Antígona

2019-10-23 19:39

La tragèdia clàssica de Sòfocles va donar nom a un barri de nova creació a l'est del nucli antic de Montpeller. Una reinterpretació del classicisme arquitectònic sorgit a la fi dels anys setanta de l'estudi de l'arquitecte català Ricard Bofill.

Segons la mitologia grega Antígona va ser condemnada a mort per desobeir a Creont, rei de Tebes, en donar honors fúnebres al cos del seu germà, Polinices. Antígona va patir les conseqüències de pertànyer a una família poc ortodoxa, amb un pare, Èdip, que havia concebut quatre fills amb la seva pròpia mare, Iocasta, germana al seu torn de Creont. Els seus dos germans, Polinices i Etèocles es van enfrontar pel tron ​​de Tebes, donant origen a una altra tragèdia recollida per Èsquil a Els Set contra Tebes. Antígona va ser escrita a l'antiguitat per Sòfocles i també per Eurípides i representada ja al segle V aC. Una obra que seria reinterpretada en nombroses ocasions a la literatura, el teatre i l'òpera a través de les adaptacions personals de Jean Cocteau, Margarite Yourcenar, Salvador Espriu, Bertolt Brecht, Schubert, Gluck o Carl Off, entre tants d'altres.

La influència de la mitologia grega arriba a l'arquitectura. A la segona estrofa dels cors, a l'obra de Sòfocles, es parla de “l’impuls d’habitar ciutats, és ell mateix que se’ls ha apresos; com a defugî els trets al ras de les incòmodes glaçades i de les males pluges, amb recursos per tot”. Antígona és també el nom que es va triar per al gran projecte urbanístic de l'estudi de Ricard Bofill per urbanitzar completament una extensa àrea a l'est del barri de l’Écusson de Montpeller, no en va es van reinterpretar les línies de l'arquitectura clàssica en un estil que es podria qualificar de neo-neoclassicisme integrat en la línia postmoderna del taller de Bofill.

El 1978 l'ajuntament dirigit pel llavors alcalde socialista George Frêche va aprovar el desenvolupament del projecte urbanístic per a les 36 hectàrees de terreny que havien format part del polígon de tir de les casernes de la ciutadella i que connectaven el nucli antic amb el riu Lez. Es va projectar un conjunt d'habitatges i equipaments articulats al llarg d'un eix de gairebé un quilòmetre de longitud en el què es succeeixen cinc grans espais tancats al trànsit rodat, per aquest es van planificar zones d'aparcament. Vist des de l'aire, el conjunt d'edificis recorda a una clau de desproporcionades dimensions que conclou, a l'est, en un amfiteatre obert. La posada en marxa de la línia 1 del tramvia va facilitar la connectivitat del nou barri que no va acabar de prendre forma definitiva fins al canvi de mil·lenni, quan van concloure les obres dels majors equipaments: la Piscina Olímpica, la Mediateca Central Émile Zola i l'Hôtel de la Région, seu del govern regional. Els apartaments es van repartir entre la plaça del Nom d'Or, on es van construir 288, 350 al Port Juvenal, un centenar a Le Parnasse i Le Capitol a més d'oficines a Les Échelles de la Ville, la Tour Europe, a més d’un hotel.

Des del centre de la ciutat s'arriba a Antígona a través del centre comercial de Le Polygone. La façana que dona a llevant, a la Place de Paul Bec, i que constitueix la primera vista del veïnatge està inspirada en els jardins de Babilònia amb unes escalinates que ascendeixen zigzaguejant fins a les plantes superiors. Des d'allà, i a través de l'obertura del primer bloc d'edificis s'albira tot l'eix que recorre Antígona al llarg de les seves places fins a l'últim edifici,  a la riba oposada del Lez.

El primer gran mòdul, que correspondria a la nansa de la clau, està constituït per una vintena de blocs d'edificis d'habitatges units entre si que envolten en forma quadrilobular a la primera plaça, la plaça del Nom d'Or. El seu nom fa referència a la secció àuria o divina proporció que es repeteix harmònicament en la composició a l'art i a la natura i que també s'ha aplicat en el disseny urbanístic de la zona. Des de l'interior de la plaça s'aprecia com la part superior de les construccions forma un gran voladís que sobresurt i s'avança a l'estructura. Al centre hi ha una font quadrangular formada pels dolls d'aigua que es projecten des del terra a diferents altures i amb diverses freqüències.

La segona plaça és la del Millénaire, un perllongat espai en forma de circ romà flanquejat per xiprers i ocupat a banda i banda per habitatges. En el seu extrem oriental un ampli pòrtic semicircular rematat per un arc amb una cúpula porta a la tercera plaça, la de Thessalie, vorejada per dos blocs còncaus. Al centre hi ha una font de base circular amb una conca central de bronze i tres estàtues de efebs realitzades en el mateix material. A la quarta plaça, la de Dyonisos, es troben els espectaculars edificis de la Piscina Olímpica i de la Mediateca i una estàtua dedicada al déu del vi i de la festa, Dionís, fill de Zeus i Sèmele, nét de Harmonia i besnét d'Afrodita.

El passadís longitudinal travessa la rue de Poséidon per desembocar a l'Esplanade de l'Europe, on un gran edifici en forma de semicercle columnat s'obre al riu Lez. L'esplanada descendeix en una suau pendent com si fos una graderia de gespa cap a la zona on s'ubiquen restaurants i cafeteries entre un gran espai d'aparcaments i l'avinguda del Pireu. Al davant, a l'altra riba, s'alça l'edifici del Consell de la Regió en forma d'arc del triomf envidriat, vorejat per dos complexos d'oficines.

La decoració d'Antígona es complementa amb estàtues d'inspiració clàssica. Al costat de la sortida del Polygone s'han instal·lat dues rèpliques de les estàtues gregues dels segles V i III a.C. del Discòbol i de l'Apollon de Belvedere, els originals - en realitat còpies d'època romana – s’exhibeixen en els Museus Vaticans; a la plaça de Zeus es troba la Diana de Versalles, còpia de l'Artemisa caçadora que es mostra al Museu del Louvre, a París, on també està l'original de la Victòria de Samotràcia de l'esplanada d'Europa.

Tanmateix el nomenclàtor dels carrers adjacents s'ha contagiat de l'esperit hel·lenístic amb les vies dedicades a Atenes, a l'Epir, a Tebes, les places de Marató i Acadia, l'avinguda del Pireu i els molls de Cítera.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies