Un Lleó Grec a Venècia

2013-08-23 17:37

Venècia està plena de meravelloses terrasses des de les quals es pot contemplar relaxadament com passa la vida davant els ulls, bevent mentrestant sense presses un cafè o un spritz. Hi ha una que és particular, tot i no tenir cap tret destacable, les seves taules metàl·liques són ordinàries, el local en si no té cap encant especial que mereixi tot just aturar la mirada. Estén les seves taules i cadires en una cantonada del campo del Arsenal, curiosament a mig camí del pont del Paradiso i del pont del Purgatori. La particularitat d'aquesta espècie de limbe és que des dels seves taules es poden contemplar plàcidament els quatre lleons que guarden les portes de l'Arsenal. Un d'ells, el que està situat a l'esquerra és singular, d'uns tres metres d'altura, esculpit en marbre de la Muntanya Pentèlic, el mateix que es va emprar en la construcció del Partenó i altres complexos de l’Acròpoli atenesa. Té gravat en forma de serp en el seu llom, a ambdós costats, un reguitzell de caràcters rúnics.


En altres temps aquest lleó va decorar l'entrada del port del Pireu, al costat de Atenes. Es diu que era una font de la qual brollava l’aigua per la boca del felí. Simplement es desconeix des de quan ja que no se sap amb certesa quan va ser esculpit. Algunes fonts ho daten en el 480 abans de Crist citant que va ser tallat en commemoració de la victòria grega sobre els perses a la batalla de Salamina. Altres daten el seu origen en el segle primer o segon de la nostra era. La veritat és que des del segle XIV el Pireu era anomenat pels comerciants de les repúbliques marítimes italianes Porto Leone, en clara al·lusió al lleó que guardava les seves aigües.

Anteriorment, l'any 1040, durant una revolta de la població del port, que en aquell moment formava part de l'Imperi Romà d'Orient, l'emperadriu de Constantinoble Zoe Porfirogéneta i el seu marit Miguel IV Paflagó van enviar la Guàrdia Varega a sufocar la rebel·lió. Llavors, en els lloms del lleó del port, es van gravar les serpentejants runes que van deixar constància de la intervenció víkinga al Pireu.

En 1687, durant una de les múltiples guerres véneto-turques, Francesco Morosini, comandant de l'expedició veneciana al Peloponès, qui es convertiria un any més tard en el 108 Dux de la Sereníssima República, va decidir, després d'haver bombardejat el Partenó, endur-se com a botí el lleó del Pireu cap a Venècia. El lleó grec va quedar des d’aleshores instal·lat a les portes de l'Arsenal.

I no va ser fins ben entrat el segle XVIII que les inscripcions no van ser reconegudes com runes, quan el diplomàtic i orientalista suec Johann David Akerblad, en el transcurs d'una visita a Venècia, les va identificar com a tals. Akerblad que ja havia publicat un treball sobre la pedra Rosetta i l'escriptura demòtica egípcia, va escriure un altre sobre les escriptures víkingues del lleó venecià: Om det sittande Marmolejonet i Venedig el 1800.

Al llarg de la segona meitat del segle XIX el tema va desencadenar passions i controvèrsia entre els acadèmics escandinaus.

La primera transcripció i traducció de les runes la va realitzar Carl Christian Rafn, secretari de la Reial Societat Nòrdica d'Antiguitats, situada a Copenhaguen. Rafn va encarregar còpies i fotografies de les inscripcions, que van ser preses a diferents hores del dia per tal de poder captar amb més precisió els detalls més subtils, tot i que el desgast i l'erosió en el marbre ja feia il·legibles una part important dels caràcters. El danès va publicar el seu treball sobre el lleó en un dels capítols del seu llibre Oldtidsminder fra Osten, Antiguitats d'Orient, editat a Copenhaguen el 1856.

De la part dreta del lleó Rafn va transcriure:

ASMUDR : HJU : runAR : ÞISAR : ÞAIR :                                                                             ISKir : auk: ÞURLIFR : ÞuRÞR : AUK : IVAr :                                                                            at : BON : HaRADS : hAFa : ÞUAT : GRIKiAR :                                                                       uf : hUGSAÞu : auk : bAnaÞu :

i del costat esquerre:

HAKUN : VAN: ÞIr : ULFR : aUK : ASMuDr : aUK :                                                          AuRN : HAFN : ÞESA : ÞIR : MeN : LagÞU : A :                                                                     Uk : HARADr : HAfI : UF IABUTA : UPRArStar :                                                               Vegna : GRIkIAÞIÞS : VARÞ : DALKr : NaUÞugr :                                                                      I : FiarI : LAÞUM : EGIL : VAR : I : FARU : miÞ :                                                                RAGNARR : til: RUmanIU . . . . auk: aRMENIU :

Suggerint la traducció: Asmund va gravar aquestes runes amb Asgeir, Thorleif, Thord i Ivar, a ordres de Harald el Gran, perquè els grecs reflexionin. Håkon amb Ulf, Asmund i Örn van conquerir aquest port. Aquests homes i Harald el Gran van imposar forts càstigs a la insurrecció del poble grec. Dalk va ser fet presoner en terres llunyanes, Egil va ser en campanya amb Ragnar a la Romania ... i l'Armènia.

Vint anys més tard el suec Oscar Montelius i el danès Sophus Bugge arriben a conclusions similars sobre l'origen de les inscripcions datant-les al voltant de la primera meitat del segle XI. Ingvar Undset examinà de prop les runes mentre el pintor J.F. Hansen realitzà una reproducció exacta dels caràcters. Reproducció que es conserva a l'Acadèmia Sueca d'Història i Antiguitats d'Estocolm.
 La dècada dels noranta va ser agitada. Els estudiosos H. Kempff i F. Sanders publiquen sengles treballs sobre les inscripcions, Piræuslejonet runinskrifter i Marmolejonet fran Piraeus, no completament coincidents. Sanders obté nous motlles de les runes. A l'any següent, 1897, Bugge viatja a Venècia. Examina el lleó, les inscripcions, els dibuixos de Hansen i els motlles de Sanders, arribant a la conclusió que van ser gravades en memòria d'un víking anomenat Horsa, company dels guerrers provinents de Roslagen, a Suècia.

El 1922, el lingüista suec i membre de l'Acadèmia de Lletres, Història i Antiguitats Erik Brate, va publicar Sverges Runinskrifter, una fita en la història del lleó del Pireu. Brate, també doctor de llengües germàniques antigues a Uppsala concorda amb les tesis proposades per Bugge, reconeix coincidències de noms entre les runes del lleó i les trobades en les esteles de Uppland, a Suècia, i proposa una nova traducció sobre el text:

hiuku þir hilfninks milum   hna en i hafn þesi þir min  eoku runar at haursa                                                 bunta kuþan a uah riþu suiar þita linu  fur raþum kul uan farin

tri(n)kiar ristu runar [a rikan strin]k hiuku þair isk[il-] [þu]rlifr

litu auka ui[i þir a] roþrslanti b[yku] -  a sun iuk runar þisar.

ufr uk - li st[intu] a[t haursa] kul] uan farn

El van gravar amb afany. Al port de mar van tallar les runes en memòria d'Horsi, un bon guerrer. Els suecs van posar això en el lleó. Ell va prosseguir el seu camí ben aconsellat. Or va guanyar en els seus viatges. Els guerrers van tallar les runes. Ho van fer d'una manera ornamental. Æskell, Þorlæifr i altres, els que vivien a Roslagen. Ulfr i... les van acolorir en memòria de Horsi, qui va guanyar or en els seus viatges.

Brate no difereix del fet fonamental de què es recull la presència a Grècia dels varegs al servei de Bizanci.

Encara tot i coincidir en algunes de les conclusions, el treball de Brate va ser criticat per Haakon Shetelig. Aquest creia que el tallat de les inscripcions va ser obra de tres persones diferents. Complementant les tesis de Shetelig, el 1923 Magnus Olsen defensava que en realitat tot el que es podia llegir amb certesa eren els fragments:

…i hafn þisi…(…v ru) nar at…

M biki I (sem bjuggu i)

Tant Sheteling com Olsen estaven convençuts que en l'estat de conservació que presentaven les inscripcions era impossible llegir res més que no fossin conjectures o suposicions.

Un últim estudi, del 1930, elaborat per Erik Moltke, membre de la secció de Runes del Museu Nacional de Dinamarca corroborava les escasses possibilitats que oferia l'estat de les inscripcions, seriosament deteriorades pel pas del temps, les inclemències meteorològiques a que havia estat exposada l'estàtua i els efectes del vandalisme, especialment en el seu costat dret. Va prendre noves fotografies i va encarregar la realització de nous motlles en paper-maché, avui al Museu Nacional de Copenhaguen. Segons Moltke sengles inscripcions, dreta i esquerra, van ser obra de diversos autors i realitzada en èpoques diferents tal com suggereixen els estils dels caràcters. També assenyala que les runes de l'esquerra comencen amb una inscripció invertida en la qual es podria llegir que dos homes, ... ulfr i Smidr ..., van dur a terme alguna missió en aquest port,... i Höfn þessari:

...ulf uk  Smi()…an i hafn ()  þisi  Continuant en posició normal: …nar at ha…narþ … þum () il nanfarin…

Els lleons de l'Arsenal no estan exempts d'integració en la imatgeria popular i per descomptat han entrat a formar part dels mites i llegendes populars de la ciutat de la llacuna. Una d'aquestes, recollida pel periodista venecià Alberto Toso en el seu llibre Leggende Veneziane i Storie di Fantasmi, explica que hi va haver una època en què durant les fosques i boiroses nits de la llacuna van aparèixer al voltant de l'Arsenal cadàvers horriblement mutilats, que semblaven haver estat destrossats a urpades i mossegades. Ningú donava crèdit a qui podia ser l'autor de tan horribles crims i molt menys els creien relacionats amb els lleons de pedra. No obstant això, un vell mag, passant els dits sobre les inscripcions rúniques del lleó grec mentre pronunciava en veu alta el seu significat, els tornava a la vida. L'assumpte va acabar amb la mort del bruixot de cor de pedra.


El 1995 un comitè d'entitats públiques i privades del Pireu, el Comitè per a la Restitució, presidit per un armador de nom Apostolos Domvros, va proposar infructuosament al municipi venecià intercanviar l'antic símbol del port d’Atenes  per una còpia moderna finançada per aquest comitè i realitzada per l'escultor grec Georghios Megulas. Un article publicat al Corriere della Sera en l'època concloïa la informació amb un lacònic: a ciascuno il suo Leone.

Al marge d'aquesta còpia proposada pel comitè grec n’hi ha dues més. Una es conserva precisament al Museu Arqueològic del Pireu. L'altra al Museu Nacional d'Antiguitats d'Estocolm al costat d'una àmplia col·lecció de runes escandinaves.

En el fons estic convençut que la veritable intenció del víking que va gravar el graffiti fa gairebé un mil·lenni sobre la pell del lleó al port del Pireu va ser la de resumir una cosa com: Olaf va estar aquí!.

© J.L.Nicolas