Un Bastó Batak

2015-09-10 18:52

És la principal eina dels bruixots Batak. Amb ell convoca la pluja, el benestar i la protecció de la comunitat, allunya els enemics, és la panacea per a gairebé tot. En diuen tunggal panaluan o tunggal malek o malehat. El bastó màgic del sacerdot.


Els Batak havien estat un poble guerrer i nòmada, probablement procedents de Taiwan o Filipines, que es van assentar en el llac Toba i en les regions circumdants al nord de Sumatra. Eren caçadors de caps i havien practicat el canibalisme fins que a principis del segle XIX van ser cristianitzats per missioners holandesos i alemanys. Són particulars les seves cases de fusta en forma d'embarcació invertida suportades sobre pilons. A cada casa habitaven diverses famílies compartint un corredor i un saló comú. El frontal, un ampli sortint que es projecta al buit està decorat amb motius florals i geomètrics, dibuixos místics i criatures mítiques de colors vius, usualment blanc, vermell i negre, coronat sovint per l'efígie d'un búfal, de vegades fins i tot per la veritable cornamenta de l'animal.

Els poblats Batak disposaven dels seus propis consells d'ancians i de caps responsables de supervisar les cerimònies i administrar justícia, com en el cas del poblat de Ambarita, a l'illa de Samosir al costat del llac Toba. En altres temps, s'asseien a Huta Siallagan, un pati al poble on encara hi ha un grup de cadires de pedra. Davant d'una taula deliberaven. Poc més enllà, sobre una llosa cerimonial s'executaven els sacrificis humans.


L'existència dels Batak ja estava documentada des del segle XIII. Durant la dinastia Song, un inspector de duanes de Quanzhou, Zhao Rugua, va escriure sobre el 1225 dos volums anomenats Zhufan Zhi, Descripció dels Pobles Bàrbars, en el que es refereix a una dependència del Regne de Srivijaya anomenada Ba-ta. En 1292 Marco Polo fa una trobada amb els antropòfags  Battas a la costa est de Sumatra. Un altre venecià, concretament de Chioggia, Niccolò de Conti, va passar la major part de l'any 1421 a Sumatra publicant posteriorment com un capítol en l'obra De Varietate Fortunae de Poggio Bracciolini els seus Viatges de Nicolò Conte a Orient a la primera part del Segle Quince, on parla d'uns caníbals anomenats Batech que viuen contínuament en lluita amb els seus veïns. Sir Stamford Raffles estudiaria seus ritus i costums el 1820 constatant el seu consum de carn humana.

Malgrat l'adopció del cristianisme van conservar creences animistes en els esperits dels ancestres, llocs, pedres i arbres sagrats. El tondi, l'essència vital equiparable a l'ànima, es transmet entre organismes, transmigra. Els Datu són els fetillers que tenen els coneixements de l'ocult, de la bruixeria i l'endevinació. Una eina per gestionar aquests coneixements és el tunggal panaluan, un bastó màgic de més de metre i mig que intermèdia entre el xaman i el desconegut, l'antena que capta els encanteris i l'instrument que participa en les curacions. Per a les endevinacions s'enterrava un ou sota terra i el xaman, durant la seva èxtasi, clavava el bastó repetidament a terra. Es considerava un bon presagi si encertava a colpejar-lo.

El tunggal panaluan, el bastó, ha de ser elaborat pel mateix Datu. Requereix temps i un procés simbòlic que involucra sacrificis ja que abans d'utilitzar un de nou se l’hi ha de donar vida. Això es fa posant una massa especial que anomenen pupuk elaborada amb algunes restes d'animals. Antigament es feia amb restes de les víctimes dels sacrificis humans. El sacerdot li aplica el pupuk, dansa al seu voltant i li parla com si es tractés d'una persona o una criatura vivent. Els poders màgics també s'incorporen al bastó mitjançant les figures esculpides en ell.

La part superior sol representar un genet amb la seva muntura. El seu cap, i el del bastó, estan coronats per un pom de plomes d'au i crinera de cavall, subjectes per una cinta teixida que també envolta el pupuk. Sota la primera figura es succeeixen altres cada vegada menors en grandària, més personatges i serps entrellaçades, llangardaixos i altres animals, generalment rèptils, lligats a la cosmogonia batak.

No falten mites relacionats amb el tunggal panaluan. Un d'ells relaciona l'origen del bastó amb les llegendàries muntanyes Pusuk Buhit, on habitava un home anomenat Hatibulan. La seva esposa va parir bessons, un nen i una nena, un mal auguri en època de sequera, així que li van suggerir que no creixessin junts, que enviés el nen, Si Aji Donda Hatahutan, a l'oest i la nena, Si Boru Tapi na Uasan cap orient, però el pare va ignorar l'advertència. Els nens ja havien crescut i un dia Si Boru va trobar al bosc un gran arbre espinós anomenat hau tada tada que, però, tenia uns fruits força desitjables. Enfilada es va menjar un. Poc després l'arbre se la va empassar deixant només a la vista el seu cap. Va seguir el seu germà, que va anar a buscar-la i va acabar també engolit. Després hau tada tada es menjaria també el gos i a un mag que va arribar en auxili de la família, a una serp i així fins a set éssers. Per consell d'un altre mag el pare dels bessons va talar l'arbre i amb la seva fusta va tallar les efígies dels desapareguts successivament al llarg d'una vara. Els set van parlar a través de la boca del mag culpant successivament de la seva fortuna a l'escultor, al ganivet i al ferrer que havia forjat el ganivet, fins que van ser culpats ells mateixos per haver menjat la fruita de l'arbre hau tada tada. Els esperits dels set van retornar al bastó que a partir de llavors va servir per convocar o allunyar la pluja, aconsellar als savis i acompanyar a la guerra, la malaltia i la mort.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos