Esgotant Saint Sulpice

2015-12-10 11:03

George Perec, l'inimitable escriptor nascut a Paris, en el seu esforç per descriure les coses que no val la pena explicar, el que passa quan no passa res, va tractar de censar i enumerar el que existia o passava o succeïa a la plaça de Saint Sulpice. Tot això va acabar plasmat en la publicació, el 1975, de Temptativa d'esgotament d'un lloc parisenc.

Perec va idear el projecte de plasmar alguns paratges de la capital francesa al llarg del temps per mostrar, no solament la seva evolució, sinó també com es modifica la nostra percepció dels records en la memòria, era la Tentative de description de quelques lieux parisins, o simplement Lieux. En la seva manera de planificar metòdicament un projecte va planejar visitar dotze llocs, liés à de souvenirs, à des événements ou à des moments importants de mon existence,  (units a records, successos o moments importants de la meva existència) dels que faria dues descripcions. La primera amb la forma d'un treball de camp sobre el terreny anotant detalls, escenes, gent... La segona descripció la realitzaria de memòria amb el propòsit de comprovar la diferència entre la percepció de la realitat i les impressions en forma de records. Aquest esquema hauria de repetir-se durant una dotzena d'anys, entre 1969 i 1981, generant en total 288 textos. En l'obra autobiogràfica Je suis né reconeixeria que n’ai pas une idée très claire du résultat, mais je pense qu’on y verra tout à la fois le vieillissement des lieux, le vieillissement de mon écriture, le vieillissement de mon souvenirs: le temps retrouvé se confond avec le temps perdu. (No tinc una idea molt clara del resultat, però crec que anem a veure alhora l'envelliment dels llocs, l'envelliment de la meva escriptura, l'envelliment dels meus records: el temps retrobat es confon amb el temps perdut.) No obstant això l’any 1975 ja havia abandonat el projecte. Aquest es va limitar als textos publicats, després de la seva mort, al llibre L'Infra-ordinaire, on recull les visites que va fer a la rue Vilin, al barri de Belleville, entre 1969 i 1975. És en aquest període, el 1974 , quan pren les notes de la plaça de Saint Sulpice. Redunda en la concepció de la idea en el pròleg de L'Infra-ordinaire i ho anticipa en un fragment d'Un homme qui dort, de 1967: De la terrasse d’un café, asis en face d’un demi de bière ou d’un café noir, tu regardes la rue. Des voitures particulières, des taxis, des camionnettes, des autobus, des motocyclettes, des vélomoteurs passent, en groupes compacts que de rares et brèves accalmies séparent: les reflets lointains des feux qui règlent la circulation… (Des de la terrassa d'una cafeteria, assegut davant d'una canya de cervesa o d'un cafè sol, mires el carrer. Els cotxes, els taxis, les camionetes, els autobusos, les motocicletes que passen en grups compactes, separats pels rars i breus instants de calma: els reflexos llunyans dels semàfors que regulen la circulació...)

Perec se centra particularment en les coses i successos anodins, en la vida en els aspectes més quotidians i, a causa de la seva naturalitat, imperceptibles. Insisteix en allò que passa quan no passa res: Les journaux parlent de tout, sauf du journalier ( ) Ce qui se passe vraiment, ce que nous vivons, le reste, tout le reste, où est il? (La premsa diària parla de tot menys del dia a dia ( ) el que realment passa, el que vivim, la resta, tota la resta ¿on és?) (L'Infra-ordinaire), Il faut y aller plus doucement, presque bêtement. Se forcer à écrire ce qui n’a pas d’intérêt, ce qui est le plus évident, le plus commun, le plus terne (Cal anar més a poc a poc, gairebé maldestrament. Obligar-se a escriure sobre el que no té interès, el que és més evident, el més comú, el més apagat.) (Espèces d'espaces).

Llegir més en edició impresa o e-Book

 

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos