De Tartessos a Ibèria

2018-11-03 11:11

Als antics grecs i fenicis van haver de fascinar-los els mites i el misteri que envoltaven les terres desconegudes d'Occident, l'existència d'un mar ignot, més enllà de les columnes d'Hèrcules o un jardí anomenat de les Hespèrides i una terra o un poble el nom del qual era Tartessos. Tot i que no ens hem d'enganyar, els mites amaguen interessos, en aquest cas els metalls, provinguessin de les mines de Huelva o de la ruta secreta que duia cap a les llunyanes explotacions de Cornualla i Gal·les.

A la fi del segle XIX, Tartessos encara no era més que aquest mite tot i que tenia ressons de versemblança en els escrits clàssics, els relats més propers a la mitologia tracen tres línies de personatges, la de Gerió, relacionat amb els treballs d'Hèrcules, un dels quals tractava precisament de robar-li el bestiar com narra Estesícor d'Himera a la Gerioneida i que el situa a Tartessos, mentre Hesíode ho fa a Eriteia, Cadis; la de Norax, fill d'Hermes i d'Eritia, filla de Gerió,  a qui se li atribueix la fundació de Nora, a Sardenya; i el mite d’Habis, transmès per Gneu Trogus Pompeius a Historiae Philippicae et Totius Mundi Origines et Terrae Situs qui cita un rei més antic anomenat Gàrgoris, a qui atribueix que va “inventar el costum de recollir la mel”. En resum, mites que no deixen de transmetre l'evolució de la humanitat des de la recol·lecció d'aliments fins a l'agricultura i la ramaderia.

Més propera a la realitat apareix la presència del rei Argantoni sobre la qual Heròdot narra l'amistat existent entre aquest i els grecs foceus, fins al punt en què, davant l'envestida de Pèrsia a Àsia Menor, els ofereix ajuda per aixecar muralles o per a acollir-los a Tartessos. És comú la menció a les riqueses i al comerç de minerals. Èfor de Cumes, a Història Universal, esmenta que el bronze de Tartessos era conegut a Olímpia, encara que, en general, era més apreciada la seva plata; Aviè va més enllà en assenyalar, a Ora Maritima, que comercien amb els confins de la terra coneguda, a les illes britàniques: “Tartessisque in terminos Oestrymnidom negotiandi mos erat”. (“Els Tartessis acostumaven també a comerciar fins als confins de les Estrímnides”).

La corroboració, o la voluntat de trobar proves físiques de l'existència d'una cultura tartèssia no va arribar fins a l'aparició de personatges il·luminats com l'alemany Adolf Schulten, qui inspirat pels descobriments arqueològics d'Heinrich Schliemann i Wilhelm Dörpfeld a Troia i a Micenes, va tractar d'emular-los cercant una ciutat perduda a Doñana o a la desembocadura de l'Odiel, reflectint les seves tesis a Tartessos und Atlantis, de 1927. No va ser així. Va ser necessari el pas de més anys perquè comencessin a emergir alguns indicis, escassos i poc explícits, de la cultura que va aflorar al sud-oest peninsular. No seria fins a setembre de l'any 1958 quan es descobriria el Tresor del Carambolo, al jaciment d'aquest nom a Camas, Sevilla, un fantàstic conjunt de vint-i-una peces d'orfebreria treballades en or de vint-i-quatre quirats que, es creu, s'emprarien en sacrificis rituals. A aquest seguirien d'altres, com la troballa de ruïnes de construccions, possiblement temples o palaus i també túmuls de soterraments, a Tejada la Vieja, Huelva, al Cerro de la Cabeza, Santiponce, o, al llarg del Guadiana mitjà, als turons del Tamborrio, Borreguero i, el 1978, Cancho Roano, al marge de peces com l'anomenat Bronce Carriazo, el Tresor d'Aliseda o els canelobres de Lebrija. Tot i que encara avui hi ha poques certeses sobre Tartessos el que és indubtable és la influència que va rebre dels primers exploradors fenicis i grecs i la que posteriorment tindria en el desenvolupament dels pobles ibers del sud de la península.

La desaparició de Tartessos va estar possiblement vinculada a una gran crisi econòmica que va tenir el seu origen en l'altre extrem de la Mediterrània. L'any 573 a.C., la invasió de Tir i les ciutats fenícies de Llevant per Nabucodonosor, rei de Babilònia, va provocar, d'una banda un èxode fenici cap a les seves colònies de Cartago i d'Occident, i, d'altra, el cessament del flux comercial. Estrabó, en la seva Geografia, dóna indicis que els primers pobles relacionats amb la cultura ibera estarien vinculats amb la difuminació de l'orbe de Tartessos: “Els turdetans són els més cultes dels ibers i tenen escriptura i escrits històrics en prosa i poesia i lleis en forma mètrica que, segons es diu, daten de sis mil anys”.

Altres autors clàssics, com Asclepíades de Mírlia, situaven inicialment les terres d'Iberia al costat de la mítica Tartessos, a l'est d'un riu que podria ser el Tinto i que denominaven Hebrus o Hiberus i, per tant, genèricament Ibers als components de les diferents tribus. A mesura que van reconèixer la costa llevantina van aplicar el mateix gentilici als pobles que van anar coneixent, fins i tot fins a la desembocadura del Roine.

És coneguda la confusió que genera aquest riu Hebrus a la costa sud-occidental amb el que es coneix en l'actualitat com a Ebre, confusió que segurament es formaria en temps de les primeres exploracions fenícies i gregues a la península quan aquests primers contactes facilitarien el desenvolupament de Tartessos, precedent de la resta de cultures iberes.

Oretans, túrduls, bàstuls i bastetans van ser els grups ibers més rellevants exposats a l'herència de Tartessos i al contacte de les colònies fenícies de Malaca, Sexi, Abdera i Basti (Màlaga, Almuñécar, Adra i Villaricos). Aquests pobles que es van distribuir pel sud de la península van formar poblacions tan destacades com Urso, Kastilo, Ibolca, Basti i Iltiraka (Osuna, Càstulo, Porcuna i Baza) o destacables necròpolis i santuaris: Tútugi, Toya, Cerrillo Blanco, El Pajarillo, Collado de los Jardines, Cueva de la Lobera...

Un dels aspectes més destacats en els pobles ibers del sud i del sud-est és el desenvolupament de l'escultura, amb peces com la Lleona de Baena, el Lleó de Santaella, Còrdova, les emblemàtiques escultures trobades a Osuna, Sevilla, com el guerrer i el brau i altres més tardanes que ja mostren clarament la influència del procés de romanització. És extraordinari el conjunt escultòric de Porcuna, l'antiga Ibolca, a la província de Jaén, una població dedicada al cultiu de l'oliva. El 1975 en el lloc conegut com Cerrillo Blanco es va descobrir un jaciment del qual es van rescatar unes mil cinc-centes peces repartides entre vint-i-quatre sepultures individuals i una monumental. La majoria de les figures representen a guerrers en diverses actituds, hi ha una grifomàquia, lluita entre un home i un griu, la bèstia mítica, representacions d'altres animals: un lleó, un bou, una àguila, un ós. Les escultures mostren una certa influència grega tant en l'estil com en la composició escènica. Han estat datades al voltant dels anys 470 al 420 a.C. i es creu que van ser destruïdes a propòsit mig segle després de la seva instal·lació. També és notable el conjunt escultòric que es va trobar el 1933 al Cortijo del Pajarillo, a Huelma, Jaén, el qual componia una escena heroica d'un aristòcrata. Avui s'exhibeixen en el nou Museu d’Art Iber, a Jaén, i en el Museu Arqueològic Nacional a Madrid.

A prop de Linares, prop del riu Guadalimar, es troba la zona arqueològica de l'antiga ciutat de Kastilo (Càstulo) que encara conserva fragments de les seves muralles, encara que part d'elles ja són de factura romana. Els materials que s'han anat descobrint es mostren al Museu Arqueològic de Linares i al Monogràfic de Càstulo. Un altre tram de muralla ciclòpia pot apreciar-se a pocs quilòmetres de Linares, al nucli urbà d'Ibros, es tracta d'una cantonada de les defenses del segle IV a.C. d'una mica més de deu metres per cada costat.

Jaén ha subministrat a diversos museus arqueològics, des del Museu Ibèric de Castellar als d'arqueologia de Madrid i al Louvre de París, amb centenars d'exvots, petites figures de bronze que s'han trobat fonamentalment en un parell de santuaris ibers situats a les localitats de Castellar i Santa Elena, al costat de Despeñaperros. A un quilòmetre i mig de Castellar, en els Alts del Sotillo, hi ha un conjunt de coves naturals que van ser emprades com a santuari, la major d'elles, la Caverna de l'Ídol, conté a una altra que va haver de configurar el nucli principal, més sagrat, la Cueva de la Lobera on van aparèixer centenars de figures de bronze elaborades amb la tècnica de la cera perduda, un motlle, i algunes de terracota. El jaciment va ser descobert el 1887 durant la realització de les obres de la carretera de Navas de San Juan a Sorihuela. El 1913 la Reial Acadèmia de la Història va encarregar un informe i quatre anys més tard es va publicar un estudi sobre els exvots, mentre s'iniciaven excavacions. Aquestes van prosseguir en dues campanyes posteriors els anys 1967 i 1979.

Encara a la província de Jaén, a Santa Elena, prop del pas de Despeñaperros, es va localitzar un altre santuari ibèric ple d'exvots de bronze a l'anomenada Cueva de los Muñecos del Collado de los Jardines, on des de principis del segle XX es van extreure més de 2.500 exemplars. Els exvots de bronze solen ser figures de talla reduïda, representen homes i dones, de vegades nus, potser formant part de ritus de fertilitat, hi ha dones cobertes amb mantells, oferents o orants, genets a cavall, guerrers i animals de tir.

A Villaricos, Almeria, es va trobar una peça en baix relleu que representa un déu masculí al qual s’ha anomenat Déspotes Hippon, el Senyor dels Cavalls, actualment al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

Cap a llevant d'aquests jaciments, en el territori que van ocupar els contestans, han anat apareixent diverses troballes escultòriques, funeràries i nous santuaris. Un dels més destacats es va descobrir el 1970 a Chinchilla de Montearagón, Albacete: el Sepulcre de Pozo Moro, un monument funerari en forma de torre datat a finals del segle VI a.C. Una base de tres graons sosté el cos de blocs de carreus ornat a la base per quatre figures de lleons amb les gargamelles obertes. En un dels carreus hi ha un relleu que representa un sopar d'éssers de faula de dos caps i llengües bífides, part d'un relat metafòric relacionat amb la vida del personatge enterrat. Als voltants es va desenvolupar una necròpolis. Altres peces, també exhibides en el Museu Arqueològic Nacional de Madrid, corresponen a monuments funeraris semblants. La que és coneguda com a Bicha de Balazote, una figura híbrida amb cos de toro i cap humà, les esfinxs bessones del Salobral, una d'elles al Musée Municipal de Saint Germain en Laye, o l'Esfinx d'Haches, un cos felí alat amb cap de dona descoberta el 1947.

A prop de Montealegre del Castillo es troba el Cerro de los Santos on es va situar un dels majors santuaris ibèrics en terres bastetanes. Cap al 1830, mentre es desforestava la zona, van anar aflorant nombroses restes d'escultures, ceràmiques i exvots de bronze, incloent-hi l'excepcional Gran Dama Oferent, emmarcada en el context d'escultures funeràries femenines iberes del llevant peninsular. En el lloc no queda més que un obelisc erigit el 1929 que recorda on va estar el jaciment arqueològic. Als afores de Bonete, dalt d'un turó d'uns cinquanta metres d'altura que domina el paisatge, es trobava el poblat de l’Amarejo, on s'han excavat habitatges, una sitja, un pou, dos forns i abundant i variat material ceràmic suggerint un centre de producció. El Museu Arqueològic d'Albacete guarda, a més de peces d'aquests jaciments, el cavall amb genet de gairebé dos metres d'alçada de la necròpolis dels Villares, a Hoya-Gonzalo i el tors del Cavall de la Llosa.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies