La Ciutat dels Escriptors

2018-02-09 11:45

Edimburg, la capital escocesa, sembla haver exercit algun magnetisme especial amb la gent de lletres. Nombrosos autors han nascut o residit a la ciutat, fins al punt que hi ha diversos monuments i un museu dedicat a ells.

Prop de Holyrood, al vessant de l'antic cràter i sota l'alè de la presència d'Arthur’s Seat, la Cadira d'Artur, Peter Pan es reunia amb els nois esgarriats: Tootles, Nibs, Slightly, Curly i els bessons. Wendy no sabia res, mai convidaven a la mocosa, tot i que de vegades Pan ho hauria desitjat. Altres vegades pujaven pel passeig que ascendeix des Queen’s drive per liar tranquil·lament uns canutos en lloc de fer-ho sota la mirada desafiant dels hoodies, encaputxats, pintats en els murals de Cowgate. Llavors apareixia, veloç com en una fugaç visió, Tinker Bell, Campaneta, diminuta i amb les ales de libèl·lula òrfena en moviment, agitant-se impertèrrita davant els seus ulls. Volia unir-se a la festa. Si la cosa es passava de la ratlla i la moguda anava a més sempre podien trobar-se amb Sick Boy, Spud Murphy o Franco Begbie per anar a pillar unes postures més o unes anfetes de les bones, d’aquelles que només s’administren amb recepta en una farmàcia. Probablement podrien trobar-los fent trainspotting, mirant passar els trens, a les rodalies de l'estació de Waverley.

Al matí Edward Waverley, que no era l'estació, podria trobar-se amb Ivanhoe, Rob Roy, fins i tot amb Sherlock Holmes o a Frankenstein passejant sense rumb fix per la gespa del cementiri de Old Calton, fins que decidís dirigir les seves passes per aconseguir unes monstruoses pintes de Caledonian a Toolbooth Tavern amb Ralph Rover i Jack Martin, amb el senyor de Ballantrae o amb el doctor Jeckyll sense mister Hyde mentre al mateix Harry Potter se li denegaria l'entrada. Sense ser el producte d'un advers recorregut psicodèlic, tots aquests personatges tenen un lloc comú, el que van compartir en algun moment de les seves vides els seus creadors: Edimburg. Probablement poques ciutats al món han arribat a concentrar tal nombre de visites o residències de gent aferrades a transmetre les seves idees plasmant-les sobre un paper. Alguna cosa els ha d'atraure, potser l'olor a tinta fresca, potser el gust de les seves espectaculars ales o el dels destil·lats de la terra.

Ja l'estació, pòrtic d'entrada a la ciutat, pren el nom de la sèrie de novel·les de Walter Scott, Waverly. Squalid side roads that are the preamble of the largest, dirtiest and gloomiest station in Britain-Waverly. (Escanyolits camins secundaris en el preàmbul de la major, més bruta i més ombrívola estació de Gran Bretanya: Waverly.) Aquesta era la sensació que li donava a Neil McCallum a A Scream in the Sky el 1964. Aquesta mateixa impressió ja la va tenir Daniel Defoe uns segles abans quan va arribar el 1706, pràcticament en qualitat d'espia, per supervisar la disposició escocesa prèvia a la signatura del tractat de l'Acta d'Unió entre Anglaterra i Escòcia. L'escriptor londinenc també ressaltaria la impressió que li va causar la brutícia omnipresent a la capital escocesa, quan va publicar anys més tard, el 1727, A Tour through the Whole Island of Great Britain.

La capital escocesa ha semblat exercir alguna mena de magnetisme en els creadors de seqüències de frases més o menys coherents, com si tingués un peculiar pedigrí literari. Potser aquesta fos la raó per la qual no es va sorprendre l'escriptor nord-americà Washington Irving, quan en una visita que va fer per trobar-se amb Walter Scott va dir: I don't wonder than anyone residing in Edinburgh should write poetically. (No em sorprendria que qualsevol persona que resideixi a Edimburg escrivís poèticament.) Almenys mig miler de novel·les han emprat la ciutat com a escenari i són un bon nombre els escriptors que van néixer en ella. Més encara els que la van escollir com residència temporal o definitiva. En més d'una ocasió la ciutat els ha correspost i, en reconeixement, alberga algun record de pedra, sigui una placa o una escultura. Fins i tot un petit Museu: el dels escriptors: The Writers' Museum. Ocupa un edifici del segle XVII de tres plantes, no massa gran, a Wardrop’s Court, que en altres temps va pertànyer a Lady Elizabeth Dowager, comtessa de Stair. Al davant, a Makar’s Court, disset rajoles del terra contenen fragments de texts d'altres tants creadors del país. El Museu recull una col·lecció d'objectes personals, fotografies i textos de tres dels més destacats escriptors del país: Robert Burns, Walter Scott i Robert Louis Stevenson. A l'entrada del carreró una placa commemora que, el novembre de 1786, Burns, a més, es va allotjar aquí.


Aleshores Robert Burns ja havia publicat Poems chiefly in the Scottish Dialect. Així que, precedit per la seva fama, el poeta va ser rebut pel Lord Provost, l'alcalde, Sir James Hunter Blair. Escòcia precisava figures literàries de talla per equiparar-se culturalment a la seva veïna del sud: Anglaterra. Des dels temps dels makars, bards medievals, no havien sorgit firmes de la categoria del jove Robert Fergusson, Robert Burns i poc després la de sir Walter Scott.
 Robert Fergusson  no figura al Museu, però va exercir una notable influència en la posterior obra de Burns i va obrir el camí de la literatura escrita en escocès. Durant la seva breu vida, va morir a la edat de 24 anys a la seva Edimburg natal, Fergusson va recrear en la seva poesia la vida de la ciutat tal com era a mitjans del segle XVIII. Va publicar els seus primers poemes en el Weekly Magazine and Edinburgh Amusemen. Va ser enterrat a Canongate Kirk, en una tomba anònima. Posteriorment seria el mateix Burns qui costejaria una làpida amb un epitafi que recordés al jove poeta. El 2004, a la vorera davant de l'església es va instal·lar una estàtua de bronze que el representa, encara que sembla que s'hagués cansat de romandre a la seva tomba i marxés amb els seus llibres a la mà.

Abans d’instal·lar al Museu on avui se’l recorda, Robert Burns va passar pel White Hart Inn, la posada del Cérvol Blanc, a Grassmarket, on va rendir la seva darrera visita a la ciutat. Aquí també s’allotjaria posteriorment William Wordsworth quan va venir a visitar Scott.

Robert Burns i Walter Scott van ser gairebé contemporanis. Un jove Scott, amb quinze anys, va ser presentat a Burns. La trobada va ser immortalitzat en un llenç pel pinzell de C.H. Harde. D'aquesta trobada Scott recordaria: I have seen the most distinguished men in my time () Long life to Thy fame and peace to Thy soul Rob Burns! When I want to express a sentiment which I feel strongly, I find the phrase in Shakespeare or Thee. (He vist els homes més distingits del meu temps () Llarga vida a la teva fama i pau a la teva ànima Rob Burns! Quan vull expressar un sentiment que noto fermament, trobo la frase en Shakespeare o en tu.)


Walter Scott, Sir Walter Scott, és la màxima icona de les lletres escoceses. Nascut a la capital va passar part de la seva joventut a les terres de la frontera, on prendria inspiració en les balades populars i en les històries èpiques de les lluites contra els anglesos. D'aquí sortiria el cicle de narracions de Waverly, amb títols com Rob Roy o El Pirata. Dels seus anys a la seva ciutat natal i inspirades en ella escriuria Tales of a Grandfather, on relata l'assalt al Castell, o The Heart of Midlothian, des del seu escriptori en el 39 de North Castle street, on va habitar durant llargs anys. Després de la seva mort el 1832, Scott va ser literalment elevat en un pedestal. Al costat de Princess street i proper a l'estació ferroviària que va prendre el nom d'un dels seus personatges més reconeguts: Waverly, es va construir el 1844 una colossal torre gòtica de 61 metres d'altura que té a la seva bóveda una escultura de marbre de l'escriptor. És accessible ascendint 287 graons en espiral. Cobrint part de les parets del monument, vuitanta-quatre talles menors representen personatges sortits de la seva ploma.

Robert Louis Stevenson és el tercer escriptor que ocupa l'atenció del Museu. D'ell conserven unes botes de muntar, fotografies de la seva infantesa i joventut i del final de la seva vida a Apia, Samoa, on el van anomenar Tusitala, el que narra històries. L'Estrany Cas del Doctor Jeckyll i Mister Hyde, tot i estar ambientat a Londres, està inspirat en la capital escocesa i particularment en William Brodie, més conegut com Deacon Brodie, un personatge que va portar una turbulenta doble vida. Va acabar executat a prop de la Catedral de Saint Gilles. Avui dóna nom a un pub a Lawnmarket. L'anvers i el revers del cartell que hi ha sobre la porta mostren les dues cares del personatge. Sobre la pròpia ciutat, que Stevenson va arribar a comparar amb Venècia, a Edinburgh: Picturesque Notes, de 1879. No urbanísticament per descomptat, sinó pel sentiment que inspira: Her attraction is romantic in the narrowest meaning of the term. () She is not so much beautiful as interesting () with some greek airs, and erected classic temples on her crags. In a word, and above all, she is a curiosity. (La seva atracció és romàntica en el més estricte sentit del terme. () No és tan bella com interessant () van erigir en els seus cingles temples clàssics amb alguns aires grecs. En una paraula i per sobre de tot, és una curiositat.)

