Un Assaig Beatnik

2017-07-21 17:57

A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, acabada l'adolescència i sense comprendre el que va passar durant el servei militar, va arribar el moment de descobrir els primers llibres que es publicaven és aquesta part d'Europa d'una, aleshores, encara poc coneguda generació de rebels sense causa, que, també aquí, va llançar a alguns joves a la carretera.

El 1956 l'editorial californiana City Lights Books, amb seu al 261 de Columbus Avenue, San Francisco, publicava enmig d'un escàndol i entre acusacions d'obscenitat el llibre de poemes Howl, obra del poeta Allen Ginsberg. L'edició va ser segrestada per la policia, cosa que no va fer altra cosa que despertar l'interès per la publicació i donar-li una publicitat inesperada. Un cop guanyat el cas es van vendre en pocs dies seixanta mil exemplars. El poemari no era altra cosa que un manifest explícit del grup d'escriptors que serien coneguts com la beat generation, en una definició que pretenia barrejar les paraules beaten i beatitude. En aquest costat de l'Atlàntic, i particularment a la península, tot arribava més tard, entre deu i vint anys de mitjana. Howl, encertadament traduït com Aullido apareixeria traduït en castellà i publicat per Visor Libros el 1981. Anteriorment i d'una manera prou discreta, l'editorial barcelonina Luis de Caralt havia llançat al maig de 1971 l'opera prima de Jack Kerouac, La Ciudad i el Campo, apareguda a Estats Units el 1950. Al 1977 Alberto Corazón, a la col·lecció Visor de Poesía, va publicar a Madrid l'antologia seleccionada per Margaret Randall el 1969, en la qual va incloure textos de Ginsberg, Kerouac, Lawrence Ferlinghetti, Gregory Corso, Leroy Jones , Philip Lamantia, Peter Orlowsky, Philip Whalen, John Wieners, Barbara Moraff, Diane di Prima, Jack Spiecer, Michael McClure i Gary Snyder, poetes menys coneguts però vinculats a la mateixa generació.

Illes Canàries, 1980. Estàvem ocupats intentant oblidar que no existíem i ens entossudíem a fons particularment a la barra de la llar del soldat, on per una cinquena part del sou de reclutes es servia un litre de cola barrejada amb whisky barat. Era poc per oblidar però massa per tan minso salari. En les estones lliures d'arrestos o de ressaques baixàvem a la ciutat, a Santa Cruz de Tenerife. Això significava estar lluny, lluny de tot i de tots, així que era necessari crear universos particulars, mons paral·lels amb els quals omplir la inexistència, l'oblit propi. Però tenia les seves avantatges. Santa Cruz era una ciutat agradable amb un clima excel·lent. Berbelito, el Vallecas, el Taquilles - tothom tenia un mot, un alter ego sovint involuntàriament - coneixien bé tot el que es movia entre la plaça de la Candelaria i la rambla Pulido, particularment els edificis de Capitania, Govern Militar i la caserna d'Artilleria. Però millor encara el Strelitzia, el Snuupy, el Tamara i antres que ni tan sols llavors tenien nom i d'altres que ja no recordo. Dels esmentats el segon encara existeix al mateix lloc i sembla que no hi hagi passat el temps, l'últim simplement ha canviat de nom.

Ens obligaven a desaprofitar la vida establint connexions telefòniques entre desconeguts, gent que no ens importava i a qui nosaltres encara els importàvem menys, amb màquines infernals de les que si se’n conserva alguna ha de formar part de la col·lecció d'algun museu. Els breus moments de llibertat estaven curiosament vinculats a noms de militars. La sortida de Capitania donava a la plaça Weyler, per Valeriano Weyler i Nicolau, artífex de l'edifici de Capitania i de la mort de milers de cubans un any abans de la independència de l'illa, Cuba. Però, al marge de la dedicatòria, l'espai és agradable, allà arriba, des del port, el comercial carrer Castillo, i després continua la rambla de Pulido, en la qual freqüentàvem algunes llibreries, la majoria actualment desaparegudes.

Una tarda de maig van aparèixer a Santa Cruz un parell d'amics. Venien de Las Palmas, un altre bon destí. Ens vam trobar a Weyler i després de les pertinents cerveses parlarem de literatura i d'algun descobriment que havien fet recentment, un tal Kerouac i un tal Ginsberg que escrivien coses com "Someday you'll be lying / there in a nice trance / and suddenly a hot / soapy brush will be / applied to your face / - It’ll be unwellcome / - someday the / undertaker will shave you". (Un dia estaràs estirat / allà en un deliciós tràngol / i de sobte una calenta / brotxa ensabonada et serà / aplicada a la cara / - t’ho prendràs malament / - un dia el / empleat de la funerària t'afaitarà.) Un dels volums que van portar amb ells eren els Poemas Dispersos de Kerouac, publicats en castellà per Alberto Corazón el 1980. Era una edició que encara estava calent, gairebé acabada de sortir al carrer. La publicació original en anglès era de 1971. En el pròleg Kerouac feia una definició de voluntats per les que estaven desenvolupant una "new-old Zen Lunacy poetry, writing whatever comes into your head as it comes, ( ) I could say lots more but aint got time or sense” (nova-vella poesia llunàtica zen, escrita tal com entra al cap segons va venint. ( ) Podria dir munts de coses més però no tinc temps ni ganes). Gairebé un manifest punk avançat a la seva època. En el mateix volum hi ha una selecció de haikus occidentals, una adaptació de la poètica japonesa a les necessitats creatives de Kerouac que pot fer interpretacions com aquesta: "Missing a kick / at the icebox door / It closed anyway." (Fallant la puntada / a la porta de la nevera / Tancada en qualsevol cas.)

A la llibreria de la rambla Pulido vaig trobar el llibre i també, de la mateixa editorial madrilenya els Sandwiches de Realidad de Ginsberg, ja editat el 1978, una selecció de poemes del poeta de New Jersey escrits entre 1953 i 1960, amb una onanista declaració de intencions al subtítol, Scribbled secret notebooks, and wild typewritten pages for yr own joy. (He tacat en secret aquests quaderns per a la pròpia satisfacció.) i amb referències als seus companys: una dedicatòria per a Corso i unes línies d'un dels poemes per Burroughs: “A naked lunch is natural to us / we can eat reality sandwiches / But allegories are so much lettuce / Don’t hide the madness." (Un menjar nus és natural per a nosaltres / nosaltres mengem entrepans de realitat / Però les al·legories no són més que enciam / no oculteu la bogeria.)

Vaig pensar que el jersei militar - ningú podria jurar que ho fos, passava inadvertit i era fàcil d'arremangar - era un bon complement per a uns texans i un bitllet del transbordador amb destinació a Las Palmas, així que vaig acompanyar als meus amics en la seva tornada. Del meu propi retorn hauria de preocupar-me més tard. Ja havia estat a Las Palmas uns mesos abans, concentrat a la caserna de les Rehoyas, a les Lomas Coloradas de la Isleta. Un infern de calor i d'activitats substancialment estúpides pròpies de militars. La segona arribada a la ciutat va estar immersa en la foscor de la nit i de records de la mateixa tonalitat. Un dels meus amics treballava en un bar i tenia llogat un pis petit, tot en els voltants del Parc de Santa Catalina, en alguna de carrers veïns, Tomás Miler, Joaquín Costa o Miguel Rosas, qui sap. Conservo alguns foscos records de l'apartament, unes cerveses i els Poemas Dispersos de Kerouac. La tornada a Santa Cruz va ser una odissea, vaig perdre el transbordador, vaig acabar trobant un vol i, a alguna hora intempestiva em vaig transmutar en militar canviant-me de roba en front l’aparador d'alguna botiga al carrer Castillo.

A l'octubre ens van fer fora, a alguns més tard que a altres, ens van tornar una cartilla blanca i una mena de llibertat condicional. Els dubtes i la incertesa ens van retenir a alguns a Santa Cruz. Durant l'últim any havíem viscut, quan era possible, en un pis del carrer Princesa Dacil, al barri de La Salud, i els darrers dies prop del Parc García Sanabria, una mica més elegant. Finalment Berbelito va tornar a Redondela, la pàtria de l'oli fraudulent, Taquilles a València, Vallecas a Vallecas i jo a Barcelona, ​​una ciutat en la qual tot i tots semblaven haver canviat. Potser vaig ser jo qui va canviar.

A finals d'octubre descobríem a William Seward Burroughs, l'abril de 1980 s’havia publicat Nova Express, al setembre Yonqui i un any més tard, el setembre del 81, havia aparegut la primera edició de El Almuerzo Desnudo. Totes a la col·lecció de butxaca Libro Amigo de l'extinta Editorial Bruguera. Era la introducció a la narrativa beat dins de la particular temàtica de l'escriptor de Sant Lluís. Burroughs abundava en un inframón al que s'havia condemnat ell mateix i en el què hi navegava bé, com si fos el barquer de la llacuna Estígia. Però no era un inframón desconegut. Amb els anys més d'un amic travessaria la llacuna de la mà de Caront. Nova Express era l'última entrega - als Estats Units -, aquí la primera, de la trilogia composta a més per The Soft Machine i The Ticket That Exploded. Nova Express explorava formes abstractes de literatura i tècniques aleatòries com el fold up i el cut in experimentades pel pintor i escriptor Brion Gysin amb les que el resultat, per al lector, podia arribar a ser atroçment incomprensible. Al desembre vaig trobar a la llibreria Leviatan El Feliz Aniversario de la Muerte de Gregory Corso, editat a la col·lecció Visor al 78.

Tot just algunes setmanes després, el 6 de gener del 82, un dia de Reis que va caure en dimecres aquell any, vaig anar amb un dels col·legues a l'estació, em quedaven uns diners en un abonament de tren així que vam agafar un exprés cap al nord, cap a Gijón. Anàvem a retrobar a companys del servei militar menys d'un any després d'haver-los perdut de vista. Arribats a la costa asturiana, vaig trucar al Guaje i hi vam compartir algunes cerveses amb alguns blues de John Mayal. Ens vam coure massa i em va costar localitzar la pensió on ens allotjàvem, estava sota d'una vorera porticada en algun lloc. Encara em sembla un miracle haver-la trobat. Vam continuar cap a San Cucao de Llanera, a mig camí entre Gijón i Oviedo, on trobaríem a un col·lega del meu col·lega. Ramón havia tornat uns mesos abans i ara s'encarregava d'anar a recollir llet amb una cisterna per algunes granges de la comarca. Un dia el vam acompanyar. Ens va fer aixecar a l'hora d'anar a dormir, sobre dos quarts de cinc del matí. La primera parada era per repostar. Un parell d'orujos com la resta de camioners que començaven la jornada a les afores de San Cucao. No vam tornar a acompanyar-lo.

En aquells dies encara era fàcil trobar psicotròpics de qualitat, potser ja no tanta com la d'aquells vulcanos d'uns anys enrere quan era recomanable dividir les dosis amb una fulla d'afaitar perquè si no els efectes podien ser excessius. Els hi deien vulcanos perquè la dietilamida es diluïa en un con truncat sintètic i absorbent que algú va haver de relacionar amb un volcà. En aquests dies era més comú trobar els àcids diluïts en paper assecant. Després d'una tarda en la qual el Seis Pelas intentava fer honor al sobrenom recordant a tota la parròquia el perquè ell valia més d'un duro, vaig passar la nit conversant amb Janis Joplin, jo assegut a la tassa d'un sanitari, ella a la portada de Pearl, com si res, fins que es va fer de dia. Des d'allà vam anar en el ferrocarril de via estreta cap a Galícia, fins arribar a Redondela, allà ens esperava Berbelito. Encara vivia a casa dels pares i allà ens va allotjar, una estupenda casa rural de dos pisos i un celler on fèiem queimadas. Vam caminar per Pontevedra i Vigo, entre cerveses, brises, vins de ribeiro barats i assecants. Llavors no ho sabíem però Berbelito moriria onze anys més tard a causa d’una afecció d'estómac.

Un dia vam sortir a la carretera per fer autoestop. Desitjàvem trajectes mitjans que ens fossin acostant a Barcelona, ​​però el primer vehicle que va parar ens va dur directament a Madrid. De nou a Madrid. Hi havia estat per primera vegada el març del 80, un any i un parell de mesos abans. Em vaig apuntar per anar a una gran manifestació d'estudiants universitaris que es va celebrar el diumenge dia 3. Van sortir diversos autocars de la plaça Universitat de Barcelona. L'arribada va ser espectacular, ens va rebre una gran festa al campus de la Universitat Autònoma, en plena muntanya, per rebre als participants que arribaven de tota la península. Era de nit i havia cervesa. Un munt de joves madrilenys es va bolcar per ajudar els que arribàvem de fora oferint-nos allotjament. Divuit de nosaltres vam acabar en un petit pis del carrer San Bartolomé, en ple centre de la ciutat. El tenia llogat Jesús, un xaval una mica més gran que nosaltres, prim com un escuradents i amb una barba i bigoti que no volien créixer en excés. Van agafar per primera vegada el metro de Madrid, aquell que circula en direcció contrària, i vam baixar a Chueca. M'encantava aquell espai i encara avui no deixa de sorprendre’m com ens vam allotjar divuit persones en aquella magra superfície. En altres ocasions vaig fer breus passejades pel reduït saló, fent una ullada a llibres, revistes i discos. M'asseia a terra i memoritzava les lletres d’un disc de Carly Simon, No Secrets. Sota el pis hi havia un restaurant xinès en el qual acabaria aprenent a menjar amb escuradents, era baratíssim i tenia aire condicionat. Tres fanalets i un cartell horitzontal groc ho garantien retolant amb lletres negres i vermelles: Restaurante Chino Kei Wah. No sé transcriure els quatre caràcters en mandarí. Un parell de portes més enllà, al número 20, una sabateria anunciava el seu mostrari i, al fons, on San Bartolomé mor a Augusto Figueroa, un tal Mariano Abad oferia les seves vendes a l'engròs. Un senyor grassonet i rialler observava el carrer des del balcó del primer pis. Davant del restaurant hi havia aparcat un cotxe amb dues rodes sobre la vorera. Vaig passar-hi fa poc, sembla que tot s'hagi desplaçat lleument, on hi havia el restaurant xinès hi ha un cartell que diu Izakaya Han, serveixen sushi, el rètol de la sabateria s'ha renovat però és de la mateixa mida, del mateix color i està net, ara només posa Muestrario de Calzado; on hi havia el rètol del senyor Mariano Abad està el d’Adela Gil i han pintat la façana i endreçat carrer. El senyor grassonet és més que probable que hagi mort, ara treu el cap un fornit jove sense samarreta que també somriu. A baix no es pot aparcar.

Va arribar juny de 1982 i amb ell la Fira del Llibre de Barcelona i una successió de troballes, edicions que desconeixíem fins llavors fetes per Ediciones Júcar i la underground Star Books entre 1977 i 1980. Star Books va publicar Gasolina, de Corso, El Primer Tercio de Neal Cassady, a qui Kerouac convertirà en personatge d'algunes de les seves novel·les, i Las Cartas del Yagé, la correspondència entre Burroughs i Ginsberg des de Colòmbia, Equador i Perú en recerca de l'ayahuasca, la droga emprada pels xamans. Ediciones Júcar havia publicat en la seva col·lecció de Narrativa Contemporània dos treballs de Burroughs: Exterminador i Las Últimas Palabras de Dutch Schultz. Del primer vam adaptar un dels relats, La Disciplina del ME (Mínim Esforç) per emetre'l radiofònicament, del segon conservo, a més del llibre, el record de la portada mentre un dels meus amics el llegia al metro: una fotografia antiga del gàngster mortalment ferit sobre la taula d'un restaurant de Newark, el Palace Chophouse. Tenia el barret inclinat entre el cap i la superfície de la taula, darrere, un mirall, en el qual s'aprecien els impactes de tres bales, reflectia l'arribada de dos agents de policia. Portava l'abric posat.

I va arribar Jack Kerouac. Entre gener de 1981 i gener de 1982 van aparèixer les primeres edicions en castellà de On the Road i The Dharma Bums, En el Camino i Los Vagabundos del Dharma,  ambdós una invitació irrebutjable de sortir a la carretera i estendre el polze. “Yes! Yes, man, you sure come go!” (! Sí! tio, anem! ¡Anem!) (capítol 7 de la segona part). Bruguera continuava explorant el filó i el primer es va publicar en tapa dura a la seva Col·lecció de Literatura Universal.

On the Road ens va portar curiosament a la via del tren, concretament a l'Estació de França de Barcelona. I de l'estació de França a Paris. Carregàvem amb dues ampolles de brandi per vendre a Amsterdam i així recuperar una mica de diners. París es va llevar a l'estació d'Austerlitz en forma de minvats records i una monumental ressaca. La recerca d'una pensió barata al bulevard Magenta i una amiga danesa a l'Etoile, - ella era d'Aarhus i no sé perquè va venir a Paris -, la primera trobada amb la catedral fou comparable a la descripció de Kerouac a Viajero Solitario: ...and my first sight of Notre Dame strange as a lost dream. (i tinc aleshores la primera visió de Notre Dame, estranya com un somni oblidat). Després de Paris van arribar Brussel·les, Amsterdam, Copenhaguen, Hamburg... fins que la via va acabar a Narvik, Noruega, on el dia durava vint i quatre hores, no hi havia bars oberts i començava la carretera que conduïa al límit del nord. Entre Amsterdam i Copenhaguen vam compartir compartiment de tren amb un parell de fumetes holandesos que no van parar de liar porros durant tot el trajecte. Eren hàbils i tenien aquella tècnica depurada que precisa de dos papers per elaborar una trompeta amb una tapa de paper que s'obre al cremar lleugerament les vores. Una filigrana. Encara es podia fumar, fins i tot tabac, en els trens, i la conseqüència immediata era que estàvem viatjant a l'interior d'un núvol tòxic d'haixix. El millor instant va transcórrer en el control de passaports alemany, quan un policia, a qui no vam aconseguir veure-li la cara entre la boira, ens va demanar la documentació: Coff, Coff. Passport bitte, Coff, Coff!! No va arrestar a ningú i va sortir somrient.

A Narvik la carretera va ser l'única alternativa a qualsevol mitjà de transport, tots inassequibles al nostre pressupost. Durant els dies de recorregut pels fiords noruecs vam deixar la cervesa, massa cara, així que vam anar tirant d'una gran pedra de costo i de la generositat de conductors suïssos i noruecs que ens van acabar acostant a Magerøya, l'illa on es troba Cap Nord. Vam arribar a peu al recinte on ens vam trobar amb el guarda qui ens va exigir el pagament de l'aparcament. Encara està esperant. Hi havia convingut amb alguns amics que podien enviar-me la correspondència a la llista de correus de Honingsvåg, així que vaig passar per l'oficina, no hi havia res però vaig aprofitar per enviar alguns sobres de dimensions desmesurades a algunes amigues a qui desitjava sorprendre. Ens vam fer algunes fotografies al costat del globus terraqüi que assenyala la posició més extrema de l'Europa continental, en el meu cas amb la gorra, una mica més aixafada, amb la qual pretenia emular al propi Kerouac.

De tornada cap al sud vam tornar amb el autoestop, vam tenir sort i vam trobar a un parell de finlandesos que tornaven a la seva terra, el nostre següent objectiu. Conduïen un taxi que, evidentment, no estava de servei. Jo vaig intentar rememorar tot allò que m'havien ensenyat un parell d'amics finlandesos que van viure a Barcelona, ​​Kimo i Kerry. Em van ensenyar a comptar fins a deu, a dir algunes paraules amables i a demanar cervesa. Encara recordo a Kerry en les festes de carnaval a Vilanova intentant evitar el malbaratament de moscatell d'una bóta que es va trencar, va saltar veloçment des de l'exterior del celler i va obrir la boca sota l'esquerda del barril. Gairebé no es va perdre una gota de moscatell. Yksi olut Kiitos, vaig repetir dies més tard, i vaig obtenir una ampolla de cervesa a les mans. Però els pilots del taxi seguien impertèrrits dirigint-nos cap al seu país per les estepes del nord d'Escandinàvia. Hauria de recordar que portàvem més d'una setmana sense beure tan sols un mal quinto de cervesa quan el copilot va allargar la mà sota el seu seient, va treure una ampolla de mig litre de vodka finès i va balbucejar en la seva llengua alguna cosa incomprensible per a nosaltres que simplement vam interpretar com una invitació a beure. Mitja hora més tard havíem travessat la frontera que separa Noruega de Finlàndia, havíem acabat amb tres ampolles i en algun punt ens vam adonar que els nostres camins divergien, tot i l'entranyable amistat acabada d'adquirir. Havíem d’emprendre el camí cap al sud i vam acabar acampant sota un pont intentant fer uns ous ferrats que van acabar acompanyats amb una guarnició de mosquits. Hi havia gana. A Rovaniemi va acabar la carretera i va tornar al tren. Vaig obrir els Poemas Dispersos de Kerouac i vaig llegir: All That hichthikin / All that railroadin / All that coming back.

Des d’aleshores s'han anat succeint les publicacions i les traduccions. Ha sorgit una certa moda i algun interès en reviure les experiències i la literatura d'aquella generació, amb la producció d'alguns llargmetratges, The Last Time I Committed Suicide, The Naked Lunch o On the Road, entre d'altres, i exposicions i, per descomptat, alguns llibres antològics i noves publicacions que, fins ara, romanien inèdites. Així han continuat bategant.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies