Una Estella entre els Núvols

2014-08-14 17:20

Al setembre de 2007 van començar els preparatius de la demolició de les Torres de Southwark, un complex d'oficines de vint i quatre pisos d’alçària. S'estava preparant el terreny, literalment, per desenvolupar el projecte de l'arquitecte genovès Renzo Piano, una gran estella de vidre que anava a estripar els núvols sobre el cel de Londres.

I és el que va passar el primer de febrer de 2013 quan es va obrir al públic The Shard, en aquell moment el gratacel més alt d'Europa amb els seus 310 metres d'altura i setanta dos pisos, vuitanta set comptant el pinacle. Queda lluny de ser el gratacel més alt del món, títol gairebé indisputable davant la torre Bhurj Khalifa de Dubai i els seus 828 metres, de fet al poc temps ja va ser superada a Europa per la Mercury Tower de Moscou amb 339 metres, 29 per sobre de la construcció britànica.

La seva forma de piràmide estilitzada completament recoberta de vidre s’estella a la cúpula obrint a l'aire lliure quinze pisos de conductes de ventilacions. Les mateixes façanes translúcides permeten el pas de llum natural i redueixen les fuites de calor mitjançant els seus onze mil panells, 56.000 metres quadrats de vidre. El mateix arquitecte va proposar per als usos de l'edifici combinar els seus espais entre oficines, habitatges, hotels, comerços i hostaleria. De fet fins a la planta 28 està reservat per a despatxos, entre la 31 i la 33 hi ha un centre comercial i un restaurant, entre la 35 i la 51 un hotel de luxe, a la 52 un spa i entre les 53 a la 65 estan reservades per apartaments. No obstant això The Shard només ofereix 48 places d'aparcament per a vehicles, la idea és que les dotze mil persones que treballen a les oficines ja tenen accés en pocs minuts a l'estació de London Bridge servida per les línies Northern i Jubilee del metro i pel ferrocarril.

L'arquitecte italià també va creure que el lloc més alt de Londres havia de ser d'accés públic, pagant això sí, així es van destinar les últimes plantes hàbils, entre la 68 i la 72 a ubicar un mirador de diversos pisos. Un ascensor que malgrat la seva velocitat no produeix sensació de vertigen condueix en dos trams fins a la planta 68. Aquesta i la immediatament superior són el mirador cobert, a l'abric de la intempèrie. Unes escales condueixen fins a l’exterior a la planta 72, l'última del gratacel a 244 metres sobre la ciutat, gairebé el doble de la que proporciona en el seu punt més alt el London Eye i afirmen que en un dia clar la visió arriba fins als 64 quilòmetres de distància.

Aquest últim està a l'aire lliure, encara que protegit pels extrems de vidre de l'estella, proporciona una curiosa sensació aèria, reforçada per la una tènue ambientació musical i els sons que arriben de la ciutat duts pel vent. Cap amunt,  cap a la cúspide de la torre, es veuen les estructures metàl·liques del pinacle que semblen perllongar-se, acompanyant el traçat que marca el cristall, cap a un infinit desconegut. Cap a qualsevol costat i cap avall, sempre cap avall, s'aprecien els diferents llocs destacats que voregen les aigües del Tàmesi en el seu camí cap al mar. Des de la torre del Big Ben fins als molls dels Docklands prop de Greenwich.

Des del terra, en un clàssic dia de boira, elevant la vista no ha de ser difícil imaginar la gran estella de vidre tallant finament el sostre de núvols que cobreix sovint la capital britànica. Es aleshores quan el mirador queda envoltat d'una gran catifa blanca de la qual només sobresurten alguns tímids competidors.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos