Baux de Provença

2018-03-21 10:05

Les Plus beaux villages de France és una associació de 157 municipis que reuneix i promociona les localitats més boniques de França. Les Baux de Provença, penjada sobre un gran promontori rocós a la Serra de les Alpilles, és una d'elles.

I realment ho mereix. L'altiplà petri s'eleva vertiginosament dos-cents metres sobre el camp circumdant, des d'allà es dominen les planes del sud en direcció a Arle i els no gaire llunyans aiguamolls de la Camarga. El preu a pagar per aquesta elevada posició és el càstig del mestral. A l'hivern i durant la primavera bat violentament la població. Això vol dir la meitat de l'any. Els habitants distingeixen dos tipus del mateix vent, a un li diuen el mestral blanc i confereix al lloc una lluminositat particular. L'anomenat mestral negre, que bufa més rarament, sol arribar acompanyat de pluges.

El topònim Baux deriva de la paraula occitana Bauç. Significa penya-segat o escarpat rocós i va acabar donant nom al tipus de roca ric en alumini que abunda a la regió, la bauxita, catalogada el 1821 pel geòleg Pierre Berthier.

Una posició avantatjosa, com la que concedeixen les altures, ja va ser aprofitada pels celtes gals, dos segles abans de la nostra era, per construir un assentament de fàcil defensa, un oppidum que Roma aprofitaria per reforçar la posició amb un castrum que en l'edat mitjana, a partir del segle X, es transformaria en un castell que va dominar pobles i llogarets de la regió. El llinatge dels primers senyors de Baux, els Pons, originaris d'Arle, no va fer del castell la seva residència, només excepcionalment, com en el cas de Barral de Baux al segle XIII. Els senyors de Baux van controlar durant segles aquesta zona de la Provença pretenent-se descendents del rei mag Baltasar, disputant-ne els drets amb els comtes de Barcelona entre 1145 i 1162. A la mort de la princesa Alix, el 1426, el senyoriu de Baux va ser incorporat a Provença.

Actualment, un cop s'ha aconseguit deixar el vehicle en algun dels múltiples aparcaments de pagament, carretera inclosa, s'accedeix per l'entrada que està al costat de la Maison du Roy, l'oficina de turisme. Tot està orientat als visitants a Baux, comerços que venen tot tipus de sabons de lavanda provençal, l'absenta que pretesament bevia fins a saciar-se Van Gogh, els típics santons de Provença, fets d'argila, la inefable parafernàlia de reminiscències medievals, des figuretes de cavallers templers de plàstic acolorit fins suposades espases de Toledo. La resta són restaurants que, ja abans de les onze del matí, tenen les taules parades pel dinar.

No hi ha molts carrers a Baux, així que no hi ha més remei que continuar per la rue de la Porte Mage i, aquí sí, triar entre la Grand Rue o cap a la dreta per la plaça de Louis Jou cap a la Porte d'Eyguières i la rue de la Calade. Si aquesta és l'opció aviat es troba el Musée des Santons, els ninots esmentats i més endavant, en arribar a la petita plaça de Sant Vicenç hi ha l'església homònima, en part excavada a la roca i la Chapelle des Penitents Blancs. La primera, del segle XII, està dedicada a Sant Vicenç d'Osca. Una escalinata du cap el portal romànic.

Si es va escollir la primera opció, la Grand Rue porta fins a l'ajuntament a l'Hôtel de Mainville i a la casa que va pertànyer a Brisson Peyre i que conserva la divisa calvinista de 1571 Post Tenebras Lux, després de les tenebres la llum. A partir d'aquí tant la rue de l'Orme, la rue Neuve o la del Château es dirigeixen ineludiblement a l'entrada del castell.

El primer recinte fortificat engloba tota la població sobre la mola rocosa, l’entrada principal va ser fins l’any 1866 la Porte d'Eyguières, propera a la plaça on hi ha l'església de Sant Vicenç. Un segon nivell comprenia tot el castell i l'esplanada de Costapera, pel nord s'accedia entre les torres Paravelle i la Sentinelle de Coye. Cap al sud s'entra avui a través de la rue du Trencat, un cop al recinte apareix a l'esquerra la Capella de Sant Blai, un petit i senzill oratori del segle XII avui convertit en annex del museu del castell i que abans va estar vinculat al gremi dels cardadors de llana i al dels teixidors. A l'esplanada s'exhibeixen reproduccions d'armament pesat medieval amb els quals es fan demostracions de tir. Un passeig per l'esplanada porta fins a la vora dels penya-segats, des dels quals es poden veure les antigues mines de bauxita, i al fons la plana de la Camarga. Sota la mirada de la Tour Sarracine s'arriba al nucli del castell, al voltant dels patis es distribuïen un forn de pa, les cisternes i els serveis que atenien les zones residencials de la fortalesa. Aquestes es trobaven a la part més alta, protegides a un dels costats pel penya-segat.

L‘any 1631 els habitants de Les Baux van recolzar la reforma protestant rebel·lant-se contra el rei de França Lluis XIII, la conseqüència va ser un ferotge setge de vint i set dies, després dels quals es van rendir. A l'any següent Richelieu va ordenar la destrucció de la fortalesa.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies