Els Bronzes d'Oviedo
La capital asturiana està sembrada amb més d’un centenar d’estàtues, majoritàriament de bronze que, impassibles sota la pluja cantàbrica, decoren els carrers del centre urbà. Representen personatges reals i ficticis, que són o han estat, cèlebres i als quals la ciutat ret homenatge.
Començant el recorregut pel mateix centre, a la plaça d'Alfons II el Cast, la plaça de la catedral, oberta el 1926 després d’enderrocar els habitatges de dues i tres plantes que ocultaven el temple, es troba des de l'any 1997, la imatge d’Ana Ozores, La Regenta a la novel·la homònima de Leopoldo Alas “Clarín”. L'escultura, obra de Mauro Álvarez Fernández (1945-), retalla el seu perfil davant la torre de San Salvador, amb l’esguard de reüll cap a la dreta mentre sosté un llibre i la faldilla amb les mans enguantades. A la veïna plaça de Trascorrales es donen cita els venedors de l'antic mercat, l'edifici dels quals va ser construït el 1966, disposava de vint-i-dues parades de venda de peix. Aquí hi ha les estàtues del Venedor de Peix, de José Antonio García Prieto Llonguera (1950-), emplaçada l'octubre del 1996; la Pescadera, de Sebastián Miranda Ovetense (1885-1975), instal·lada davant de l'anterior el 2005; La Lechera, obra de Manuel García Linares (1943-) des del 1996, recolzada sobre un munt de fardells i acompanyada per un ase que carrega amb els recipients de llet, sembla esperar comprador. Davant el Fontán, a la placeta de Daoíz i Velarde, es congreguen les Venedores del Fontán, d'Amador González Hevia (1954-), també instal·lades el 1996 i inspirades segurament en antigues fotografies que repeteixen l'escena: una d'elles dempeus, amb els braços en gerres i un càntir davant dels peus, la seva companya, ajupida, observa i pren amb les dues mans un altre recipient. Dins la plaça del Fontán està asseguda en un banc La Bella Lola, obra de Carmen Fraile, del 2009, que recorda la famosa havanera del mateix nom. Aquí se celebrava mercat abans que s'aixequés el de Trascorrales, l'espai que antigament van ocupar els patis i corrals del darrere del carrer Cimadevilla.
A poca distància a peu, davant els jardins del Campillín, el Comte de Campomanes, ministre d'hisenda de Carles III, sembla prendre nota. Des del 2003, l'obra, d'Amado González Hevia (1954-), està envoltada per la circulació de vehicles al centre d'una rotonda. El Campillín va ser antigament el Camp dels Ferrers, un mercadet on es compraven i oferien tota mena d'articles de segona mà.
De nou davant la Regenta, però prenent ara el carrer d'Eusebio González en direcció a la plaça de l'Escandalera, aviat s'arriba a la plaça Porlier, que en altres temps es va anomenar plaça de la Fortalesa perquè hi va haver un edifici fortificat proper a la muralla que va desaparèixer a causa d'una forta explosió esdevinguda al segle XVIII. Allà, davant el que va ser l'antic Hotel Covadonga, inaugurat el 1906, espera l'estàtua del Viatjant, també titulada El Retorn de Williams B Arrensberg, heterònim d'Eduardo Úrculo (1938-2003), el seu autor. El bronze és allà des del 6 de setembre de 1993. L'home està dret, amb les cames entrecreuades, davant del seu voluminós equipatge i un paraigua, cobert per una gavardina i un barret. A uns passos, al carrer San Francisco, davant de l'edifici renaixentista de la Universitat d'Oviedo i sobre un pedestal, hi ha una obra de Manolo Hugué (1872-1945), company de Pablo Picasso i altres pintors de la seva època a l'etapa que van compartir estada a Ceret; l'estàtua, Dona Asseguda, data de 1930, però va ser instal·lada el febrer de 1998.
En arribar a la plaça de l'Escandalera apareixen els Asturcons, tres cavalls metàl·lics, obra de Manuel Valdés (1942-), els quals, des de l'any 2003, vigilen la cantonada amb el carrer de San Francisco. A uns metres, més a prop del centre de la plaça, Fernando Botero (1932-2023) exhibeix la seva molsuda Maternitat, una farcida dona nua i asseguda amb el seu igualment nadó grassonet sobre el genoll esquerre obrint els braços al món des del 1996.
Al voltant del conegut Teatre Campoamor, inaugurat el 1892 amb un aforament inicial de 275 localitats, hi ha diverses escultures més. A la cantonada esquerra s'aixeca el Culis Monumentalibus, d'Eduardo Úrculo (1938-2003), unes natges i cuixes que es mostren sense pudor des de l'octubre del 2001. Rere d'aquesta peça s'erigeix l'abstracta Ballarina de l'escultor Santiago de Santiago (1925-2023) des del 2011; i a uns escassos metres, instal·lada l'octubre del 1988 a la cantonada del carrer Pelayo amb Alonso de Quintanilla, l'Esperanza Caminando, de Julio López Hernández (1930-2018), carrega amb les llibretes i llibres, abrigada amb la bufanda. Davant la façana dreta del teatre a la plaça del Carbayón, va començar a meditar, el 1999, la Pensadora de José Luis Fernández (1943-), acompanyada del bust dedicat al Doctor Plácido Álvarez Buylla, metge humanista, erigit per subscripció popular el setembre de 1972, obra de Gerardo Zaragoza (1902-1985). Al davant, on se separen el carrer d'Argüelles i el de Manuel García Conde, hi ha, envoltat per un parterre de flors, el Monument a la Concòrdia, d'Esperanza d’Ors (1949-); és un grup de set persones nues que semblen avançar cap a un futur que els hi sembla prometedor.
Al nord de la catedral, la cantonada de Jovellanos amb Gascona, allà on comença el carrer de les sidreries, l'ocupa des del 2055 la Gitana de Sebastià Miranda (1885-1975), coberta amb un mocador al cap i sostenint una cistella de vímet sota el braç esquerre. A la vorera del davant es va instal·lar el 2001 l’estàtua de les Guisanderas, de María Luisa Sánchez-Ocaña Fernández (1974-), una estilitzada composició en què una dona remou el guisat d’una olla davant l’atenta mirada d’una nena.
Ja a la zona comercial, al carrer Palacio Valdés hi ha el Diestro de Miguel Berrocal (1933-2006), un tors semiabstracte que representa un vestit de llums sobre un pedestal des del 1998, mentre que al final del mateix carrer està retratat de cos sencer Tino Casal, en una obra d'Aurelio González. A poca distància a peu, a la cantonada del carrer del Doctor Casal, al costat del carrer Uría, gairebé s’ensopega a terra amb l'escultura de Sara Iglesias Poli, que representa des del setembre del 2015 el gos Rufo. Encara al carrer Uría, amb el carrer Milicias, espera el cèlebre director de cinema, Woody Allen, que va rebre l'any 2002 el Premi Príncep d'Astúries de les Arts; aquesta és una altra obra de Vicente Menéndez.
Davant de la plaça de l'Escandalera s'estén el parc de San Francisco, una gran superfície enjardinada de sis hectàrees que havia estat una zona boscosa extramurs amb horts i prats; va prendre el nom del convent homònim del qual encara s'apreciava la planta de l'església i dels seus dos claustres als mapes urbans del segle XIX. Després de la desamortització de Mendizábal es va transformar en un hospital que va ser enderrocat el 1901 per edificar la seu de la Diputació Provincial, fins al 1982, quan ho va ocupar la Junta General del Principat. A més d'arbres, fonts, bancs i un parell de fonts, el parc és ple d'estàtues, de bronze i també de pedra.
La vorera que dóna al carrer Uría, l'antic Passeig dels Àlbers, acull un gran bust dedicat a Sabino Fernández Campo, comte de Latores, de Victor Ochoa Sierra (1954-), el Monument a José Tartiere Lenegre, de Víctor Hevia ( 1885-1957) i Manuel Álvarez Laviada (1892-1958), aquest erigit el 1933. A la cantonada es troba una altra peça sobre la maternitat, és l'Encarna con Chiquilín, de Sebastián Miranda (1885-1975), instal·lada allà el 21 de setembre del 2005, davant de la Casa del Termòmetre, on una vegada va estar l'Hotel Inglés, la Casa Natalio, de panys fins, i un ostentós anunci d'Anís Asturiana. A l'interior del parc es reparteixen les estàtues de Sant Francesc, en pedra, el bust de Juan Muñiz, el monument a Leopoldo Ales “Clarín”, els bustos del pintor Paulino Vicente (1900-1990), obra de Félix Alonso Arena (1931- ), el d'Alfonso Iglesias i el del Tercer Marquès de Santa Cruz; tampoc falta Mafalda asseguda, aquesta en color i en homenatge al seu creador, Joaquín Lavado Tejón, Quino; Manuel Fernández Avello (1924-2002), qui va ser periodista del diari d'Oviedo La Nueva España, en una altra obra de Vicente Menéndez; una nova Maternitat, la de Félix Alonso Arena (1931-); Armando Palacios Valdés (1853-1938), escriptor costumista, autor de La Aldea Perdida, esculpit per Gerardo Zaragoza i Adiós Cordera, de Manuel García Linares (1943-), que fa referència a un relat que pertany a la col·lecció El Señor y lo demás, son cuentos, de Clarín. Al nord del parc, a la vorera oposada, es pot veure un altre treball mig abstracte de Miguel Berrocal, és el Tors de Fruela I.
© J.L.Nicolas
