Beaumaris, rere la finestra

2022-11-10 12:36

L'absence n'est-elle pas la plus certaine, la plus efficace, la plus vivace, la plus indestructible, la plus fidèle des présences?

Marcel Proust

Beaumaris és una bonica i petita població que s'estén per un extrem de l'estret de Menai. Separa l'illa d'Anglesey de la resta de Gal·les. Cute and tiny Beaumaris. Quan comença el bon temps, i això a Gal·les vol dir que no plogui al mateix temps que fa vent, el lloc s'omple de població flotant. Estiuejants que recorren els carrers, visiten el castell o pugen a la gran roda de fira que està al costat del mar. Freqüenten els bars i omplen els restaurants a hores que a nosaltres ens semblen intempestives per primerenques. A les cinc de la tarda no sé si acaben de dinar o si ja estan sopant. Confesso que em desorienten.

En baixar a esmorzar vam prendre un full english breakfast, cosa gens original que avança a la imaginació el que trobarà sobre el plat: dos talls de cansalada magra al costat d'un ou fregit, mig tomàquet escalfat, un petit grapat de xampinyons ofegats, dues salsitxes incertes i un altre grapat de mongetes de llauna amb tomàquet. Tot el conjunt acompanyat d'una excessiva llesca de pa fregit en abundant mantega. Un sentit homenatge al colesterol.

En tornar a l'habitació em vaig apropar a la finestra i vaig mirar al carrer. Un edifici blanc amb un cert aire Tudor s'aixecava al costat d'una botiga de sabates. La senyalització horitzontal de la parada de l'autobús i dels aparcaments per a invàlids, les banderoles amb els colors verds i blancs de Gal·les sobre el carrer al costat d'una solitària Union Jack. Una camioneta Volkswagen dels anys dels hippies avança cap al final de Castle Street. Núvols al fons i sobre les cases que anuncien una informació meteorològica monòtona i reiterativa. Estava intentant evitar una absència tan present que ocupava completament el paisatge que observava a través de la finestra. De nou vaig tornar la mirada a la finestra. Aquesta vegada no la va travessar. Va quedar clavada al vidre.

Dissabte va cedir i va acabar transformant-se en diumenge. No va ser una mutació espontània sinó rigorosament assajada i cronometrada. Havia dormit, però no tenia una altra cosa al cap que una desaparició. No era real, però el vidre de la finestra em tornava tossudament altres raonaments més propers a la realitat. De tant en tant es tornava transparent i permetia entreveure els finestrals dels edificis del davant i el rètol d'una de les botigues: The Wishing Well, el pou dels desitjos, amb un telèfon i el nom de la propietària. Per un moment vaig pensar a trucar i demanar un desig, només un.

I diumenge va deixar pas a dilluns transformant-se com ho fa l'hivern a la primavera, com ho fa la tardor amb l'hivern. És un dia més. Però diferent. Més tossut que el destí vaig insistir en la realitat, en l'absència d'absències. Però la realitat és, de vegades, cruel, fins i tot insistentment absent.

De nou davant de la finestra, una altra finestra, aquesta vegada la pluja no deixava transcendir la visió dels camps que tenia davant a disposició dels meus ulls. Violentament s'estavellava contra el vidre deformant la visió, teixint un paisatge deforme i quasi psicodèlic. Les gotes es desplaçaven formant esses com un riu forma meandres en un terreny poc inclinat. Com les llàgrimes d'una absència encara ignota. Quedaven paraules per inventar, temps per compartir. Contra la finestra, la pluja repicava rítmicament. Semblava una música i em va recordar una balada de Simon & Garfunkel dels anys seixanta, en què la pluja caient com un record es barreja amb els dubtes i la nostàlgia prematura. “I hear the drizzle of the rain / Like a memory it falls (…) My mind's distracted and diffused / My thoughts are many miles away / They lie with you when you're asleep (…) I don't know why I spend my time / Writing songs I can't believe / With words that tear and strain to rhyme”. (“Sento el degoteix de la pluja / que com un record (...) La meva ment està distreta i difusa / Els meus pensaments són a molts quilòmetres de distància / Es troben amb tu quan estàs adormida (…) No sé per què passo el meu temps / Escribint cançons que no puc creure’m / Amb paraules que trenquen i tensen la rima”.)

© J.L.Nicolas

Veure més fotografies