Stevenson va coincidir a la Universitat amb James Matthew Barrie i amb Arthur Conan Doyle. Stevenson admirava el treball de Barrie. Aquest seria fonamentalment conegut per la creació del seu etern nen quasi adolescent que habitava a Neverland, al País de Mai Més: Peter Pan.

Barrie va col·laborar el 1893 amb Conan Doyle en una òpera còmica que no va acabar de funcionar: Jane Annie. Arthur Conan Doyle va aconseguir la fama amb Sherlock Holmes, que en alguna de les seves múltiples aventures va recórrer els carrers de la ciutat. Doyle va néixer a Picardy Place a un edifici que ja va ser derruït en els anys seixanta del segle passat per obrir espai a una plaça. Avui al centre d'aquesta s'alça una estàtua que representa el cèlebre investigador. Després de la Primera Guerra Mundial, en què va participar com a soldat ras, Doyle va començar a interessar-se pel espiritisme. El 1926 va publicar una obra sobre el tema i quatre anys més tard va morir a Crowborough.

Stevenson, abans de mudar-se al Pacífic Sud, solia anar a recolzar-se en la barana de North Bridge, des d'on es té una bona perspectiva del perfil urbà, amb el Castell al fons i per sobre l'estació. D'aquest punt Samuel Rutherford Crockett va escriure: Sunk in a pale, luminous, silver mist through which burnt a thousand lights, warm, yellow and kindly. (Enfonsat en una pàl·lida, lluminosa boira platejada, a través de la qual cremen milers de llums, càlides, grogues i amables.)

Thomas de Quincey, adorable autor de Confessions d'un Menjador de Opi Anglès i Del Assassinat considerat com una de les Belles Arts, va arribar a viure durant una dotzena d'anys a Edimburg. Va publicar La Monja Alférez, al Tait’s Edinburgh Magazine. De tant en tant, De Quincey, fugia a Glasgow per ocultar-se dels seus creditors.

Charles Dickens va acudir des de Londres en diverses ocasions, entre 1840 i 1850, fins a les Assembly Rooms per recitar lectures dels seus treballs. Davant seu públic va reconèixer que aquest, el públic edimburgués, havia estat el primer a reconèixer i donar-li ànims.

La dona del poeta Percey Bysshe Shelley, Mary Shelley, Mary Wollstonecraft Godwin de soltera, va redactar a la ciutat part de la seva famosa novel·la Frankenstein o The Modern Prometheus.

Robert Michael Ballantyne, contemporani, encara que de més edat que Stevenson, es va dedicar igual que aquest als relats d'aventures que havien de triomfar entre els lectors adolescents. Ballantyne va escriure entre moltes narracions L'Illa del Coral, el 1857.

Més recentment Irvine Welsh ha retratat l’Edimburg marginal en diverses de les seves obres. Trainspotting, la més rellevant, va ser portada al cinema el 1996. Joanne K. Rowling va ser una professora desconeguda fins que el 1995 va escriure la seva primera obra: Harry Potter and the Philosopher’s Stone. A partir de llavors la saga no va conèixer límits i a cada lliurament de les aventures de l'aprenent de bruixot li seguia la rèplica cinematogràfica. Després de l'èxit, l'escriptora es va mudar a Hazelbank Terrace, al barri de Merchiston.

L'aura de lletres que transpira la ciutat arriba fins a alguna de les seves més reconegudes barres públiques. Milne’s Bar, a la cantonada de Hannover amb la peatonal Rose street, és un dels antres literaris per excel·lència. Al marge de la decoració ad hoc, alguns dels poetes i escriptors de la ciutat el van freqüentar durant els dos últims segles. En una altra cantonada, la de York Place a les rodalies de Broughton està The Conan Doyle. I no falta, a Canongate, un Rabbie Burns Cafè Bar.

L'últim lloc relacionat amb les lletres a Edimburg no podia ser un altre que un cementiri. El de Greyfriars acull alguns editors, llibreters i bibliotecaris que van ser coneguts a la ciutat. Aquí mateix va viure i va morir un gos, un Skye terrier, Greyfriars Bobby. Lleial fins a la fi, va deambular durant els seus dos últims anys d'existència entre el pub que havia freqüentat en vida el seu amo fins a la seva última residència sota una llosa al cementiri de Greyfriars. El gos no va escriure una línia, però també té la seva estàtua i un bar amb el seu nom.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies