La Breu Singladura del Vasa
El que hauria d’haver estat el major navili de guerra del segle XVII, destinat a dominar les aigües del Bàltic durant la confrontació que va mantenir Suècia contra Polònia i Letònia en el marc de la Guerra dels Trenta Anys, va acabar sent un fiasco que amb prou feines va navegar una milla abans d'enfonsar-se davant de l'illa de Beckholmen, a Estocolm, sense haver arribat ni tan sols a mar obert.
La involucració en les conteses europees que intentaven dirimir la supremacia de catòlics o protestants va aconsellar a la corona sueca, en aquell moment encarnada en el rei Gustau II Adolf, imposar la supremacia naval a les aigües del Bàltic. Fins aleshores l'armada sueca es componia bàsicament de navilis d'eslores relativament reduïdes armats amb artilleria que no disparava munició superior a dotze lliures. A la dècada de 1620 la marina havia sofert alguns importants revessos: deu unitats van naufragar a la badia de Riga a causa d'una tempesta, un esquadró va ser derrotat a la Batalla d'Oliwa, en què es van perdre el vaixell insígnia de la flota, el Tigern i un altre navili important, el Solen. També van naufragar el Kristina i el Riksnyckeln (la clau del Regne). Davant aquesta situació es va ordenar la construcció de quatre nous vaixells de guerra que assegurarien la superioritat i el prestigi de l'armada sueca. Els dos principals serien el Vasa i el Tre Kronen, Tres Corones, en referència a l'escut d'armes del país.
Més d'un miler de roures van ser talats en els boscos de Sörmland, al nord de la capital, i traslladats fins les drassanes de Skeppsgården, tan sols per a la construcció del Vasa, la qual començaria el gener de 1626 a càrrec dels constructors navals holandesos Henrik Hybertsson i Arendt de Groote. El dia 16 van signar el contracte per construir quatre embarcacions. Henrik seria substituït en caure malalt i morir en 1627 per un altre holandès, Henrik Hein Jacobsson. El Vasa desplaçaria 1.210 tones, mesurava uns 69 metres de longitud contant el mascaró de proa i el bauprès i gairebé dotze de màniga, les deu veles cobrien una superfície de 1.275 metres quadrats. Tenia capacitat per embarcar a 445 homes, 145 d'ells componien la marineria i la resta eren militars.
El Vasa va ser ostentosament decorat, no en va havia de convertir-se en el navili estendard d'una renovada flota sueca. Unes set-centes escultures policromes tallades en fustes de pi, de roure i de tell van ser realitzades per sis escultors amb els corresponents equips d'aprenents i ajudants. La tasca els va portar uns dos anys de treballs en els que van representar figures de l'Antic Testament, d'Egipte, tritons, monstres marins, els emperadors que van governar Roma des de Tiberi fins a Septimi Sever, i, per descomptat al rei Gustau II Adolf essent coronat per dues grius que el flanquegen.
El que havia de convertir-lo en el navili més temut de l’època era una potència de foc descomunal, la que li proporcionarien el tret combinat de les seves peces d'artilleria que en un sol costat podien arribar a 588 lliures de munició, la major que un sol vaixell de guerra era capaç d’obtenir en el Bàltic i a tot el nord d'Europa. Tal potència no seria assolida de nou fins que a Boston, Estats Units, es va botar l'USS Constitution el 1797, 169 anys més tard. Malgrat tot la fabricació de canons era encara més costosa que la dels propis navilis i era comú que l'equipament artiller no estigués assignat permanentment a una embarcació sinó que fos distribuït entre la flota en funció de les necessitats, de fet les peces artilleres tenien una vida útil més prolongada que la dels vaixells. Quan el Vasa va salpar encara faltaven per lliurar vuit peces de les 72 previstes, en total armava 64 canons de bronze, 48 d'ells carregaven munició de 24 lliures, 8 disparaven bales de tres lliures i dues d'una lliura, a més de sis peces de curt abast anomenades stormstycken, pensades per escombrar amb foc la coberta de les embarcacions enemigues.
El Vasa va ser botat el gener de 1628, però els treballs no estaven encara finalitzats, calia concloure el pont superior, el castell de popa, el pal de proa i l'aparell. Aquest mateix mes el rei va visitar les drassanes i potser va ser l'única vegada que va poder contemplar l'embarcació. En arribar l'estiu es van realitzar unes proves d'estabilitat que consistien en fer córrer simultàniament a trenta homes de babord a estribord sobre la coberta. Després de tres recorreguts es va suspendre la prova en comprovar que es balancejava perillosament en excés.
El rei havia enviat algunes cartes urgint al vicealmirall Klas Fleming l'entrega del vaixell, així que diumenge 10 agost 1628 el capità Söfring Hansson va ordenar que el Vasa realitzés el viatge inaugural. El dia estava calmat i amb prou feines bufava una lleugera brisa del sud-oest quan va salpar dels molls d’Älvsnabben fou atoat des del castell de Tre Kronor al llarg de Skeppsbron fins a l'extrem de la ciutat vella, Gamla Stan, on en arribar a Slussen es van deixar anar les sirgues i el vaixell va iniciar la navegació pels seus propis mitjans. Hi havia una certa expectació i a més del públic en general van acudir ambaixadors i autoritats a contemplar la primera singladura. A l'ultrapassar el moll es van hissar quatre veles que el van impulsar cap a llevant. Calia exhibir la seva força, així que tots els portons de l'artilleria estaven oberts, en formació de gal·la, a punt d'efectuar una primera salva de salutació. En passar sobre la línia costanera de Södelmalm una alenada d'aire va inflar les veles i suaument es va decantar cap a estribord. En arribar a la punta de Tegelviken una nova ràfega el va inclinar, aquest cop a babord i amb la suficient força com perquè la inclinació fes que els portons d'artilleria del pont inferior quedessin per sota la línia de flotació. L'aigua va entrar a dolls desestabilitzant completament el navili i fent-lo sotsobrar en minuts. La nau es va precipitar al fons quedant encallada a una profunditat de 32 metres i a penes un centenar de metres de la costa de la petita illa de Beckholmen. Trenta tripulants van morir ofegats. La singladura del Vasa tot just va durar un quart d'hora.
El 5 de setembre es va establir al palau de Tre Kronor la comissió que havia d'investigar les causes del naufragi i depurar-ne responsabilitats, composta per disset consellers i oficials de la marina i presidida per l'Almirall del Regne Karl Karlsson Gyllenhielm. Cadascun dels oficials que van sobreviure al naufragi, inclòs el capità Söfring Hansson, va declarar que la totalitat de la tripulació estava sòbria i que els ancoratges de l'artilleria, de la càrrega i el llast estaven correctament fixats. Els armadors van assegurar que havien seguit al peu de la lletra les instruccions de construcció i muntatge del navili. L'objectiu de la investigació va semblar estar més encarada a trobar un cap de turc que en descobrir les veritables causes del desastre, així que, finalment, es va atribuir el naufragi a problemes en el disseny d'Henrik Hybertsson, qui, per facilitar les coses, havia mort un any abans.
Les proves esmentades anteriorment ja havien proporcionat un indici de les causes del desastre: l'escassa estabilitat de la nau a causa d'un centre de gravetat massa alt que ni tan sols les 120 tones de pedra utilitzades com a llast van poder compensar i la raó última va poder ser degut a les modificacions realitzades sobre les estructura per allotjar el segon pont d'artilleria, una petició expressa del monarca perquè el vaixell tingués una potència de foc excepcional. Així i tot el Vasa no s'hauria enfonsat en el seu primer viatge si els portons del pont d'artilleria inferior haguessin estat tancats.
Els primers intents, infructuosos, de rescatar la nau, es van fer tan sols tres dies després del naufragi, però, amb la tecnologia de l'època l'únic que es va aconseguir va ser arrossegar-lo fins a aigües menys profundes. Trenta anys més tard un equip de bussos va recuperar més de cinquanta canons. Però no seria sinó fins a mitjan del segle XX quan es començaria a plantejar-se seriosament el rescat. El 1956 l'arqueòleg aficionat Anders Franzen amb el submarinista Edvin Fälting van passar l'estiu localitzant l’indret exacte de la nau, la qual van acabar trobant el 25 d'agost. A partir de llavors es van iniciar els treballs de recuperació que van implicar més de 1.300 immersions per perforar sis túnels sota les restes per passar els cables que havien d’hissar-lo. Finalment, el matí del 24 d'abril de 1961 el Vasa va tornar de nou a la superfície. Hi havia romàs 333 anys reposant sobre el fang del fons marí d'Estocolm. . L'expectació que havia causat en el seu dia l'estrena es va repetir per presenciar com el casc aflorava de nou gràcies als dos pontons que el van reflotar. Acompanyats per dos remolcadors, pontons i galió van arribar fins al dic sec de la drassana de Beckholmen.
El 1981 el govern suec va optar per construir un espai permanent on allotjar i mantenir al Vasa, un espai de 33 metres d'altura que va ser creat pels arquitectes Göran Mänsson i Marianne Dahlbäckque en les drassanes de Galärvarvet, a Djurgården. L'edifici està rematat per tres pals que evoquen els de l'embarcació, amb la mateixa altura i situació que tindrien si fossin els de debò. El museu s’obriria definitivament al públic en general el 1990. Allà també es mostren les més de 40.000 troballes, escultures, àncores i objectes de la marineria recuperats a l'entorn del vaixell.
© J.L.Nicolas
