Un Lloc anomenat Alice

2012-11-23 11:55

El rostre de Masiko es reflectia en el vidre de la finestra de l'autobús. Estava asseguda davant meu. Adormida, s'havia abandonat davant el pesat i monòton paisatge que quilòmetre rere quilòmetre lliscava de l'altre costat del vidre del Greyhound Pioneer. Verds arbustos matisats pel mateix vidre que filtrava el color s'alternaven amb interminables fileres d'enormes termiteras a un i altre costat de la carretera. A través del reflexe de la seva cara creuaven els llargs i salvatges road-trains, llargues combinacions de cabines tractores amb una filera de tres i fins a cinc remolcs adossats un darrere l'altre, que feien apartar fins i tot als mateixos autobusos cap a un voral inexistent.

L'última senyalització que havia vist indicava 40 quilòmetres fins a la població més propera: Katherine. Per a la següent, Alice Springs, faltaven 1600. Entre ambdues, res.

Mirava a Masiko. I al seu reflex. A través d'ella no transcorria la distància. Dormia en una tancada mirada innocent.

Havia decidit fer el trajecte entre Darwin i Alice amb autobús. Volia apreciar les subtils modificacions del paisatge al llarg de la ruta entre el nord i el mateix centre d'Austràlia. Em recolzava al vidre escodrinyant l'horitzó. Vaig mirar una vegada més a Masiko. També em vaig adormir.

Vaig despertar en un lloc anomenat Alice, situat entre el que els australians anomenen el Top End, o Down Under, entre la terra d'Arnhem, al costat del mar d'Arafura i el centre de l'illa-continent: el Never-Never. Allà on no hi ha res, ni tan sols un desert. Jeannie Gunn, de jove, es va traslladar amb el seu marit des de Melbourne a Homestead, al Territori del Nord, per fer-se càrrec d'una granja de bestiar a la fi del segle XIX. Allà, en una regió que ella va definir amb un superlatiu més: behind the back of beyond, va descriure la zona i la vida en ella en un assaig costumista en què narra les relacions amb els aborígens i la rutina quotidiana en el no res: We of the Never-Never. Avui un clàssic australià.

Encara que no és del tot cert que no hi hagi res. Mosques. Milers de mosques. A totes hores. A gairebé tot arreu. Potser amb l'excepció del Saloon de Todd street, allà on tractava de veure un partit de futbol australià entre els Parramatta Eels i no recordo quin altre equip, amb una bona cervesa Coopers entre la barra i els meus llavis.

Alice Springs va néixer com una estació de la Overland Telegraph Line, telègraf entre Adelaide i Darwin, molt abans de convertir-se en la capital del centre vermell d'Austràlia. Avui, uns vint mil habitants es congreguen als carrers que envolten el centre comercial, prop del turó on un monument al ANZAC (Australian and New Zealand Army Corps) commemora la participació de tropes australianes i neozelandeses en les dues Guerres Mundials. Des d'allà s'albira la calma i el mateix aire tòrrid que reposa sobre la ciutat. Alice és la porta d'entrada de les Muntanyes Olga, Ayer’s Rock i Kings Canyon, aquest últim escenari de la dura comèdia de Stephan Elliot Les aventures de Priscilla, Reina del Desert, en la què tres drag-queens recorren l'outback australià amb les melodies d'Abba com a teló de fons.

Vaig deixar a Masiko per Alice i a Alice per les Olga. Les Olga són un conjunt de trenta-sis impressionants cúpules de conglomerat i basalt vermellós que s'estenen sobre 22 quilòmetres quadrats al sud-oest d'Alice Springs. La formació més alta arriba als 1066 metres d'altitud. Un tal Ernest Giles la va batejar el 1872 Muntanya Olga en honor de la reina Olga de Würtemberg. Els aborígens en diuen Kata Tjuta, els molts caps.

  

A l'est de Kata Tjuta sobresurt de la plana vermella l'enorme mola, també vermella, d'Ayer’s Rock, un dels paratges naturals més coneguts del país. Els aborígens de la zona, els Pitjantjatjara i Yankunytjatjara, la coneixen pel nom de Uluru i la consideren, especialment el cim, un lloc sagrat. Milers de turistes pugen desconsideradament cada any. De vegades sóc considerat. Em vaig limitar a recórrer el passeig de gairebé deu quilòmetres que envolta l'impressionant penyal.

Uluru es torna encara més vermell al capvespre, quan declina la llum del dia i el sol li presta encara més matisos carmesí i vermells intensificant el color de la roca i despertant records del temps dels somnis, el Dreamtime, en què, segons les cultures aborígens, es va somiar el món perquè fos creat.

Al matí, en despertar, vaig abandonar de nou a Alice, aquest cop per Adelaida, 1500 quilòmetres al sud.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos