La Creu de Desideri

2018-08-25 12:57

Brescia, a Itàlia, conserva al Museu de Santa Giulia un antic i excepcional crucifix d'origen longobard. Està cobert en ambdues cares per desenes d'incrustacions de pedres, vidre i fins i tot retrats de patricis romans. És la Creu de Desideri.

Desideri, o Didier d'Ístria, va ser, entre els anys 756 i 774, l'últim monarca dels longobards abans que el seu regne, a la península Itàlica, caigués en mans dels francs de Carlemany. Abans que això succeís Desideri i la seva dona Ansa van fundar el monestir de Sant Salvatore - Santa Giulia i entre les donacions que van fer figurava, procedent d'un tresor litúrgic, una gran creu de fusta revestida de làmines metàl·liques i carregada de pedreria incrustada.

El crucifix té unes dimensions de 158 centímetres d'alçada per un metre d'amplitud i s'emmarca en la tradició d'orfebreria que el relaciona amb altres crucifixos cerimonials o decoratius preromànics com la Creu de la Victòria conservada a la catedral d'Oviedo i de la qual hi ha una rèplica penjant del pont romà de Cangas de Onís; la Creu de Lotari, conservada a Aquisgrà, també carregada de pedres precioses o les de Bischofshofen i la de les Ardenes, totes elles de menor grandària. Precisament les dimensions descarten que estigués pensada com a reliquiari o com a creu votiva i que el seu ús estigués dirigit a ser exhibida en processons o rituals litúrgics.

D'una manera aparentment casual, però amb una clara organització jeràrquica, la creu està recoberta per dues-centes dotze peces muntades sobre els quatre braços i en ambdues cares: pedres precioses, camafeus, vidres acolorits i fins i tot retrats. Aquests segueixen una alineació de tres fileres en cada braç inserint-ne les peces majors a cada fila central i en els extrems. Una cinquantena d'aquests objectes són més antics que el mateix crucifix, procedeixen d'altres articles ornamentals que arriben a estar datats al segle I. D'altres, incrustats tardanament són de fins al segle XVII, el que s'explica per la substitució d'alguns per diferents raons, entre elles que, el 1812, es substituïssin disset pedres que les monges consideraven paganes o ofensives al sentiment cristià.

A l'anvers, en la intersecció dels braços, es troba un Pantocràtor, un Crist en majestat assegut sobre un tron. Cobert amb una capa aixeca la mirada. Està envoltat per un cercle metàl·lic decorat amb una desena de pedres. A l'inici de cada braç hi ha un retrat rectangular policromat. Dos d'ells són obra del miniaturista del segle XV Giovanni Pietro Birago, es tracta d'una Madonna i d'una figura de Crist finament elaborats. Sobre la Madonna està incrustat un camafeu de mitjans del segle III amb un bust de Minerva amb casc corinti tallat en pedra sardònica. Aquest tipus de joia va ser popular a la Pannònia romana, emprant-se com a ornament o com a penjoll, van ser trobats nombrosos exemplars en aixovars funeraris. Tot per sobre destaca una de les dues alsengemmen d'ònix que formen part de la Creu, aquestes són unes pedres elaborades amb pasta vítria en dos estrats diferents. A Brescia n’hi ha quatre més a la coneguda com Creu del Camp a la Catedral antiga, el Duomo Vecchio. Una de les peces més destacades de la part frontal es troba en el braç inferior. És un gran medalló esmaltat amb el retrat de tres membres d'una família romana que s'identifica amb l'emperadriu nascuda a Constantinoble, Aelia Galla Placidia i els seus fills Valentinià III i Giusta Grata Onoria. Sobre ells està escrita en grec la suposada signatura de l'orfebre BOYNNEPI KEPAMI, Bunneri Kerami.

La intersecció del revers està centrada en una figura de Crist crucificat, en aquest cas, flanquejat per quatre camafeus de sardònica situats en l'arrencada de cada braç. Excepte el del lateral dret són tots d'època romana, d'entre el segle I i la primera meitat del IV. El superior mostra una composició horitzontal d'aire hel·lenístic amb les Noves Muses com a temàtica. El camafeu esquerre exhibeix el cap d'una àguila i va haver de formar part d'una composició més complexa en la qual figuraria Júpiter; la peça inferior és el retrat de perfil d'un príncep amb casc i escut. A la dreta es troba el retrat de l'emperador del Sacre Imperi Frederic II Hohenstaufen, aquell que va ser conegut com a Stupor Mundi o Fill de Pulla, aquesta és una peça afegida al segle XIII.

En els extrems destaquen una Niké hel·lenística, que probablement es tracta d'una de les peces més antigues i un Hèrcules lluitant contra Òmfale, reina de Lídia, tots dos al braç superior; en els laterals hi ha uns retrats de perfil i una Victòria amb un full de palma, en una postura similar a la de la Vittoria Alata que és el símbol de Brescia. En el braç inferior hi ha un camafeu de pedra sardònica amb la representació de Pegàs al costat d'una nimfa, del segle IV i sota aquest un cap de medusa de perfil datada al segle I sobre una de les incrustacions més tardanes, un bust del filòsof Fulvio Orsini elaborat entre els segles XVI i XVII.

L'únic testimoni històric escrit sobre la presència de la creu al monestir data de l'any 1657, són els Annali di Santa Giulia escrits per l'abadessa Angelica Baitelli: “Una Croce grande, incrostata di gioie, camei, e altre cose degnissime. Hà in mezzo dall'una, e dall'altra parte uno scudo, alla parte anteriore N.S. in Croce, nella posteriore la Santissima Trinità, opra Gothica. Questa Croce è residua del Tesoro che donarono Desiderio, Adelchis e Ansa”. (“Una Creu gran, incrustada de joies, camafeus i altres coses digníssimes. Hi ha al mig, d'una cara i l’altra, un escut que en el seu anvers està Nostre Senyor a la Creu i a la part posterior la Santíssima Trinitat, obra gòtica. Aquesta Creu pertanyia al tresor que van donar Desideri, Adelchis i Ansa”).

La Creu es guardava a l'Oratori de Santa Maria in Solarium, una dependència romànica en el complex del monestir on es custodiava el tresor i només sortia en Divendres Sant, quan l'abadessa la portava fins al Cor de les Monges i l'altar major de l'església de San Salvatore. El 1798, durant el govern de l'efímera República Cisalpina creada per Napoleó, el monestir i els seus béns van ser desamortitzats. La Creu va ser transferida a la Biblioteca Queriniana, a la Via Mazzini, fins que en 1882 es va traslladar al Museu de l'Edat Cristiana a Santa Giulia i a la Pinacoteca Tosio Martinengo, a la Piazza Moretto. El 1993 la Creu torna a Santa Giulia, on, el 1998, es reprèn la conversió del monestir en l'actual museu situant-se a la sala superior de l'oratori de Santa Maria in Solarium, gairebé el seu lloc d'origen, un indret espectacular. L'oratori data del segle XII i en la seva construcció es van emprar nombroses làpides procedents d'una necròpolis romana com testifiquen les epigrafies que, desordenades, apareixen tant en els murs interns com en els externs de l'edifici, el pilar central de la sala baixa era l'altar del temple romà dedicat al sol. Unes estretes escales duen a la sala superior on s'exhibeix el crucifix. Les parets i la cúpula estan recobertes pels frescos de Floriano Ferromola, pintats entre 1513 i 1524. El cicle pictòric recull en els absis el Sposalizio mistico di santa Caterina, la Madonna in trono tra i santi Sebastiano, Scolastica, Rocco e Antonio vescovo i la Storie di san Benedetto. La resta correspon a les històries de Santa Giulia i la vida de Crist. A dalt cobrint la cara interna de la cúpula un Déu Pare corona un firmament, intensament blau, que s'estén fins a la part superior de les parets.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies