservats del romànic, porta el seu nom. Té un claustre preciós amb quaranta-vuit arcades des d'on s'aprecien les tres torres de la catedral.

Beatificat per haver domesticat uns llops, Saint Brieuc va ser deixeble de Saint German d'Auxerre al que acompanyarà per predicar a les costes de Armòrica. Després del monestir de Tréguier va fundar un altre en les proximitats de la desembocadura del riu Gouët. Amb el temps la zona es va poblar, rebent a la seva toponímia el nom del sant. Saint Brieuc es representa amb tres portamonedes i un llop als seus peus. Els portamonedes representen la seva generositat amb els necessitats. La Catedral de Saint Etienne, a la vila de Saint Brieuc, on es conserven algunes relíquies, és la cinquena etapa de Tro Breizh.

Maclou, MacLow, o Maclovius en la seva versió llatina, va néixer a Glemorgan, al sud de Gal·les. Seria el primer bisbe de Aleth, a l'actual Saint Servan, avui barri de la ciutat de Saint Malo. Saint Malo, el sant, hauria estat fillol i deixeble del llegendari Saint Brendan i fins i tot l'hauria acompanyat en els seus viatges a la recerca del paradís terrestre. Almenys això justificaria els set anys que va trigar a travessar el Canal de la Mànega. La difusió del seu culte a l'Edat Mitjana respon a la dispersió de les seves relíquies a causa de les invasions normandes. No hi ha rastre d'elles a la catedral de Saint Vincent a la ciutat marina que porta el nom del sant, Saint-Malo, van ser traslladades des de l'illa fins a l'església de Saint-Malo, a Dinan, el 22 d'abril de 1787.

L'última etapa d'aquest pelegrinatge circular es situa a la tranquil·la localitat de Dol de Bretagne, on a la seva catedral reposen les restes d'aquest setè sant fundador, qui va morir a la ciutat el 565. La seva existència real es certifica en les actes del Concili de París de 560. Saint Samson provenia de Gal·les, del monestir de Llantwit-Major. A la catedral hi ha un vitrall que representa el seu viatge fins a Bretanya, i un sarcòfag que un dia va ocupar ell en persona.

© J.L.Nicolas