La Vall de l'Hepatitis

2019-03-01 09:31

A l'oest de la capital, Katmandú, i geogràficament al centre del Nepal, Pokhara s'ha convertit en escala gairebé obligada per les expedicions de muntanyencs que es dirigeixen cap als cims de l'Annapurna però també ha aprofitat el seu llac, el Phewa, per a promocionar activitats relacionades amb el turisme. Gaudeix d'un clima subtropical a pocs quilòmetres dels cims més alts de l'Himàlaia, però no fa molts anys el lloc era conegut com la Vall de l'Hepatitis.

Hi va haver un temps en què arribar a Pokhara no era fàcil, i fins i tot malgrat això era etapa d'una important ruta comercial entre el Tibet i l'Índia, quan formava part del Regne de Kaski, un dels vint i quatre regnes del Nepal, fins que el 1786, el rei Prithviayan Shah, del Regne de Ghorka, els va unir. A l'hivern, quan havien d'abandonar les muntanyes, arribaven les caravanes de mules des Mustang i els portadors que venien de Butwal. Aprofitaven la trobada per comerciar en un clima més amable. El primer vehicle, un carro amb rodes per ser tirat per bous, no va aparèixer a la vall fins a la dècada dels cinquanta, i paradoxalment va ser portat en avió.

La primera carretera que va arribar a la ciutat la va enllaçar amb Katmandú. Era 1968 i la van anomenar Siddhartha Highway. Coincidia amb els dies àlgids de Freak street a la capital. Tot i així els dos-cents quilòmetres de trajecte no es completaven en menys de vuit hores sobre atrotinats autocars. No era estrany que a causa d'una avaria, el conductor, després de passar el temps necessari sota el motor furgant en les seves intimitats retirés una peça i s'anés amb ella a la recerca d'un recanvi... i que no tornés fins al dia següent per fer la reparació. El passatge podia optar entre dormir en el seient o tombar-se tranquil·lament sobre l'asfalt.

El llac Phewa era la primera visió que es tenia de Pokhara des de l'autobús. Una calma superfície que en dies de cels nets permetia veure el reflex dels cims que sobresortien rere el primer anell de muntanyes de la vall. En ell es reflecteix el Macchapuchare, l'última cimera de la cadena de l'Annapurna al que per la seva forma anomenen Cua de Peix. Els seus gairebé set mil metres són només accessibles a Shiva, el seu caràcter sagrat prohibeix l'ascens als alpinistes. Però Pokhara no coneix pràcticament l'estació seca, a la regió mitjana de l'Himàlaia els dràstics contrastos topogràfics, a poca distància l'altura del terreny passa de set-cents a set mil metres, origina una extrema pluviometria de fins a 5.600 mil·límetres anuals.

Al centre del llac una petita illa acull el temple Taal Varahi Mandir en el que es venera a Durga, a la qual tant budistes com hinduistes rendeixen culte a una pagoda de dos pisos. Nombroses barques s'ofereixen en lloguer per arribar al temple o simplement per passejar pel llac. En un temps era temut pel contagi de l'hepatitis A, el que recomanava evitar el bany en les seves aigües.

La ciutat està més o menys separada en tres districtes, la moderna àrea comercial de Chipledunga, el turístic de Baidam al costat del llac i la zona més antiga de Bagar amb alguns temples medievals: Bindhyabasini, dedicat a Bhagwati, avatar de la deessa Durga, Bhadrakali, Sitaldevi i Gita Mandir. Un riu, el Seti Gandaki, el riu blanc, la travessa de nord a sud creant alguns canons i salts d'aigua.

Avui Pokhara viu bàsicament del visitants, dels que es queden al costat del llac Phewa i agraden dels esports d'aventura més o menys extrems, i dels muntanyencs que paren aquí abans de dirigir els seus passos cap a les eternament nevats cims de la carena de l'Annapurna, del Himalchuli i del Dhaulagiri que els espera a tot just una trentena de quilòmetres, en línia recta. Allà confien a arribar a cims mítics que freguen, per sota, el sostre del món.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies